Quan Terrassa celebrava els seus carrers

Les festes al carrer a Terrassa van ser durant dècades una de les formes més vives i populars de celebrar la ciutat a escala de veïnat.

Abans que les festes majors de barri acabessin imposant-se, abans que la ciutat s’omplís de grans escenaris, programes impresos i formats més centralitzats, Terrassa havia conegut una altra manera de fer festa: la del carrer que es vestia de gala i es convertia, per uns dies, en el centre del món per al seu veïnat.

A finals del segle XIX i primers decennis del XX, moltes vies de la ciutat celebraven la seva pròpia festa coincidint amb la diada del sant o de la patrona a qui el carrer estava dedicat, o bé amb una devoció escollida pels mateixos veïns. No era una celebració menor. En alguns casos, aquells dies transformaven completament l’espai urbà: s’aixecaven arcs, es guarnia el carrer amb boix i mata, s’encenien llums de colors, sonaven manubris i orquestres, hi havia jocs infantils, representacions, xocolatades i fins i tot una mena de competició amistosa entre carrers per veure quin lluïa més.

Aquelles festes eren, al mateix temps, religió popular, orgull de veïnat, convivència, teatre del carrer i afirmació col·lectiva. Durant unes hores o uns dies, el carrer deixava de ser només un lloc de pas per convertir-se en un espai propi, compartit i celebrat.

I això, en una ciutat com la Terrassa d’aleshores, tenia un valor enorme.

Quan els carrers tenien patró i el veïnat tenia festa

Segons les cròniques de Baltasar Ragon, durant molt de temps la ciutat es va acostumar a donar als carrers noms de sants o a vincular-los a advocacions religioses molt concretes. Aquesta relació entre el nom i la festa no era casual. Quan arribava la diada del patró o de la patrona, el veïnat sentia que li tocava celebrar el seu carrer, no només com una tradició piadosa, sinó també com una forma de cohesió i de prestigi.

Això vol dir que les festes no venien organitzades des de dalt amb el format actual, sinó que sovint naixien des del mateix veïnat, a peu de carrer, amb comissions improvisades o organitzacions més sòlides segons la força i la voluntat de la gent del lloc. La festa era una obra col·lectiva. Cada tram, cada cantonada, cada grup de veïns podia implicar-s’hi.

Per això aquestes celebracions tenien tant caràcter. No eren neutres ni impersonals. Portaven la marca del carrer, de la seva gent i de la seva manera de fer.

El carrer de Sant Antoni i la Creu Gran: quan un carrer feia gairebé de Festa Major

Si hi ha un exemple que resumeix la dimensió que podien arribar a tenir aquestes festes, és el del carrer de Sant Antoni, també anomenat en altres moments de la Quadra, a l’entorn de la Creu Gran.

Per la Mare de Déu d’Agost, el 15 d’agost, el carrer s’omplia d’ornamentació. El veïnat aixecava arcs artístics guarnits amb mata i boix, i al vespre el carrer brillava amb una il·luminació feta de gots de colors variats, plens d’aigua i oli, amb una metxa de cotó que, encesa, donava una llum suficient per transformar la nit en una mena d’escenari de fantasia.

Aquest detall és meravellós perquè explica una ciutat anterior a la llum elèctrica com a comoditat generalitzada, on la festa havia de construir també la seva pròpia llum, gairebé artesanalment, amb una delicadesa que avui sorprèn.

Però allò no es quedava aquí. Les cròniques recorden que, a les festes de 1904, l’ornamentació de tot el carrer va anar a càrrec de l’envelador Vilanova, de Barcelona, i que la decoració va costar 751,50 pessetes, a més de 10 pessetes pels manubris que feien ball a la nit. També s’hi van instal·lar arcs voltaics, facilitats per l’industrial Lluís Salvans. És a dir: el carrer no es limitava a penjar quatre banderetes; es preparava de manera ambiciosa, amb despesa, amb tècnica i amb voluntat de lluïment.

Hi hagué un interval de deu anys sense celebrar-se, però després, entre 1914 i 1919, les festes van arribar a durar vuit dies. Vuit dies. Això no era una revetlla menor: era una autèntica festa major de carrer. Baltasar Ragon explicava que pràcticament tots els terrassencs que no eren fora de la ciutat en aquelles dates acabaven passant per allí per veure els festeigs.

I què hi trobaven? Doncs una mica de tot: balls cada nit, festes infantils amb cucanyes, curses de sacs, xocolatada, putxinel·lis, una orquestra a la cruïlla amb el carrer de la Creu Gran, i fins i tot representacions de teatre a l’encreuament amb el carrer de Sant Cristòfol, amb un escenari visible des de tres punts diferents.

L’any 1914 s’hi celebraren fins i tot uns Jocs Florals infantils, els primers que es feien a Terrassa. Aquest detall és extraordinari, perquè demostra que aquelles festes no eren només música i llum: també tenien una vocació cultural, educativa i de projecció pública.

