Oficis desapareguts de Terrassa (VIII): el femater, la feina que feia ciutat
El femater Terrassa era qui feia possible que els carrers respirassin abans dels camions i les màquines.
Hi va haver un temps en què el carrer no era només un lloc per passar. Era un circuit.
Un circuit de rodes, de ferradures i de veus. De sacs, de mercaderies i de passos que feien tard. I, com passa amb qualsevol ciutat viva, aquell moviment deixava rastre. No sempre era elegant. No sempre era suportable.
Però era real.
I, sobretot, era útil.
Perquè abans que la paraula “reciclatge” quedés bé en un cartell, Terrassa ja practicava una economia de supervivència: el que sobrava no es llençava; es reapropiava. I en aquest mapa de necessitats hi havia un ofici tan discret com imprescindible: el femater —o escombra-carrers, segons el barri—, l’home que recollia el que els cavalls deixaven i ho convertia en alguna cosa que tornava a servir.
No era una feina “bonica”. Era una feina necessària.
Quan el cavall era motor
Per entendre el femater, cal entendre la ciutat que el necessitava.
A la Terrassa d’abans, els cavalls i els matxos no eren decorat: eren infraestructura. Arrossegaven carros de mercaderies, repartien, feien de motor de mil encàrrecs. Eren el “camió” d’una època sense motors i sense pressa digital, però amb pressa humana: la de guanyar-se el dia.
El cavall passava. El carro girava. La roda cruixia.
I a cada trajecte quedava una realitat que avui preferim oblidar perquè ens incomoda: la femta. A l’estiu s’assecava i es feia pols. A l’hivern es barrejaven els bassals i la terra. En carrers empedrats, s’encallava entre pedres. En carrers de terra, s’estenia com una taca persistent.
I allò, si ningú ho recollia, es convertia en un problema: per a l’olor, per al pas, per a la higiene, per a la dignitat mínima del carrer.
Per això existia el femater.
El fem no era “brutícia”: era valor
Aquí hi ha el gir que molta gent avui no veu.
En aquell món, el fem era adob.
I no era una idea “romàntica”: era economia. Les cases amb horts, els patis amb plantes, els petits corrals, els pagesos de la vora… tot això necessitava nutrients. Quan no hi havia fertilitzants industrials a l’abast com ara, quan la butxaca era estreta i la necessitat, gran, qualsevol recurs orgànic tenia un camí.
La femta dels animals era part d’aquest camí.
Per això, a vegades, no arribava ni al carret: hi havia qui la recollia abans, amb una pala o amb un cubell, per portar-la a casa i adobar el que tenien viu. És un detall petit, però explica molt: el carrer i la casa no estaven tan separats com ara. La ciutat era menys “anònima”. I la precarietat feia la resta.
L’ordenança que feia el carrer compartit
A més, hi havia una idea d’ordre que avui sorprèn: cada veí havia de netejar la vorera de davant de casa.
No era només una norma: era un costum. I, sovint, també era una escena: dues veïnes, escombra en mà, fent-la petar mentre escombraven. No era un “servei municipal” com l’entenem avui; era una responsabilitat repartida, mig imposada, mig assumida.
I llavors venia el femater, completant la feina grossa, la que no es resolia amb una escombra: la dels vials, dels carrers llargs, dels trams empedrats, dels camins de terra… i, sobretot, dels rastres del pas dels animals.
El carrer, així, era una obra col·lectiva.
No sempre amable. Però compartida.
El femater: un ofici de ruta i de resistència
No el veies arribar com qui mira una desfilada.
El veies perquè era part del paisatge. Perquè venia quan tocava. Perquè el seu pas era una mena de recordatori: la ciutat s’ha de mantenir.
El femater podia anar amb un carret tirat per un burret. La imatge és poderosa perquè és humil: un animal petit, tossut, pacient; una feina que no lluïa; un trajecte repetit.
No era només recollir: era saber com.
En els empedrats, calia anar amb cura per no escampar més. En els carrers de terra, calia evitar que el pas ho convertís en fang. Després venia el transport: carregar, endur-se-ho, deixar el carrer practicable.
I tot això, sovint, amb el temps a sobre: perquè la ciutat no s’atura, i el fem tampoc espera.
Una feina que no donava prestigi (però donava salut)
Hi ha oficis que la ciutat recorda amb orgull: els grans industrials, els arquitectes, els noms que surten als llibres.
I n’hi ha d’altres que la ciutat recorda —si els recorda— per la necessitat.
El femater és d’aquests.
És un ofici dur: treballar a la intempèrie, respirar olors fortes, manipular matèria desagradable, carregar pesos, caminar molt. I, a sobre, fer-ho en una societat on la feina “bruta” sovint es mirava de reüll.
Però, si ho penses fredament, el femater feia una cosa que avui donem per feta: evitava que el carrer fos un focus constant d’insalubritat. Quan la medicina era limitada, quan les infeccions eren una amenaça real, quan la higiene pública era més fràgil, aquesta feina era molt més que “neteja”.
Era salut pública, encara que ningú no ho digués així.
Del carrer a la terra: el cicle invisible
I aquí hi ha una altra veritat que costa d’imaginar avui: el femater no només “treia” el fem del carrer. Sovint el fem tenia destí.
El destí podia ser un hort. Un jardí. Un camp.
En una ciutat envoltada de camps i masos, el trànsit entre urbà i rural era constant. Terrassa era indústria, sí, però també era territori, i el territori necessitava aliment. El fem —que feia nosa al carrer— podia ser força al camp.
Això no fa l’ofici més agradable.
Però el fa més comprensible.
Quan va desaparèixer el femater? Quan va desaparèixer el cavall
Els oficis no moren per decret. Moren perquè canvia el món.
El femater comença a desaparèixer quan canvia el motor de la ciutat.
Quan els carros són substituïts per vehicles. Quan el cavall deixa de ser habitual. Quan l’asfalt guanya terreny. Quan els sistemes municipals es reorganitzen. Quan la idea d’higiene pública canvia, s’institucionalitza, es professionalitza i es mecanitza.
I, també, quan canvia una cosa que sembla petita però ho és tot: la relació amb el carrer.
Abans, la vorera era una extensió de la casa. Avui, la vorera és “de ningú” i “de tots” alhora, però amb una distància emocional molt més gran. Ja no hi ha dues veïnes escombrant i parlant. Hi ha gent que passa mirant el mòbil i prou.
La ciutat és una altra.
I per això el femater queda com una figura que, si no l’expliquem, s’esborra.
Un final sense heroicitat
No hi ha cap escena èpica per acomiadar el femater.
No hi ha una última volta solemne.
Hi ha una desaparició lenta, com una llum que s’apaga sense soroll.
Un dia deixa de passar el burret.
Un dia el carrer ja no necessita aquell carret.
Un dia el rastre del cavall és un record.
I, si no hi pares atenció, sembla que la ciutat sempre hagués estat així: neta, pavimentada, mecanitzada.
Però no.
Abans, el carrer feia olor. I feia feina.
I entre aquella olor i aquella feina hi havia un home —i un ofici— que sostenia el que ara en diríem, amb paraules modernes, la ciutat funcional.
El femater.
El que feia ciutat, sense que ningú li fes un monument.
