Els teatres i cinemes desapareguts de Terrassa: de l’esplendor a l’oblit
🎭 Els teatres i cinemes desapareguts de Terrassa: de l’esplendor a l’oblit
Per Xavier Cadalso
Terrassa sempre ha estat una ciutat viva, inquieta i culturalment activa. Però hi va haver un temps, no tan llunyà, en què l’ànima cultural de la ciutat bategava a les butaques dels teatres i cinemes. Aquells locals, avui desapareguts o transformats, van ser durant dècades el punt de trobada d’amics, famílies i amors incipients. Les seves façanes ja no hi són, però la seva memòria encara ressona entre aquells que hi van créixer.
🔹 Els primers escenaris
El Teatre Principal fou el primer a donar veu a la ciutat. Primer al carrer de Sant Pau, després a la plaça Maragall, on el 1857 Terrassa inaugurava un espai que, amb el temps, es convertiria en un temple cultural. Allà hi pujaven companyies teatrals, però també hi començaven a projectar-se pel·lícules, quan el cinema era encara una novetat màgica.
El Teatre del Retiro, conegut popularment com el dels “Campos”, va néixer el 1876. Era un espai envoltat de jardins, ideal per a les nits d’estiu. Però la seva història va ser accidentada: un incendi el 1879, una teulada ensorrada per la nevada de 1880… sempre renaixent de les cendres fins al seu tancament el 1932. Avui, allà hi ha la Coral dels Amics, però molts encara recorden la seva esplendor.
🔹 Quan el cinema va arribar a Terrassa
El 1896, a la Plaça Vella, per Festa Major, els terrassencs van veure per primer cop imatges en moviment projectades sobre una tela. Un tren avançant, unes oques que caminaven… poc podien imaginar que aquell invent canviaria per sempre l’oci de la ciutat.
El pioner Gaietà Galitzia seria qui consolidaria el cinema amb la construcció del Teatre Alegria (carrer Gaudí, 1907). Aquell petit local, avui recuperat per al teatre, va ser el punt de partida d’una passió que duraria dècades.
🔹 L’edat d’or de les sales
Arribats als anys 30, Terrassa ja vibrava amb els grans cinemes. El Recreo, amb més de 1.500 butaques, s’omplia cada cap de setmana. Però cap sala va tenir tanta fama com el Cinema La Rambla, inaugurat el 1935. Amb 2.524 seients, era un dels més grans i moderns d’Espanya. Allà molts terrassencs van veure per primer cop pel·lícules de Hollywood i noticiaris que els acostaven a un món que semblava llunyà.
El Cinema Doré, obert el 1929, i sobretot el Cinema Catalunya (1916), van completar aquesta constel·lació d’espais que convertiren la ciutat en un autèntic centre cinematogràfic.
🔹 El cinema de barri i parroquial
Però el cinema no era només al centre. Als barris, les sales tenien un encant propi: el Cinema Iris, a la carretera de Rellinars, era tan petit que quan no hi cabia més gent, obria les portes i col·locaven cadires al carrer, gairebé sobre l’asfalt.
El Cinema Avinguda a Ca n’Anglada i el Cinema Les Arenes a Sant Llorenç van ser punts de trobada de moltes famílies humils. Els cinemes parroquials, com el Regina o la Sala Montserrat, van oferir també projeccions, sovint amb un marcat to moralitzador, però que omplien les tardes de dissabte i diumenge.
🔹 El declivi i la desaparició
La televisió primer, i els multicinemes després, van començar a buidar les sales. El Recreo va tancar el 1985, l’Imperial es va reconvertir en restaurant, el Doré i tants d’altres van desaparèixer sota blocs de pisos, bancs i magatzems.
El Cinema Catalunya és avui l’últim testimoni viu d’aquell món, l’únic que encara projecta pel·lícules al centre de Terrassa.
🔹 Memòria i nostàlgia
Avui, quan passegem pels carrers on abans hi havia aquelles sales, costa imaginar l’ambient que hi havia un dissabte al vespre: cues de famílies, nens amb caramels, parelles il·lusionades i amics comentant la pel·lícula.
Els teatres i cinemes desapareguts de Terrassa no són només una part de la història arquitectònica, sinó també de la història íntima de milers de terrassencs. Allà es van viure emocions, rialles i llàgrimes, i sobretot, es va compartir la màgia de la cultura col·lectiva.
📌 Continuarà…
En el proper capítol de “Espais desapareguts de Terrassa” ens endinsarem en la història d’un altre local mític que ja no hi és, però que encara viu en la memòria col·lectiva de la ciutat.
