Les primeres fàbriques a vapor: quan Terrassa va canviar de soroll
Del teler manual al carbó, les calderes i les màquines que van obrir el camí de la ciutat industrial
Les fàbriques a vapor de Terrassa no van néixer com una postal industrial, sinó com una escena molt concreta: un pati amb carbó, una màquina a l’entrada i una vila tèxtil que començava a canviar de soroll.
L’any 1833, en algun punt entre els carrers del Pantà i de la Rasa, Terrassa va començar a sonar diferent.
Fins aleshores, la vila ja tenia una llarga relació amb el tèxtil. La llana es treballava amb coneixement, amb ofici i amb mans acostumades a repetir gestos antics: cardar, filar, teixir, batanar, tenyir. Però aquell any s’aixecà un edifici destinat a instal·lar-hi una fàbrica a vapor. Segons el testimoni de Baltasar Ragon, era la primera de Terrassa i la segona d’Espanya.
Aquell edifici era propietat de Narcís Galí i seria conegut popularment com el Vapor de la Companyia.
La imatge que ens ha arribat és molt concreta: una fàbrica de panyos vinculada a la vídua de J. Marcet Poal, entrades pels dos carrers, un pati llarg a la banda de la Rasa, el carbó dipositat per alimentar la màquina i la màquina situada a l’entrada, a mà esquerra.
No cal gaire més per entendre la magnitud del canvi.
Un pati amb carbó dins d’una vila tèxtil tradicional no era només un detall logístic. Era el senyal que la indústria començava a dependre d’una altra energia. El treball ja no quedava lligat només a la força humana, al torn, al teler manual o a les maces. Ara entraven en escena la caldera, la pressió, el combustible, el manteniment i la concentració del treball dins d’un espai fabril cada vegada més complex.
Terrassa no es va fer industrial de cop.
Però aquell vapor de 1833 anunciava que la ciutat començava a deixar enrere una manera antiga de fabricar.
Abans del vapor: la ciutat de les mans
Per entendre què va significar aquella màquina, cal aturar-se en la Terrassa anterior.
A principis del segle XIX, la fabricació tèxtil encara es feia majoritàriament amb procediments manuals. La llana es cardava a mà, es filava amb torn, es teixia amb teler manual, les peces es batanaven amb maces i es tenyien seguint els mètodes tradicionals.
Aquesta no era una Terrassa sense indústria. Era una Terrassa industrial abans de la gran industrialització mecànica. Hi havia saber tècnic, famílies vinculades al ram tèxtil, pràctica acumulada i una cultura del treball que venia de lluny.
La diferència és que el ritme era un altre.
El temps el marcaven les mans, les eines i l’ofici. La producció depenia de la força i la destresa de persones concretes. El taller, la casa i la petita fàbrica formaven part d’un món on la maquinària encara no havia imposat plenament la seva disciplina.
El vapor ho va alterar tot.
No perquè eliminés de cop el treball manual, sinó perquè va introduir una nova lògica. La fàbrica podia concentrar energia. La màquina podia moure processos. El carbó substituïa part de l’esforç físic. El treball es reorganitzava al voltant d’un motor que exigia alimentació constant, vigilància i ordre.
Aquest és el primer gran canvi: Terrassa no abandona la llana, però comença a treballar-la amb una altra força.
El Vapor de la Companyia: un pati que obria una època
El Vapor de la Companyia no s’ha d’imaginar només com un edifici industrial. S’ha d’imaginar com una escena urbana.
A la banda de la Rasa hi havia un pati llarg. En aquell pati s’hi guardava el carbó. Aquell carbó alimentava la màquina. I aquella màquina movia una part del procés productiu que abans depenia de sistemes manuals o menys potents.
Aquesta escena és fundacional perquè resumeix el pas d’una Terrassa a una altra.
El carbó havia d’arribar. S’havia d’emmagatzemar. La màquina havia d’estar col·locada en un punt funcional. La fàbrica necessitava espai. El vapor generava soroll i fum. El treball s’adaptava al moviment mecànic.
El canvi no era només tècnic. També era físic i urbà.
Els carrers del Pantà i de la Rasa deixaven de ser simples noms del mapa per convertir-se en un dels primers escenaris de la mecanització terrassenca. Allà, dins la vila, s’estava instal·lant una energia nova.
Més endavant, Terrassa seria coneguda pels seus vapors, per les xemeneies i pels grans recintes fabrils. Però abans de tot això hi havia aquest primer moment: una màquina, un pati, carbó i una fàbrica que començava a funcionar amb una força diferent.
