La fira que va posar Terrassa al mapa: de Santa Creu a la Festa Major
Del privilegi medieval de Jaume I a les fires modernes: mercaders, plaça, camins, atraccions i memòria popular.
La fira de Terrassa no va néixer només com una festa, sinó com un privilegi medieval que va portar mercaders, camins, parades i vida al cor de la vila.
Era el moment en què Terrassa sortia a la plaça, obria els carrers, rebia mercaders, pagesos, venedors, firaires, curiosos i criatures amb els ulls oberts com taronges. La fira era comerç, però també era notícia. Era moviment, soroll, bestiar, robes, eines, dolços, crits de venedors, tractes fets a peu dret i gent que venia de fora perquè aquell dia Terrassa no era només una vila: era un punt de trobada.
Avui, quan pensem en fires, sovint ens venen al cap atraccions, parades, barraques, frankfurts, joguines o aquell ambient popular que acabaria formant part de la Festa Major. Però la història de les fires terrassenques és molt més antiga. Abans de les barraques, abans de les atraccions, abans dels carrers plens de llums i de la fira moderna, hi havia un dret. Un privilegi.
I aquest privilegi ens porta molt enrere, fins a la Terrassa medieval.
El privilegi que va donar origen a la fira de Terrassa
Baltasar Ragon, quan parla de les fires, situa la tradició en el segle XIV i recorda que la vila havia rebut el dret de celebrar fira per Santa Creu. Però el Llibre de privilegis de la vila i el terme de Terrassa ens permet anar encara més enrere i entendre millor la importància d’aquell fet.
El document recull un privilegi de Jaume I, datat a Barcelona el 19 de desembre de 1228, en què el rei, amb voluntat d’alleujar les càrregues dels habitants de la vila del Palau i de les Parellades reials de Terrassa, els alliberava de determinats tributs i instaurava a la vila una fira anual de vuit dies per la festa de Santa Creu de maig.
No era una simple autorització festiva. El privilegi posava sota protecció reial les persones que acudissin a la fira amb els seus béns i mercaderies. És a dir, la Corona no només permetia fer fira; també protegia el moviment de gent, productes i interessos que aquella fira generava.
Aquest detall és fonamental. La fira era una eina per activar la vila. Una manera de convertir Terrassa en lloc de pas, d’intercanvi i de relació econòmica.
I encara hi ha un altre punt molt potent: el mateix privilegi establia que el camí que anava de Manresa a Barcelona havia de passar per la vila. La fira, per tant, no era només una cita anual. Era també una peça dins una geografia de camins.
Terrassa no volia quedar al marge. Volia estar en el camí.
Llibre de privilegis de la vila i el terme de Terrassa (1228-1652). Fundació Noguera / Ajuntament de Terrassa.
Santa Creu: molt més que una data
La fira de Santa Creu de maig va quedar lligada durant segles a la memòria comercial de Terrassa. No era només un dia marcat al calendari. Era una oportunitat.
Per als venedors, significava posar producte davant d’un públic més ampli. Per als veïns, accedir a coses que no sempre es trobaven amb facilitat, en una vila on el mercat de Terrassa ja era una peça essencial de la vida quotidiana.
Per això les fires eren tan importants: perquè concentraven vida. Allò que durant l’any podia passar dispers, en dies de fira es feia visible a la plaça.
La fira reunia la necessitat i l’expectació. Hi havia productes agrícoles, bestiar, eines, robes, calçat, materials de primera necessitat i, amb el pas del temps, tota mena d’objectes que convertien la fira en aparador de novetats. Les criatures hi trobaven il·lusió; els grans, negoci o proveïment; i la ciutat, una forma de representar-se a si mateixa.
La fira era el gran escenari popular abans que la ciutat tingués altres grans espais de consum i entreteniment.
La Plaça Major, primer gran escenari
Durant molts anys, la fira va tenir com a centre la Plaça Major. No podia ser d’una altra manera. La plaça era el cor de la vila, el lloc on Terrassa es trobava amb ella mateixa.
Allà hi havia el moviment ordinari del mercat i també la concentració extraordinària de la fira. Els dies assenyalats, la plaça es transformava. Les cases del voltant no eren només façanes: formaven part de l’escenari. Els baixos, els portals, les cantonades i els espais de pas guanyaven valor perquè la fira ho omplia tot.
Ragon aporta aquí un detall magnífic. L’any 1577, la Universitat de la Vila va disposar que els lloguers de les cases situades davant de la Plaça, en dies de fira i mercat, servissin per sufragar les despeses de l’obra de l’església parroquial.
Això ens diu molt. La fira generava ingressos. La plaça tenia valor. I el moviment comercial podia ajudar a pagar obres comunitàries. La fira, per tant, no era una distracció: era economia urbana.
Quan la plaça s’omplia de parades, Terrassa no només celebrava. També finançava, ordenava i feia funcionar la vila.
Fer fira també era qüestió de poder
La fira tenia una cara alegre, però també una cara política i jurídica.