Després vindrien els conflictes socials, que acabarien apagant aquelles celebracions. Però el record del carrer de Sant Antoni i la Creu Gran va quedar com el d’un dels punts on la festa de carrer va assolir la seva forma més plena i espectacular.

El Raval de Montserrat: una festa entre devoció, escenografia i ciutat

Si el carrer de Sant Antoni mostra la festa en la seva vessant més expansiva i popular, el Raval de Montserrat ens ensenya una altra cara de les festes de carrer: la de la celebració més religiosa i simbòlica, però igualment molt viva i molt visual.

A finals del segle XIX, els veïns del Raval celebraven grans festes el 8 de setembre, en honor a la Verge de Montserrat. La ciutat s’hi congregava per resar el rosari, mentre l’escolania del Sant Esperit cantava la Salve. Ja només això donava a la celebració una solemnitat especial.

Però el més fascinant és la manera com el carrer es transformava visualment. Al bell mig del Raval, davant la capelleta de la Mare de Déu, s’hi improvisava un brollador que sostenia l’ou com balla, encerclat per una reixa decorada amb flors i ramatge. I més enllà, prop de l’actual Mercat de la Independència, s’hi muntava una gran reproducció en suro de la muntanya de Montserrat, amb el monestir i les ermites, presidida per una imatge de la Verge.

Això és molt més que una simple decoració. És una autèntica escenografia popular religiosa, feta amb recursos artesans i amb un clar desig de meravellar. Explica una Terrassa que sabia portar el món simbòlic al carrer, construint-lo amb fusta, suro, flors i devoció.

El carrer de Sant Llorenç: competència de cantonades i orgull veïnal

Un altre carrer que, segons Ragon, es distingia molt per les seves festes era el carrer de Sant Llorenç, que celebrava el seu sant el 10 d’agost.

Aquí apareix un element especialment bonic: la idea que de cantonada a cantonada hi havia una comissió que pensava com donar més relleu a la festa, al ball i a l’ornamentació. És a dir, el carrer no actuava sempre com un bloc homogeni, sinó que els seus diferents trams gairebé competien amistosament per veure qui ho feia millor.

En concret, el tros comprès entre els carrers de Montserrat i Cervantes era el que més es distingia. Un any hi van plantar pins d’una cantonada fins a l’altra, convertint el carrer en una mena de corredor vegetal. I al final del carrer hi feien cada any una muntanya coronada amb la imatge del sant, fins al punt que semblava gairebé obligat, per als qui anaven al carrer de Sant Llorenç, “anar a visitar la muntanya”.

Aquest detall resumeix perfectament l’esperit de les festes de carrer: no es tractava només d’adornar, sinó de crear un motiu de visita, alguna cosa singular que fes venir gent d’altres punts de la ciutat.

Gavatxons, Nou de Sant Pere i altres carrers: la festa com a costum estesa

Entendre les festes al carrer a Terrassa és entendre una ciutat que feia comunitat des de cada vial, cada cantonada i cada tram guarnit.

La gràcia d’aquest fenomen és que no es limitava a quatre carrers molt coneguts. Era una pràctica estesa, amb variacions segons la força del veïnat i la tradició del lloc.

Al carrer de Gavatxons, cada 7 d’agost, per Sant Gaietà, el carrer s’adornava amb mata, boix i banderetes, i a la nit s’hi feia ball amb el clàssic manubri, il·luminat per quatre fanalets de color. Una festa més modesta que la de la Creu Gran, probablement, però molt expressiva del mateix esperit.

Al carrer Nou de Sant Pere, la festa incloïa un element d’una força comunitària enorme: un dinar de germanor amb una taula parada al bell mig del carrer, coincidint amb la diada de la Santa Creu, el 14 de setembre. Aquesta imatge diu molt sobre la manera d’ocupar l’espai públic. El carrer es convertia, literalment, en menjador col·lectiu.

Al carrer del Mas Adei, el veïnat va escollir com a patrona la Mare de Déu dels Àngels. El cas és especialment interessant perquè el carrer no tenia nom de sant, i segons Ragon, el veïnat es mostrava bastant refractari a aquell nom una mica estrany. Tot i així, també hi va haver la voluntat de fer-ne un carrer amb patrona i festa pròpia.

I al carrer de Sant Josep, a finals del segle XIX, els veïns celebraven la seva festa en honor a Sant Josep de Calassanç, una tradició que amb els anys es va perdre, però que el 2015 es va voler recuperar. Aquest detall serveix per recordar que aquestes festes no han desaparegut del tot de la memòria: de tant en tant, la ciutat intenta reconnectar-hi.

El carrer de Sant Domènec: la festa com a agraïment i promesa

Un dels casos més singulars és el del carrer de Sant Domènec, on la festa no es vinculava només al patró, sinó també a un fet històric molt concret: se celebrava per commemorar que Terrassa s’havia escapolit de la gran epidèmia de còlera de 1885.

