L’enllumenat a gas a Terrassa: la fàbrica, els fanalers i la ciutat que entrava a la modernitat

Hi ha invents que no només milloren una ciutat, sinó que li canvien la manera de viure. A Terrassa, la il·luminació a gas va ser un d’aquests grans salts. Abans que l’electricitat acabés dominant els carrers i les cases, el gas va representar modernitat, seguretat, negoci i prestigi urbà. Va canviar la nit, va modificar els hàbits i va introduir una tecnologia que, durant dècades, va formar part del paisatge quotidià.

Avui, quan premem un interruptor sense pensar-hi, costa imaginar la revolució que va significar encendre un fanal al carrer amb una canya, mantenir viva una flama pública o veure com una ciutat industrial començava a il·luminar-se amb una xarxa de canonades alimentada per una fàbrica pròpia. Però això va passar a Terrassa. I va passar en un moment en què la ciutat començava a deixar enrere els ritmes antics per entrar de ple en la modernitat urbana.

Parlar de l’enllumenat a gas a Terrassa és parlar dels fanalers, dels gasòmetres, de la fàbrica de gas, dels primers abonats, dels anuncis comercials i també d’una ciutat que començava a créixer amb una nova ambició.

L’enllumenat a gas a Terrassa va marcar el pas d’una ciutat encara fosca i irregular a una ciutat que començava a viure la nit d’una altra manera.

Abans del gas: una ciutat de llum feble i carrer fosc

Durant segles, l’enllumenat dels carrers havia estat escàs i rudimentari. A l’època medieval i molt més enllà, la llum pública depenia de torxes, de sistemes senzills i de fanals alimentats amb oli. La nit continuava sent un territori insegur, mal il·luminat i poc amable per a la circulació.

A Terrassa, encara al segle XIX, la llum no era una infraestructura urbana moderna, sinó un servei limitat, de manteniment costós i de resultat pobre. La ciutat creixia, però l’enllumenat encara no havia fet el salt que ja començava a veure’s en altres indrets.

Barcelona havia inaugurat la il·luminació pública a gas l’any 1842, i aquell model començava a representar una nova manera d’entendre l’espai urbà. Terrassa, tard o d’hora, també hi havia d’arribar.

El projecte que va obrir el debat

El 7 de juny de 1854, el Ple de l’Ajuntament de Terrassa va debatre el projecte presentat pel terrassenc Pau Julià per instal·lar la il·luminació a gas als carrers de la ciutat. La proposta, però, va ser desestimada. El consistori la considerava agosarada i, sobretot, no disposava del pressupost necessari per afrontar-la.

Aquell primer intent frustrat és revelador. Diu dues coses alhora: que la ciutat ja era conscient del valor simbòlic i pràctic del gas, i que encara no estava preparada per assumir-ne el cost.

Quatre anys més tard, la qüestió va tornar a la taula. El vilatà Pelegrí Negre va presentar una nova proposta, però tampoc no seria la seva la que acabaria prosperant. L’Ajuntament es decantaria per la casa Joan Vallès i Cia., que posaria en marxa el projecte definitiu.

El resultat es faria visible l’1 de juny de 1860, quan s’inauguraren 92 fanals de gas. Terrassa entrava, per fi, en una nova etapa.

La fàbrica de gas: una peça clau de la ciutat industrial

Perquè els carrers s’il·luminessin, calia molt més que fanals. Calia una infraestructura sencera. Els propietaris de la concessionària, Joan Vallès i Joan Juncosa, van instal·lar la fàbrica de gas a l’espai comprès entre la carretera de Rubí i els carrers de Pare Font, Gibert i Gasòmetre.

La seva ubicació no era casual. Aquell entorn, encara perifèric en aquell moment, permetia acollir una instal·lació industrial d’aquestes característiques, amb els seus forns, dipòsits, maquinària i moviment constant de matèries primeres i residus.

Mig any després de la posada en marxa del servei, Terrassa ja tenia 126 fanals, i l’any 1873 n’arribaria a 132. El gas començava a formar part del paisatge urbà.

Però la fàbrica no servia només per alimentar l’enllumenat públic. També es va introduir el servei a domicili, encara que en un primer moment només hi hagués 22 abonats. Més endavant vindria també la demanda de les indústries, que començarien a utilitzar el gas per moure motors o per altres usos productius.

Com funcionava la fàbrica?

La tecnologia del gas no era senzilla, i precisament per això resulta tan fascinant. El gas que alimentava els carrers i les cases s’obtenia mitjançant la destil·lació del carbó d’hulla en forns a temperatures molt elevades, entre 1.200 i 1.300 graus, sense contacte amb l’aire.

D’aquest procés no en sortia només gas net, llest per ser consumit. El resultat inicial era una barreja carregada de productes volàtils i impureses: vapors de quitrà, hidrocarburs lleugers, metanol, hidrogen, òxid de carboni, amoníac, compostos sulfurats i nitrogen.

Per això el procés continuava. El gas havia de passar per diverses fases:

• separació del quitrà,
• refredament,
• rentat amb aigua per dissoldre amoníacs i àcids,
• i purificació final per eliminar sulfur d’hidrogen i altres impureses.

Només llavors es podia introduir als gasòmetres, que eren grans dipòsits cilíndrics amb doble funció: emmagatzemar el gas i regular-ne la pressió. La fàbrica de gas de Terrassa arribaria a tenir tres grans gasòmetres.