Allà on hi havia mercaders, parades i diners, hi havia també drets, taxes, conflictes i autoritats que volien intervenir. Ragon recorda que l’any 1384, trobant-se a Terrassa l’Infant Martí, es va produir un afer relacionat amb mercaders i particulars de la col·lecta que havien incorregut en penalitats per haver-se atrevit a nomenar un batlle especial de la fira. El conflicte tocava directament la jurisdicció.
Dit d’una altra manera: la fira no era només qui venia i qui comprava. També era qui manava, qui cobrava, qui podia jutjar, qui tenia autoritat i fins on arribava el poder local o senyorial.
Un altre episodi que recull Ragon és el de 1598, quan els consellers van presentar una protesta al batlle perquè exigia un dret de taula als venedors de les fires i mercats.
Aquests detalls són importants perquè trenquen la imatge massa amable de la fira. Sí, hi havia festa, productes i gentada. Però també hi havia tensió. La fira era un espai viu i, precisament per això, conflictiu. Quan una plaça s’omple de mercaderies, també s’omple de preguntes: qui té dret a vendre, qui pot cobrar, qui autoritza, qui vigila i qui es beneficia?
La fira era ciutat en estat pur.
Quan la fira era el gran aparador de Terrassa
Fons Ragon / Arxiu Municipal de Terrassa.
Amb el pas dels segles, les fires terrassenques van continuar canviant. Verdaguer ens ajuda a mirar aquesta evolució des d’una perspectiva més popular. La fira ja no era només un privilegi antic ni una qüestió de jurisdicció. Era una data esperada pels terrassencs, sobretot pels més petits.
La fira portava moviment i sorpresa. S’hi podien veure productes agrícoles, bestiar, materials de primera necessitat, vestits, calçat i, cada vegada més, objectes nous que cridaven l’atenció. A finals del segle XIX, les fires es van anar completant amb atraccions per a la mainada, com cavallets, barraques de vistes fixes, figures de cera, ocells de la bonaventura i altres elements d’entreteniment popular.
Aquí la fira ja no és només mercat. És experiència.
Un infant no hi anava pensant en el privilegi de Jaume I ni en el dret de taula del batlle. Hi anava perquè aquell dia la ciutat feia una olor diferent, sonava diferent i semblava més gran. La fira engrandia Terrassa per uns dies.
I aquesta és una de les claus del seu èxit: la fira convertia allò ordinari en extraordinari.
Quan la fira ja no cabia a la plaça
La Plaça Major havia estat l’escenari tradicional, però la ciutat va anar creixent i la fira també.
A mesura que Terrassa s’eixamplava, aquell espai central començava a quedar petit. Verdaguer assenyala que l’emplaçament de les antigues fires havia estat sempre la Plaça Major, però el volum de la fira va fer que s’anés estenent cap als carrers dels Gavatxons i de la Font Vella. L’any 1883, l’Ajuntament va decidir que la fira s’allargués fins al Passeig per donar cabuda a la gran quantitat de firaires.
Aquell canvi no va ser neutre. Segons la mateixa memòria recollida per Verdaguer, la decisió va provocar protestes dels venedors, perquè consideraven que el nou espai quedava massa allunyat del centre.
Aquesta reacció és molt significativa. Ens mostra que una fira no és només una suma de parades. És també una geografia de pas. Un bon lloc podia donar vida a una parada; un mal lloc podia condemnar-la. Per això els firaires protestaven: sabien que l’emplaçament era negoci.
Després vindrien altres espais: la Rambla, la Rambleta del Pare Alegre, els entorns de l’estadi municipal i altres ubicacions segons les necessitats de cada moment. La fira seguia el creixement de Terrassa, però també patia les incomoditats d’una ciutat que canviava.
Les fires del segle XIX: dates, canvis i epidèmies
Ragon també ens mostra una altra part de la història: les fires no sempre es van celebrar igual ni en les mateixes dates.
El segle XIX va ser ple de canvis. La documentació que ell recull parla de la fira de maig, de la fira d’octubre, de modificacions de calendari i de suspensions provocades per circumstàncies sanitàries. En sessió del 20 de setembre de 1854, l’Ajuntament va acordar suspendre la fira d’octubre corresponent a aquell any a causa del còlera que s’havia estès per Barcelona.
Pocs anys després, el 24 d’abril de 1857, es va acordar que la fira que cada any es feia el dia de la festa de la Salut de Sabadell fos traslladada al dia de Santa Creu, tal com havia estat abans. I el 30 de maig de 1859, diversos veïns van obtenir de l’Ajuntament que les fires es fessin el segon diumenge de gener, el primer diumenge de maig i el quart diumenge d’octubre.
Aquestes oscil·lacions mostren que la fira era una tradició, però no una peça immòbil. S’adaptava a les necessitats, als acords municipals, a les crisis sanitàries i als nous ritmes socials. La fira que havia nascut com a privilegi medieval continuava viva perquè era capaç de transformar-se.
Baltasar Ragon, apartat “Les fires”.
El descans dominical i la nova ordenació
Un altre moment important arriba amb el Reial Decret de 26 de juny de 1867, que implantava el descans dominical i prohibia, a més, la venda en dies festius d’articles que no fossin de primera necessitat.