1841: la maquinària ja no era una prova aïllada
El primer vapor no va quedar com una excepció. L’any 1841 es construïren les fàbriques de can Segret i can Busquets, pensades per instal·lar-hi noves invencions de maquinària.
Aquest punt és decisiu.
Quan una ciutat aixeca una primera fàbrica a vapor, pot semblar una aposta arriscada o singular. Però quan, pocs anys després, apareixen nous edificis preparats per rebre maquinària, ja no parlem d’una prova. Parlem d’una direcció.
Terrassa havia entès que el futur del tèxtil passava per mecanitzar, perfeccionar i accelerar processos.
La fabricació de panyos no podia quedar limitada als sistemes antics si la ciutat volia competir. Els industrials que incorporaven maquinària no buscaven només una modernitat de façana. Buscaven millorar el producte, guanyar regularitat, produir amb més capacitat i situar Terrassa en una posició de força dins el sector tèxtil.
Can Segret i can Busquets formen part d’aquest primer salt. Són noms que indiquen que el vapor i la maquinària començaven a deixar de ser novetat per convertir-se en camí.
1845: filar millor, batanar millor, teixir millor
L’any 1845 concentra tres avenços que ajuden a entendre la profunditat del canvi.
El primer afecta la filatura de llana. Ignasi Amat i Galí, un dels terrassencs més actius en el perfeccionament dels gèneres, instal·là una màquina francesa coneguda en la documentació com “Mull Gennys”.
La filatura era una fase central. Sense fil no hi havia teixit. Millorar aquesta part del procés significava intervenir en la base mateixa de la indústria. No era una innovació decorativa; era tocar el cor de la producció.
El segon avenç arribà de la mà de Pau Busquets, amb la mediació del francès Tomàs Roumens, conegut com En Pol. Es muntaren els primers batans cilíndrics.
Això també és important. Si abans les peces es batanaven amb maces, els batans cilíndrics introduïen un sistema més regular, més mecànic i més adequat a una indústria que ja no podia dependre només dels procediments antics.
El tercer avenç fou la primera màquina Jacquard, instal·lada als telers de la fàbrica d’En Galí i Codonyet, al carrer Mitjà del Passeig, números 22 i 24.
La Jacquard permetia treballar millor els dibuixos i patrons del teixit. En una ciutat tèxtil, això significava una cosa molt clara: capacitat per produir gèneres més elaborats, amb més control i amb més possibilitats comercials.
En només uns anys, la transformació ja tocava diferents fases del procés:
- la filatura;
- el batanat;
- el teixit;
- el perfeccionament dels gèneres.
La indústria terrassenca no canviava en un sol punt. Canviava per dins.
La modernització venia de fora, però es feia terrassenca
Hi ha un detall que cal remarcar: moltes de les innovacions arribaven connectades amb l’exterior.
Una màquina francesa. Un tècnic francès. La casa Platt. Els tallers El Vulcano de Barcelona. Un muntador anomenat Mr. Güay.
Això ens mostra una Terrassa industrial oberta, atenta i pràctica. La ciutat no avançava tancada en ella mateixa. Tenia tradició tèxtil, però necessitava tecnologia. Tenia industrials amb iniciativa, però també calien tallers, intermediaris, muntadors i coneixement tècnic.
La modernització no va baixar del cel. Va arribar per contactes, compres, proves, permisos i adaptacions.
Aquesta és una de les claus de la futura potència industrial terrassenca: la capacitat d’incorporar allò que venia de fora i convertir-ho en part del seu propi sistema productiu.
La màquina podia venir de França, d’Anglaterra o de Barcelona.
Però el lloc on es posava a treballar era Terrassa.
1864: les selfactines i el rentat de la llana
El juliol de 1864, els industrials Jacinte Bosch i Armengol Germans posaren en moviment les primeres selfactines, construïdes i instal·lades per la casa Platt.
Les selfactines representaven un salt en la filatura mecanitzada. Aportaven més capacitat, més regularitat i més velocitat. Si el vapor havia obert el camí, aquest tipus de maquinària mostrava que la mecanització avançava cap a fases cada vegada més concretes i sofisticades del procés.
El mateix any, Francesc Roure instal·là a can Busquets la primera màquina de rentar llana.
Aquesta dada pot semblar menys espectacular que una gran màquina de vapor, però és fonamental. La llana s’havia de preparar abans de convertir-se en fil i teixit. Si la matèria primera no es rentava i preparava bé, tot el procés posterior se’n ressentia.
La modernització industrial no consistia només a instal·lar una gran màquina visible. També consistia a millorar les operacions bàsiques, les fases prèvies, els processos que no sempre apareixen en el gran relat però que sostenen la qualitat final.
A mitjan segle XIX, Terrassa no només volia produir més.