Des d’aquí, el gas sortia cap a la xarxa de distribució i alimentava fanals, habitatges i establiments.

La nit canviava, però també el dia

La introducció del gas no només va afectar la nit. Va transformar la ciutat sencera. La llum artificial més estable i més potent allargava l’activitat urbana, feia més segures certes zones i donava a Terrassa una imatge de progrés.

També canviaven les cases. Cuinar amb gas, escalfar espais o il·luminar interiors amb aquest sistema començava a representar comoditat i modernitat. No era encara un servei universal, però sí una novetat amb prestigi.

Els anuncis de l’època ho reflecteixen molt bé. La propaganda insistia en la utilitat, en l’economia i en la comoditat del gas, presentant-lo com una energia moderna, pràctica i adequada per a la llar i per al negoci.

Terrassa no només s’il·luminava: també començava a vendre’s a si mateixa com una ciutat capaç de funcionar amb els mateixos avenços que les grans urbs del moment.

Els fanalers: un ofici avui desaparegut

Darrere de cada fanal encès hi havia una feina concreta. El gas no s’activava sol. Calia manteniment, vigilància i una rutina diària que avui gairebé sembla d’un altre món. Aquí apareix una figura que forma part dels oficis desapareguts de Terrassa: el fanaler.

Segons descrivia Francesc Palet Setó, aquests treballadors sortien de la seu de la Propagadora del Gas, al carrer Gaudí, portant una vara o canya llarga. Amb ella arribaven fins a la part alta del fanal, obrien l’aixeta, encenien la flama i, si calia, la mantenien viva amb la metxa.

Al matí feien el recorregut invers: apagaven els fanals, revisaven els desperfectes, anotaven vidres trencats, metxes malmeses o qualsevol incidència. Cada fanal tenia la seva numeració, i la feina exigia constància i precisió.

No era una feina vistosa, però sí imprescindible. Sense fanalers, la ciutat moderna quedava a les fosques.

El gas i la memòria dels carrers

Les fonts locals també conserven records més concrets i molt valuosos sobre l’impacte físic de la fàbrica de gas en la ciutat. Algun testimoni parlava, per exemple, del carrer de Pare Font, que abans d’asfaltar-se tenia trams de terra ennegrida pels residus vinculats a la combustió del carbó de la fàbrica.

Són detalls petits, però molt reveladors. Ens recorden que la modernitat industrial no era només progrés net i elegant. També feia fum, deixava escòries, transportava carbó i modificava l’entorn físic dels barris.

El gas, doncs, no era una abstracció. Es veia, s’olorava, s’anunciava i deixava rastre.

De Joan Vallès a la Propagadora del Gas

La història empresarial del servei també va evolucionar. L’any 1886, la fàbrica va passar a mans de La Propagadora del Gas. L’empresa comptava amb grans dipòsits: un de 1.200 metres cúbics, el més gran, un altre de 800 i un tercer de 300.

La dimensió de l’activitat era considerable. I la seva penetració també. L’any 1927, Terrassa cremava 700 fanals de gas. La xifra mostra fins a quin punt el sistema s’havia consolidat.

La ciutat que havia dubtat el 1854 si podia assumir la despesa d’aquest servei s’havia convertit, poques dècades després, en una ciutat plenament acostumada a viure sota la llum del gas.

El principi del final: l’electricitat

Com totes les grans innovacions, el gas no va durar per sempre com a sistema dominant. L’arribada de l’electricitat va començar a canviar el panorama. L’any 1884, el terrassenc Francesc Giralt i Serra va introduir a la ciutat la novetat de l’enllumenat elèctric, primer al vapor Gallí i en algunes cases particulars, i més endavant en l’espai públic.

Durant un temps, gas i electricitat van conviure. Els vells fanals de gas encara continuarien presents fins ben entrat el segle XX, però el futur ja tenia un altre nom.

Això no resta importància al gas. Al contrari. El gas va ser la gran tecnologia de transició entre la llum precària de l’Antic Règim i la ciutat elèctrica moderna.

L’enllumenat a gas a Terrassa com a infraestructura urbana

La història de l’enllumenat a gas no és una curiositat menor. Explica una part fonamental del pas de Terrassa cap a la modernitat urbana i industrial. Explica com es va crear una xarxa tècnica, com es va transformar la nit, com van aparèixer nous oficis i com la ciutat va començar a funcionar amb una energia nova.

També explica una manera de créixer: amb fàbriques especialitzades, serveis urbans, inversió, propaganda i una creixent voluntat d’equiparar-se a les ciutats modernes del país.

Si avui els gasòmetres, els fanalers o els anuncis de gas ens semblen peces d’un museu, és perquè durant dècades van fer tan bé la seva feina que la ciutat els va donar per descomptats.

La història de l’enllumenat a gas a Terrassa explica molt bé com la modernitat va entrar als carrers, a les cases i a la vida quotidiana.

Epíleg: la llum que va preparar una altra ciutat

Abans que l’electricitat imposés definitivament el seu regnat, Terrassa va viure sota la llum del gas. Aquells fanals, aquelles canonades, aquells dipòsits i aquells treballadors van fer possible una ciutat més segura, més activa i més moderna.

Recuperar avui la història de l’enllumenat a gas a Terrassa no és només parlar de tècnica. És parlar d’una ciutat que aprenia a il·luminar-se i, en fer-ho, començava també a veure’s a si mateixa d’una altra manera.