Això li dona a la festa una altra profunditat. No era només una diada alegre o un costum anual, sinó una forma d’agraïment col·lectiu, gairebé de promesa complerta. El carrer es feia festa perquè la ciutat havia esquivat una tragèdia.

Aquest tipus de celebracions ens recorden fins a quin punt la religiositat popular i la vida urbana estaven entrelligades. La festa no naixia només del calendari; també podia néixer de la por superada.

De la pietat al ball, del rosari al manubri

Una de les coses més belles d’aquestes festes és que no es poden classificar fàcilment com a “religioses” o “populars”, perquè eren les dues coses alhora.

En una mateixa ciutat hi podies trobar:

• un rosari al Raval de Montserrat,
• una Salve cantada per l’escolania,
• una reproducció de Montserrat en suro,
• i al mateix temps
• un manubri fent ball,
• cucanyes per a les criatures,
• putxinel·lis,
• xocolatada
• i curses de sacs.

És a dir: la festa de carrer barrejava devoció i joc, solemnitat i soroll, patronatge i alegria veïnal. I això és, probablement, el que la feia tan potent. No era una cerimònia tancada ni una revetlla desvinculada del context. Era una festa total, perquè ho absorvia tot.

Com es vivien les festes al carrer a Terrassa

Amb el temps, aquesta manera de celebrar va començar a decaure. Hi ha diversos motius, i tots són importants.

En primer lloc, la mateixa transformació urbana de Terrassa. A mesura que la ciutat es feia més gran, els barris anaven adquirint més personalitat pròpia i acabaven generant les seves pròpies festes majors. El centre de gravetat festiu deixava de ser el carrer concret per passar al barri com a unitat més ampla.

En segon lloc, els conflictes socials i, més endavant, la Guerra Civil, que van interrompre o desfer moltes tradicions. Algunes festes van desaparèixer per esgotament, altres perquè la ciutat ja no era la mateixa, i d’altres perquè la seva organització resultava incompatible amb els nous temps.

La festa de carrer no va morir d’un dia per l’altre. Es va anar apagant, substituïda per altres formes de festa i per una ciutat menys disposada —o menys capaç— de convertir cada vial en un escenari propi.

Els últims ecos: Sant Joan, Pitàgores i les festes de mitjan segle

Tot i aquest declivi, encara hi va haver ecos importants al llarg del segle XX. Cap als anys cinquanta, per exemple, era molt coneguda i concorreguda la festa que se celebrava entre els carrers de Marconi i Infant Martí, amb concursos de rams, cercavila, matinal de boxa, concurs de sardanes i, naturalment, la revetlla dels dies 22 i 23 de juny, les nits de Sant Joan.

També a l’estiu, principalment a l’agost, alguns carrers organitzaven balls de dissabte al vespre amenitzats amb tocadiscs. El més conegut, segons la memòria recollida, era el del carrer de Pitàgores.

Això ens mostra que, fins i tot quan la festa de carrer antiga ja havia entrat en decadència, en quedaven encara formes modernes o adaptades: menys arcs de boix i més tocadiscs, potser, però encara amb el mateix desig de fer carrer, fer veïnat i fer festa al carrer mateix.

Una manera desapareguda de fer ciutat

Potser aquesta és la idea que més val la pena retenir: les festes de carrer no van ser només celebracions. Van ser una manera de fer ciutat des de baix.

Feien que els veïns col·laboressin, que el carrer deixés de ser només espai de trànsit, que els infants hi trobessin joc, que els adults hi trobessin conversa i que la ciutat es reconegués en una geografia feta de petits centres festius.

Aquelles festes transformaven la llum, el soroll, el ritme i fins i tot l’orgull del carrer. Per uns dies, cada carrer podia ser especial. Podia ser l’indret on tothom volia anar, el lloc que lluïa més, el punt on hi havia la millor muntanya, la millor decoració o la festa més animada.

I això, en una ciutat com la Terrassa d’abans, era una forma molt poderosa de construir comunitat.

Quan Terrassa feia festa a escala humana

Avui, quan pensem en festes urbanes, pensem en grans programacions, en escenaris centrals, en activitats municipals i en formats molt més coordinats des de dalt. Però hi va haver una Terrassa que feia festa a escala humana. Una Terrassa on el carrer encara podia ser menjador, escenari, temple, pista de ball i espai de joc.

Recuperar aquella memòria no és només una qüestió de nostàlgia. És també recordar que la ciutat es pot viure d’una altra manera: més pròxima, més veïnal, més compartida.

I potser per això aquestes festes encara fascinen tant quan les tornem a llegir. Perquè no ens parlen només del passat. Ens parlen d’una manera de ser ciutat que avui, en part, trobem a faltar.

Avui, recordar les festes al carrer a Terrassa és també recuperar una manera de viure la ciutat més pròxima, més compartida i més humana.