Això obligava a ordenar de nou el calendari. Segons recull Ragon, el 24 d’octubre del mateix any l’Ajuntament va sol·licitar al Governador Civil la facultat d’ordenar les fires de manera que poguessin encaixar amb la nova normativa.
A partir d’aquí, les fires es van adaptar: la de gener, a la diada de Sant Antoni Abat; la de maig, a la de Santa Creu; la d’octubre, a la de Sant Miquel o segons les dates acordades, evitant que coincidissin amb diumenge quan això generava conflictes amb el descans dominical.
Aquest punt pot semblar administratiu, però és molt revelador. La fira, que havia nascut en el marc de la protecció reial medieval, havia de conviure ara amb l’Estat modern, les noves normes laborals i la regulació dels dies festius.
La tradició continuava, però el món havia canviat.
De mercat necessari a memòria popular
Al segle XX, la fira ja tenia un rostre molt diferent. Continuava sent espai de venda i de trobada, però guanyava pes la dimensió lúdica. Els productes, les parades i les atraccions passaven a formar part d’una memòria molt més propera.
Aquí les publicacions de Records de Terrassa ens permeten fer una connexió amb la ciutat viscuda: parades, menjar ràpid, frankfurts, bars, establiments que aprofitaven la fira, famílies que hi anaven a passejar, criatures que esperaven una joguina o una atracció, i una Terrassa que ja no era la vila medieval, sinó una ciutat industrial i popular que continuava necessitant sortir al carrer.
El cas dels frankfurts i de les parades de menjar és només una pinzellada, però ajuda a entendre una cosa: la fira sempre va saber incorporar novetats. Primer eren mercaderies, bestiar i productes de primera necessitat. Després, atraccions, dolços, barraques i menjar ràpid. La forma canviava, però el fons era el mateix: gent reunida al carrer al voltant d’una oferta excepcional.
La fira era una manera de dir: avui la ciutat és una altra.
La desaparició d’una fira i la supervivència d’un esperit
Amb el pas del temps, les antigues fires de primavera i tardor van entrar en decadència. La proliferació de parcs d’atraccions, els canvis en el comerç, les noves formes de lleure i la transformació urbana van anar desgastant aquell model tradicional.
Verdaguer explica que, amb l’arribada de l’Ajuntament democràtic i la rehabilitació de la Festa Major com a festa popular, la fira de juliol va anar guanyant consistència. Finalment, l’any 1991, aquella fira va acabar absorbint les tradicionals fires de primavera i tardor, que van deixar de celebrar-se separadament per unificar-se dins la Festa Major.
Això podria semblar un final. Però potser és millor llegir-ho com una transformació.
La fira antiga, aquella que havia nascut sota protecció reial i que havia ocupat la Plaça Major, els Gavatxons, la Font Vella, el Passeig o la Rambla, no desapareix del tot. Canvia de pell. Es barreja amb la Festa Major, amb les atraccions, amb les barraques i amb la memòria popular d’una ciutat que encara necessita trobar-se al carrer.
La fira ja no és la mateixa, però el gest continua sent familiar: sortir, mirar, comprar, menjar alguna cosa, trobar gent, recordar que la ciutat també es construeix quan s’omple de vida.
La fira com a retrat de Terrassa
La història de les fires de Terrassa és molt més que una cronologia.
És la història d’una vila que volia estar al camí entre Manresa i Barcelona. D’una plaça que es convertia en mercat i aparador. D’uns privilegis que protegien mercaders i mercaderies. D’uns batlles i consellers que discutien drets, taules i jurisdiccions. D’uns venedors que protestaven quan els allunyaven del centre. D’unes criatures que esperaven atraccions. D’una ciutat que va passar de la fira de Santa Creu a les barraques de Festa Major.
La fira no només ens diu què venia Terrassa.
Ens diu com es movia.
Ens diu on posava el centre.
Ens diu quan la plaça quedava petita.
Ens diu de quina manera la ciutat va aprendre a convertir el comerç en festa i la festa en memòria.
Per això, quan parlem de la fira de Santa Creu, no parlem només d’un privilegi antic. Parlem d’un fil llarguíssim que uneix la Terrassa medieval amb la Terrassa contemporània. Un fil fet de camins, parades, dates canviants, places plenes, venedors tossuts, infants meravellats i carrers que, per uns dies, deixaven de ser només carrers.
Terrassa feia fira.
I quan Terrassa feia fira, la ciutat sencera sortia a mirar-se.
Fonts consultades
Llibre de privilegis de la vila i el terme de Terrassa (1228-1652), edició de la Fundació Noguera amb la col·laboració de l’Ajuntament de Terrassa.
Baltasar Ragon, apartat “Les fires”, amb referències a la fira de Santa Creu, els conflictes de jurisdicció, els drets de taula i les modificacions de calendari al segle XIX.
Joaquim Verdaguer, publicació sobre les fires de Terrassa i la Fira Modernista, amb informació sobre l’evolució urbana i popular de les fires.
Records de Terrassa, publicacions de memòria local sobre les fires, les parades i la transformació popular del consum i l’oci al segle XX.