Volia controlar millor tot el procés.
1866: una caldera dins una ciutat habitada
El 6 de juny de 1866, Tomàs Roumens, industrial bataner, presentà una sol·licitud a l’Ajuntament per instal·lar una màquina de vapor a la fàbrica que la Societat de la Mina Pública tenia al carrer Mitjà del Passeig.
Aquest episodi és un dels més interessants perquè mostra que el vapor ja no era només una qüestió industrial. Era també una qüestió urbana.
La màquina estava aplicada a la indústria batanera. La caldera tenia sis cavalls nominals, una pressió de tres atmosferes i una màxima de sis. Havia de ser cilíndrica, amb gruix i capacitat proporcionats a la seva força màxima.
I aquí arriba el detall revelador: la màquina havia d’estar situada a flor de terra, a una distància mínima de 40 pams dels edificis particulars i de 30 pams de la via pública.
Aquesta informació és extraordinària.
Ens diu que el vapor preocupava. Una caldera amb pressió dins la ciutat no era només una promesa de progrés. També podia ser un risc. Calia situar-la bé, mesurar distàncies, protegir edificis i tenir en compte la via pública.
La fàbrica no era una illa separada del món. Era dins la ciutat. Al costat hi havia carrers, cases, veïns i activitat quotidiana.
La indústria obligava l’Ajuntament a aprendre una nova forma de governar.
Ja no es tractava només d’obrir carrers o regular oficis. Ara calia autoritzar màquines, controlar calderes i decidir com podia conviure el progrés industrial amb la seguretat urbana.
Això és una Terrassa moderna començant a aparèixer entre papers municipals, carbó i vapor.
El Vulcano de Barcelona i la màquina de Roumens
La màquina sol·licitada per Roumens tenia un altre valor afegit: fou la primera màquina de vapor construïda pels tallers El Vulcano de Barcelona i fou muntada per Mr. Güay.
Aquest detall connecta Terrassa amb la indústria mecànica barcelonina. La ciutat tèxtil necessitava màquines; Barcelona podia aportar tallers capaços de construir-les. Sense aquesta xarxa tècnica, la modernització hauria estat més lenta.
La industrialització no és mai una història d’un sol lloc.
Terrassa posava la necessitat, el mercat, els industrials i la tradició tèxtil. Barcelona aportava una part del múscul mecànic. França i altres centres industrials aportaven tecnologia, models i tècnics.
El resultat fou una ciutat que aprenia ràpid.
I que convertia aquella xarxa exterior en creixement propi.
1873: la premsa contínua i la millora constant
L’any 1873, Francesc Izard instal·là a la seva fàbrica del carrer del Vall la primera premsa contínua, sistema Bech. Poc temps després, aquesta fou substituïda per una altra del sistema Longtam.
La substitució és molt significativa.
Vol dir que la innovació no era un punt d’arribada, sinó un moviment continu. Una màquina nova podia quedar superada en poc temps. Calia provar, millorar, substituir i tornar a adaptar-se.
La premsa contínua afectava els acabats dels gèneres. I aquest detall és clau perquè Terrassa no buscava només augmentar la quantitat de producció. També buscava qualitat, regularitat, acabat i prestigi.
Entre 1833 i 1873, el fil conductor és clar: la ciutat mecanitza, perfecciona i reorganitza la seva indústria tèxtil.
Primer el vapor.
Després noves fàbriques.
Després màquines de filar, batans, Jacquard, selfactines, rentadores de llana, calderes regulades i premses contínues.
No és una llista de màquines.
És la transformació completa d’una manera de fabricar.
Però el vapor també tenia cos, cansament i horari
La història no acaba en els industrials i les màquines. Els vapors també eren persones.
Més endavant, quan aquells recintes industrials ja formaven part del paisatge habitual de Terrassa, la vida obrera quedava marcada pel ritme de les màquines. En el cas del vapor de can Amat, a principis del segle XX, alguns treballadors començaven la jornada a les cinc del matí. Cap a les vuit i mitja tenien un petit descans per esmorzar i sortien a un jardí proper amb els seus cistellets.
Aquest detall és important perquè ens retorna la indústria al cos humà.
El vapor no només va canviar la producció. Va canviar l’hora de llevar-se. Va canviar els descansos. Va crear oficis vinculats a calderes, fogons, aprests, maquinària i manteniment. Va organitzar la jornada al voltant d’un ritme que ja no decidien només les mans, sinó també la màquina.
Coneixem fins i tot noms d’aquell món de treball: Francesc Gorina, fogonista; Bartomeu Badiella, contramestre; Jaume Ribas, fogonista; Francesc Pujadas, de la secció d’aprests; Quirico Gorina, de calderes.
