L’escola franquista a Terrassa: disciplina, gana i silenci

---

Per a moltes famílies de Terrassa, la infància de la postguerra no es recorda només a través de la gana, la por o la precarietat de casa. També es recorda a través de l’escola. Perquè l’aula, lluny de ser un simple espai d’aprenentatge, era sovint un lloc de disciplina severa, separacions estrictes, autoritat incontestable i silenci obligat.

Parlar avui de l’escola franquista a Terrassa és parlar d’una generació que va créixer entre llibretes gastades, pupitres de fusta, fred a les aules, càstigs públics i una educació concebuda més per obeir que per pensar. Però també és parlar d’uns infants que, malgrat tot, van aprendre a resistir, a fer-se grans i a sobreviure dins una ciutat que despertava lentament dels anys més durs.

Una ciutat pobra, una escola austera

Durant els anys quaranta i cinquanta, Terrassa encara arrossegava moltes ferides. La guerra havia deixat morts, absències, silencis i una societat trencada. La postguerra va afegir-hi misèria, racionament i una vida quotidiana on gairebé tot costava. Les escoles no quedaven al marge d’aquesta realitat.

Moltes aules eren pobres en materials, escasses en confort i dures en ambient. No sobrava res: ni llibres, ni estufes, ni espai, ni llibertat. A l’hivern, el fred es feia notar. A l’estiu, la calor s’enganxava a les parets. Els infants hi arribaven sovint amb bata, amb sabates gastades o amb la gana encara enganxada a l’estómac.

Però aquella precarietat material no era l’únic que definia l’escola. També hi havia una precarietat moral i pedagògica: l’educació no estava pensada per estimular, sinó per corregir, vigilar i domesticar.

Aprendre sota la disciplina

L’autoritat del mestre o de la mestra era absoluta. No es discutia. No es replicava. No es mirava de tu a tu. L’escola funcionava com una prolongació de l’ordre que el règim volia imposar al carrer, a casa i a tota la societat. La disciplina entrava abans que el coneixement.

Els records de molts antics alumnes coincideixen en alguns gestos repetits: formar abans d’entrar, cantar, resar, seure correctament, callar, aixecar-se quan tocava i acceptar el càstig sense contestar. El control del cos era també una manera de controlar la ment.

Hi havia mestres recordats amb afecte, és clar, però el sistema en si mateix era rígid. La por a equivocar-se, a parlar massa o a sortir-se del guió formava part de la rutina escolar.

El Grup Escolar Torrella de Terrassa: l’escola modernista que la ciutat va perdre

Nens d’un costat, nenes de l’altre

Un dels trets més visibles de l’escola franquista a Terrassa era la separació estricta entre nens i nenes. No només ocupaven espais diferents, sinó que rebien una educació també diferenciada en expectatives i valors.

Els nens havien de preparar-se per al treball, la responsabilitat pública i una masculinitat basada en l’ordre i l’autoritat. Les nenes, per la seva banda, eren educades en la contenció, la religió, la modèstia i una idea de futur lligada a la llar, a la costura, a l’obediència i a la cura.

Aquesta divisió no era anecdòtica. Formava part d’un model social molt clar que l’escola transmetia de manera constant. A les aules, als patis i fins i tot als jocs, el futur ja apareixia separat.

Religió, pàtria i obediència

El franquisme convertí l’escola en un instrument ideològic. No n’hi havia prou d’ensenyar a llegir, escriure o comptar. Calia formar infants obedients, patriotes segons el relat oficial i fidels a una visió catòlica i jeràrquica del món.

Per això la religió tenia tant de pes dins la jornada escolar. Es resava, es cantava, es memoritzaven fórmules i es reforçava una moral severa que sovint es presentava com a natural i indiscutible. Alhora, els símbols del règim i el llenguatge de la pàtria penetraven dins l’ensenyament amb normalitat.

Per a molts infants, la barreja entre escola, Església i autoritat política era total. No hi havia fronteres clares entre educar i adoctrinar.

El català absent i la llengua vigilada

A la Terrassa d’aquells anys, com a tants altres llocs del país, el català desapareixia de l’escola. Molts infants parlaven català a casa o al carrer, però a l’aula la llengua admesa era el castellà. Aquesta ruptura generava sovint una sensació estranya: la de viure en dues realitats lingüístiques diferents.

La llengua pròpia quedava arraconada, com tantes altres expressions de la identitat catalana durant el franquisme. No era només una qüestió escolar. Era també una manera de marcar quin tipus de societat es volia imposar.

Per a molts nens i nenes, aquesta absència del català va formar part del paisatge mental de la seva infància, encara que potser llavors no en fossin plenament conscients.

La gana també seia a classe

En molts records de la postguerra, la gana apareix com una presència constant. I l’escola no n’era cap refugi especial. Hi havia alumnes que arribaven amb l’estómac buit o gairebé buit, i intentaven seguir les classes enmig del cansament i de la manca d’alimentació.

Infants de la postguerra a Terrassa: créixer entre la por i el silenci

Això també era Terrassa. La ciutat industrial, la de les fàbriques i el fum, era alhora una ciutat de famílies humils, de sous ajustats i de moltes dificultats quotidianes. L’escola reunia en un mateix espai aquella realitat: infants que aprenien, però també infants que passaven gana, fred o vergonya.

A vegades, la memòria de l’escola no està en una lliçó ni en un mestre, sinó en la sensació física d’haver passat aquells anys amb massa coses a faltar.

Entre el càstig i la resistència

Els càstigs formaven part del sistema. Podien ser verbals, humiliacions públiques, estones drets, cops de regla o formes de correcció que avui serien impensables. No eren excepcions escandaloses: eren, en molts casos, mecanismes normalitzats d’autoritat.

I, tanmateix, aquells infants no van ser només víctimes passives d’un model dur. També van desenvolupar formes petites de resistència: amistats, complicitats, humor, escapades mentals, somnis discrets i aquella capacitat infantil d’aixecar-se cada dia encara que el món fos gris.

Això també forma part de la història. L’escola franquista va intentar modelar una generació. Però aquella generació, amb els anys, també va acabar fent una altra ciutat.

Terrassa i la memòria d’aquella escola

Quan avui es parla de la Transició, sovint es pensa en política, eleccions, partits o canvis institucionals. Però la Transició també es va preparar en un terreny menys visible: el de les experiències acumulades durant la infància i la joventut de tota una generació criada sota el franquisme.

A Terrassa, molts homes i dones que més tard viurien els canvis dels anys setanta havien passat abans per aquella escola rígida, freda i silenciosa. Per això recordar l’escola d’aquell temps no és un simple exercici sentimental. És una manera d’entendre quina mena de ciutat va arribar a la Transició i d’on venia el seu desig de canvi.

Epíleg: una aula petita, una història gran

L’escola franquista a Terrassa no va ser només un lloc d’aprenentatge. Va ser un espai on la ciutat va reproduir les seves pors, les seves jerarquies i les seves mancances. Però també va ser el lloc on milers d’infants van començar a mirar el món, encara que fos des d’un pupitre dur, sota una disciplina severa i enmig d’una vida austera.

Recuperar avui aquesta memòria no és idealitzar el passat, sinó entendre’l millor. Perquè a vegades, en una aula pobra i silenciosa, s’hi amaga tota la història d’una època.