La estació del Baix: de frontera urbana a espai soterrat (1908–1986)

Hi ha llocs que no desapareixen perquè siguin enderrocats, sinó perquè la ciutat decideix deixar-los enrere. La vella estació del Baix de Terrassa n’és un exemple paradigmàtic: una infraestructura concebuda com a provisional que va acabar marcant la vida urbana durant més de seixanta anys.

Un projecte ambiciós… i una decisió a mig fer (1908–1921)

El 29 d’octubre de 1908, el Ple de l’Ajuntament de Terrassa aprovava l’exposició pública del projecte presentat per la SA El Tibidabo, embrió del futur ferrocarril elèctric que havia d’unir Barcelona amb el Vallès. El debat no girava entorn de la necessitat del tren —indiscutible— sinó sobre com i per on havia d’arribar a la ciutat.

Els primers plantejaments preveien una entrada pel sud, paral·lela a la carretera de Rubí, amb una estació final en punts tan cèntrics com la plaça Major. Però les dificultats tècniques, el cost de les expropiacions i la manca de consens polític van portar a una solució de compromís: una estació en superfície, situada entre la riera del Palau i el portal de Sant Roc, a tocar de l’actual Rambla d’Ègara.

El 2 de juliol de 1921, en plena Festa Major, s’inaugurava la nova estació. Naixia com una solució provisional. Ningú sospitava que ho seria durant dècades.

La barrera invisible que ho condicionava tot (1921–1950)

Durant bona part del segle XX, l’estació del Baix va actuar com una veritable frontera urbana. El pas a nivell interrompia la Rambla, generava problemes de seguretat i dificultava la mobilitat entre el centre i els barris del sud.

Enginyers i tècnics de Barcelona Traction Light Power prioritzaven l’eficiència ferroviària; l’impacte urbà quedava en segon terme. Terrassa, en plena expansió industrial, creixia al voltant d’un tren que, lluny d’integrar-se, partia la ciutat en dos.

Ja aleshores, molts veïns del Baix i de Sant Roc vivien el ferrocarril no com un símbol de progrés, sinó com una molèstia quotidiana.

El projecte que va arribar massa aviat: Manuel Baldrich (1951)

L’any 1951, l’arquitecte Manuel Baldrich, dependent de la Diputació de Barcelona, presentava el Pla d’Ordenació de Terrassa. Entre les seves propostes més avançades hi figurava el soterrament dels Ferrocarrils de Catalunya i la prolongació de la línia fins a Matadepera.

Baldrich havia entès el problema amb claredat: una ciutat moderna no podia permetre’s un ferrocarril en superfície al seu eix central. Però el projecte era massa ambiciós per al context polític i econòmic del moment. El franquisme prioritzava altres interessos, i la pressió especulativa acabà enterrant —irònicament— la proposta.

La vella estació va continuar exactament on era.

Canvi de mans, canvi de mentalitat (1977)

El 1977, en plena transició democràtica, la línia va ser transferida de FEVE a la Generalitat de Catalunya. Aquest fet, aparentment administratiu, va marcar un punt d’inflexió decisiu.

Per primera vegada, Terrassa tenia davant un interlocutor institucional sensible a la planificació urbana i disposat a assumir una obra llargament reclamada. El soterrament deixava de ser una aspiració per convertir-se en un projecte real.

1986: el final d’una frontera

Als anys vuitanta es va executar finalment l’obra que la ciutat havia esperat durant més de seixanta anys: el soterrament de la línia i la desaparició de l’estació en superfície.

El 16 de maig de 1986, amb la inauguració oficial presidida pel president de la Generalitat, la vella estació del Baix passava a la història. El tren baixava sota terra i la Rambla d’Ègara quedava alliberada.

El resultat va ser molt més que una millora ferroviària:

• desaparició dels passos a nivell,
• reordenació del trànsit,
• creació de nous espais públics,
• i la integració definitiva del Baix al centre de la ciutat.

D’estació provisional a lloc desaparegut

La vella estació del Baix no va ser enderrocada sense més. Va ser superada. Durant dècades va condicionar el creixement urbà, va dividir barris i va marcar la memòria col·lectiva de diverses generacions de terrassencs.

Avui, sota els nostres peus, el tren continua circulant. Però la ciutat que el va haver de patir en superfície ja no existeix. I precisament per això, la seva història mereix ser recordada.