Aquests noms ens recorden una cosa essencial: darrere de cada vapor hi havia homes que encenien, vigilaven, reparaven, carregaven, aprenien, obeïen i resistien.
La ciutat industrial no la van fer només les màquines.
La van fer també els qui hi treballaven.
Del primer vapor als grans recintes industrials
El Vapor de la Companyia fou el primer batec. Després vindrien altres vapors, altres recintes, altres xemeneies i una ciutat cada vegada més identificada amb la indústria.
El Vapor Gran representaria una de les grans expressions d’aquell món fabril. El Vapor Aymerich, Amat i Jover portaria aquesta evolució a un altre nivell: arquitectura, llum, ferro, totxo i una organització industrial molt més ambiciosa.
Però abans de les grans postals industrials hi havia aquell escenari inicial de 1833: una màquina, un pati, carbó i una fàbrica entre el Pantà i la Rasa.
Aquest és el valor del fragment històric que treballem aquí. Ens porta al començament, quan la Terrassa dels vapors encara no era una imatge consolidada, sinó una realitat que començava a formar-se.
El vapor no era encara patrimoni.
Era novetat.
Era risc.
Era negoci.
Era futur.
Per entendre aquesta evolució posterior, també es pot llegir el nostre article sobre els vapors de Terrassa com a memòria viva de la ciutat industrial, on expliquem com aquests recintes van marcar el paisatge, el treball i la identitat urbana.
els vapors de Terrassa com a memòria viva de la ciutat industrial
Els carrers on va començar la ciutat industrial
La història de les primeres fàbriques a vapor té noms de carrer.
El Pantà.
La Rasa.
El carrer Mitjà del Passeig.
El carrer del Vall.
Aquests espais formen part del mapa inicial de la Terrassa industrial. Allà s’instal·laren màquines, telers, calderes, premses, patis de carbó i fàbriques que començaven a funcionar amb una altra energia.
Això és important perquè ens permet mirar la ciutat actual amb uns altres ulls.
Quan passem per aquests carrers, potser ja no hi sentim el soroll del vapor. Però allà es va produir una part decisiva del canvi. Allà la vila tèxtil manual començà a convertir-se en ciutat industrial.
La industrialització no va passar en abstracte.
Va passar dins Terrassa.
I va deixar marques en el seu mapa.
Quan Terrassa va canviar de soroll
Entre 1833 i 1873, Terrassa va viure una transformació profunda. En quaranta anys, la vila que encara treballava amb torns, telers manuals, maces i tints tradicionals va començar a incorporar vapors, màquines franceses, batans cilíndrics, Jacquard, selfactines, rentadores de llana, calderes regulades i premses contínues.
No tot va canviar de cop. Durant molt de temps van conviure formes antigues i noves. Però la direcció ja estava marcada.
La força manual deixava espai a la força mecànica.
El taller tradicional cedia protagonisme a la fàbrica.
El carbó entrava als patis.
Les calderes exigien distàncies.
Els industrials buscaven noves màquines.
Els treballadors començaven a adaptar la seva vida al ritme del vapor.
Terrassa no va deixar de ser tèxtil. Al contrari: va convertir el seu saber tèxtil en una indústria cada vegada més moderna.
Aquesta és la gran clau.
La ciutat no es va industrialitzar perquè abandonés el que sabia fer, sinó perquè va transformar aquell coneixement antic en una nova força productiva.
El vapor fou la imatge visible d’aquest canvi.
Una màquina a l’entrada.
Un pati ple de carbó.
Una caldera sota vigilància.
Un carrer que començava a sonar diferent.
I una ciutat que, sense deixar encara del tot el món manual, ja caminava cap al seu futur industrial.
Fonts de treball
Aquest article parteix del text de Baltasar Ragon dedicat a “Les fàbriques a vapor”, on es recullen la primera fàbrica a vapor de Terrassa l’any 1833, el Vapor de la Companyia, les fàbriques de can Segret i can Busquets, les primeres innovacions de maquinària, la màquina Jacquard, les selfactines, les màquines de rentar llana, la sol·licitud de Tomàs Roumens de 1866 i els avenços industrials fins a la dècada de 1870.
La base documental principal és el volum Terrassa. Historials i efemèrides, de Baltasar Ragón, conservat en versió digital per l’Arxiu Municipal de Terrassa.
Terrassa. Historials i efemèrides
També s’han tingut en compte materials ja treballats sobre els vapors de Terrassa, el Vapor Gran, el Vapor Aymerich, Amat i Jover i la memòria obrera vinculada al vapor de can Amat, especialment pel que fa als horaris, els oficis i la presència humana dins la fàbrica.
