Els fills de la immigració a Terrassa (1950–1960): escola, barri i món obrer

Els fills de la immigració a Terrassa van ser la generació que va créixer entre escola, barri i món obrer en una ciutat que canviava a gran velocitat entre 1950 i 1960.

Durant les dècades de 1950 i 1960, Terrassa va canviar de pell. La ciutat industrial, que ja feia temps que vivia al ritme dels vapors i de les fàbriques, va rebre una nova onada de famílies arribades d’arreu de l’Estat. Venien buscant feina, estabilitat i un futur millor. Moltes ho feien amb poc equipatge, amb molts fills i amb una idea molt simple però poderosa: començar de nou.

Aquella immigració va transformar la ciutat de manera profunda. No només va omplir tallers, empreses i vapors. També va omplir escoles, carrers, places i barris nous o a mig fer. I va donar lloc a una generació molt concreta: la dels fills de la immigració, nens i nenes que no havien viscut el viatge dels pares com a decisió adulta, però que van créixer dins les seves conseqüències. Ells van ser els primers a convertir aquella arribada en arrelament.

La seva història no és només la d’un origen familiar. És també la història d’una ciutat que s’eixamplava, d’una cultura obrera que es reformulava i d’una nova identitat terrassenca que es construïa entre l’escola, la fàbrica i el barri.

Joaquim Verdaguer i Caballé: Els immigrants “sense sostre” dels anys 50

Una ciutat que creixia massa de pressa

La Terrassa dels anys cinquanta era una ciutat en expansió. La indústria tèxtil i altres activitats relacionades amb el món fabril continuaven atraient mà d’obra, i això provocava un augment constant de població. Però el creixement econòmic i el creixement urbà no sempre anaven acompassats. La ciutat necessitava habitatges, serveis, escoles, transports i equipaments, i sovint no arribava a temps.

La magnitud del canvi demogràfic ajuda a entendre aquella pressió. Si abans de la Guerra Civil Terrassa havia crescut sobretot amb immigració procedent dels Països Catalans, l’Aragó o Múrcia, el segon gran cicle migratori, després de 1939, va ser encara més intens. La ciutat va passar d’uns 45.000 habitants abans de la guerra a prop de 160.000 l’any 1976, amb el pic més fort entre 1960 i 1965.

El problema no era només trobar feina —la indústria encara reclamava mà d’obra—, sinó trobar sostre. Terrassa no estava preparada per absorbir una arribada tan gran de població. Moltes famílies es van allotjar en cases de parents, en pensions o en habitacions rellogades. Altres van haver de viure en barraques o en cases d’autoconstrucció, sovint en barris sense serveis suficients.

Moltes famílies nouvingudes es van instal·lar en barris que encara estaven formant-se, amb mancances materials i serveis insuficients. Alguns carrers continuaven sense urbanitzar del tot, faltaven equipaments bàsics i la vida quotidiana exigia una gran capacitat d’adaptació. Però, al mateix temps, aquells espais anaven generant una forta vida veïnal i una cultura de suport mutu molt marcada.

Els fills d’aquelles famílies van créixer en aquest context: una ciutat que els acollia i els necessitava, però que també els obligava a obrir-se pas dins una realitat dura, desigual i encara a mig construir.

L’escola: el primer espai de barreja

Per a molts d’aquests nens i nenes, l’escola va ser el primer lloc on Terrassa deixava de ser un lloc desconegut per començar a convertir-se en casa. A les aules es trobaven criatures nascudes a la ciutat amb fills de famílies arribades feia poc. Hi convivien accents, costums, maneres de parlar i maneres de viure diferents.

L’escola de l’època no era fàcil. Venia encara marcada per la rigidesa del franquisme, per la disciplina, pels recursos escassos i per una pedagogia molt llunyana dels criteris actuals. Però, malgrat aquestes limitacions, a les aules s’hi produïa una cosa decisiva: la barreja.

L’escola franquista a Terrassa: disciplina, gana i silenci

Molts fills de la immigració van aprendre a viure Terrassa a través de l’escola. Allà feien amistats, aprenien el nom dels carrers, descobrien costums locals i començaven a moure’s en una realitat que ja no era només la dels pares, sinó la seva. L’escola no sempre facilitava l’ascens social, però sí que actuava com un primer espai d’integració quotidiana.

La llengua del carrer i la llengua de la ciutat

Un dels processos més interessants d’aquella generació va ser el de la llengua. A moltes cases es continuava parlant castellà o les variants lingüístiques pròpies dels llocs d’origen familiar. Però al carrer, al pati de l’escola, a les botigues, a la feina i a la relació amb els veïns, el català hi era present com a llengua de contacte i de convivència.

Això va fer que molts fills de la immigració creixessin en un entorn bilingüe o canviant, sovint de manera molt natural. No es tractava sempre d’un aprenentatge formal, sinó d’una incorporació progressiva a la vida de barri i de ciutat. Terrassa, en aquest sentit, no només rebia població; també generava nous terrassencs a través de l’ús social, de la convivència i del temps compartit.

Aquella nova generació no vivia necessàriament la llengua com una frontera, sinó com una realitat pràctica. I aquesta normalitat quotidiana tindria, amb els anys, un paper important en la consolidació d’una identitat urbana compartida.

El barri com a escola de vida

Si l’escola era un espai de barreja, el barri era un espai de formació. A llocs com Ca n’Anglada, Can Palet, La Maurina, Sant Pere Nord o altres zones en creixement, els fills de la immigració van aprendre a moure’s en una ciutat popular, viva i plena de carències, però també de complicitats.

En alguns sectors de la ciutat, la vida de barri naixia enmig d’una precarietat extrema. Casos com els de la Maurina, les Arenes o alguns nuclis de la Cogullada mostren fins a quin punt moltes famílies van haver de construir-se literalment la vida des de zero. Hi havia carrers a mig fer, manca d’aigua, dèficit d’enllumenat i habitatges aixecats amb molt d’esforç, sovint en diumenges i estones lliures després de jornades laborals llarguíssimes.

Alguns dels casos més durs van ser els del conegut “Barco de Doña Juana”, a la Cogullada, o les coves improvisades de Can Gorgs, on la manca d’habitatge va obligar alguns nouvinguts a viure en condicions molt precàries. Els fills d’aquelles famílies van créixer, per tant, no només en barris nous, sinó també en una ciutat que encara no havia sabut donar resposta digna a tothom.

Coves de Can Gorgs: precarietat i memòria | Terrassa

El carrer era una prolongació de la casa. Hi havia jocs, converses, encàrrecs, petites xarxes de suport i una vida comunitària intensa. Quan faltaven serveis, moltes coses es resolien gràcies al veïnat. I quan faltaven espais d’oci o de lleure, el barri se’ls inventava. Aquesta experiència va marcar profundament aquella generació.

Els fills de la immigració no només es van adaptar a Terrassa: van aprendre a interpretar-la des del carrer, des de la plaça, des del tros de barri que els tocava viure. I això és molt important, perquè la ciutat no es construeix només des dels grans plans urbanístics, sinó també des de la manera com la gent l’habita i se la fa seva.

La fàbrica com a horitzó

Per a moltes famílies obreres, la fàbrica no era només el lloc de treball del pare o de la mare. Era també l’horitzó probable dels fills. En molts casos, l’escolarització s’acabava aviat i l’entrada al món laboral es produïa de manera prematura. Tallers, vapors, empreses auxiliars i petits negocis absorbien aquella mà d’obra jove que arribava a la vida adulta sense gaire marge d’elecció.

No tots van acabar al mateix tipus de feina, i no tots van seguir exactament el mateix camí. Però és indubtable que una part d’aquella generació va créixer sabent que el món del treball manual i industrial formava part del seu destí immediat. La fàbrica no era una abstracció: era soroll, horaris, rutina, cansament i salari. Era també, en molts casos, una escola paral·lela de disciplina, solidaritat i consciència de classe.

Terrassa no només educava des de les aules. També ho feia des del món obrer.

De fills d’immigrants a terrassencs

Amb els anys, moltes d’aquelles famílies van estabilitzar la seva situació. Els fills dels immigrants van poder accedir a estudis, oficis més qualificats o habitatges millors que els dels seus pares. Aquest ascens no va ser fàcil ni immediat, però forma part de la història d’aquella generació: la d’uns nens que havien crescut en una ciutat mancada de serveis i que acabarien convertint-se en ciutadans plenament arrelats.

El que fa especialment interessant aquesta generació és que va viure un procés de transformació identitària molt ràpid. Els pares havien arribat de fora. Ells, en canvi, van començar a créixer dins la ciutat i a establir-hi una relació molt més directa, quotidiana i profunda.

Això no vol dir que desapareguessin els vincles amb els llocs d’origen familiar. Moltes cases mantenien costums, maneres de parlar, formes de menjar o de celebrar que venien de fora de Catalunya. Però al mateix temps, els fills d’aquelles famílies ja eren també producte de Terrassa. La ciutat els modelava cada dia.

Van ser, en molts casos, la primera generació que ja no se sentia només “arribada”, sinó també plenament ubicada. El pas del temps, l’amistat, la feina, els barris, l’escola i els costums compartits van anar fent la resta.

L’associacionisme i la vida col·lectiva

A mesura que els barris consolidaven població, també anaven apareixent formes d’organització col·lectiva. Parròquies, entitats, associacions de veïns, clubs esportius, grups culturals i espais de sociabilitat van començar a tenir un paper important en la vida de molts joves.

Els fills de la immigració van participar d’aquest teixit emergent i, en molts casos, en van esdevenir protagonistes. La ciutat no només els integrava; també els donava espais per actuar-hi. Així es va anar construint una Terrassa nova, més popular, més densa i més complexa.

No és casual que, anys després, molts dels noms vinculats al moviment veïnal, a la cultura de barri, a les lluites socials o a la dinamització associativa provingessin d’aquella mateixa generació o del seu entorn immediat.

Una nova ciutat, una nova generació

Entre 1950 i 1960, Terrassa no només augmentava de població. Estava gestant una nova ciutat. I aquesta nova ciutat no s’explica sense els fills de la immigració. Ells van omplir les escoles, van jugar en carrers encara sense acabar, van créixer en barris joves i van entrar, molts cops massa aviat, al món del treball.

Però també van fer una cosa encara més decisiva: van normalitzar la ciutat que naixia. La van habitar sense distància. La van barrejar. La van convertir en un espai compartit. I amb això van ajudar a transformar una Terrassa industrial en una Terrassa també veïnal, popular i profundament humana.

Epíleg: la generació que va fer seva la ciutat

La història dels fills de la immigració a Terrassa no és només la d’una integració social. És la d’una generació que va créixer enmig de canvis intensos i que, sense grans proclames, va acabar fent seva la ciutat. Ho va fer des de l’escola, des del barri, des de la feina i des de la vida quotidiana.

Potser aquesta és la seva importància real: no tant haver arribat, sinó haver convertit l’arribada dels pares en pertinença. I en aquest procés, Terrassa ja no va tornar a ser la mateixa.

Els que van arribar: la Terrassa dels nous catalans (1900–1960) sense-sostre-dels-anys-50.html”>Joaquim Verdaguer i Caballé: Els immigrants “sense sostre” dels anys 50