Font Vella 1990: quan les botigues eren la memòria del carrer

Font Vella 1990 és una fotografia que es pot llegir a través dels rètols, els aparadors i els comerços que donaven personalitat al carrer. La Llibreria Costa, la Pastisseria Roig i el Quiosc de la Font Vella conviuen amb cotxes aparcats, voreres estretes i vianants que recorren una de les vies més carismàtiques de Terrassa.

La fotografia publicada pel Diari de Terrassa ens retorna una Font Vella encara transitada per vehicles, amb cotxes aparcats, voreres estretes, pilones, aparadors i veïns que caminen entre comerços de proximitat. Però, sobretot, conserva una manera d’orientar-se per la ciutat que avui s’ha anat perdent: no es deia només un número o una cantonada; sovint es deia al costat de la llibreria, davant del quiosc o una mica més avall de la pastisseria.

Els comerços no ocupaven simplement un local. Donaven nom, caràcter i memòria al carrer.

Font Vella 1990: un carrer escrit amb noms de botigues

La mirada baixa seguint el pendent de la Font Vella. Les façanes formen un passadís irregular, ple de balcons, finestres, cables i rètols que sobresurten perpendicularment per fer-se visibles des de lluny.

No hi ha una imatge comercial uniforme. Cada establiment s’anuncia com pot: lletres pintades sobre la façana, plafons rectangulars, rètols penjats, aparadors plens de productes i reclams que competeixen per captar l’atenció del vianant.

Aquesta varietat dona molta vida a la fotografia. El carrer no sembla dissenyat per una sola mà, sinó construït lentament per dècades d’activitat. Cada botiga hi ha deixat una forma, un color —encara que la fotografia sigui en blanc i negre— i una manera particular de dirigir-se a la gent.

L’any 1990 encara no calia consultar una pantalla per saber què hi havia al carrer. Només calia caminar i mirar.

La Llibreria Costa, una cantonada plena de paper

A l’esquerra destaca el rètol de la Llibreria Costa. La seva presència ens recorda una època en què les llibreries i papereries de barri formaven part de moltes rutines quotidianes.

No s’hi anava només a buscar un llibre. També podien ser llocs per comprar material escolar, llibretes, sobres, bolígrafs, revistes, cromos o qualsevol d’aquelles petites coses de paper que sempre feien falta a casa.

En una ciutat anterior a les compres en línia i a les grans plataformes, aquests establiments tenien una relació molt directa amb els seus clients. El llibreter o la dependenta coneixien què es venia, què demanaven les escoles i què podia interessar a cada família.

Potser molts terrassencs no recordaran exactament la façana. Però és probable que recordin alguna compra, una carpeta per començar el curs, un llibre encarregat o aquella olor tan característica de paper, tinta i material nou.

Aquesta relació entre el carrer, el paper imprès i el comerç també apareix en la història de Joan Gorina i la seva botiga del carrer de Sant Pau, vinculada a la venda de postals, premsa i articles de papereria.

La Pastisseria Roig i la memòria del gust

Al costat hi apareix la Pastisseria Roig. El seu rètol ocupa un lloc visible sobre l’establiment i afegeix una altra capa de memòria a la cantonada.

Una pastisseria no es recorda únicament pel nom. Es recorda pels diumenges, pels encàrrecs, per les safates, pels tortells, pels pastissos d’aniversari i per aquelles compres que anunciaven que a casa passaria alguna cosa especial.

En aquesta fotografia, la Llibreria Costa i la Pastisseria Roig conviuen porta a porta. Paper i dolç. Escola i celebració. Necessitat quotidiana i petit caprici. Dues formes molt diferents de comerç que ajudaven a convertir aquest tram en un lloc conegut i freqüentat.

Els negocis canvien, els locals adopten altres usos i els rètols desapareixen. Però durant molts anys una botiga pot quedar fixada en la memòria fins i tot després d’haver tancat.

El quiosc, la premsa i la conversa breu

A la dreta de la imatge, el Quiosc de la Font Vella ocupa un altre punt de referència. A l’exterior s’hi acumulen publicacions i productes exposats perquè el vianant els pugui veure mentre passa.

El quiosc era un aparador de notícies, però també de cultura popular. Diaris, revistes, col·leccionables, còmics, cromos i altres publicacions compartien un espai reduït que, cada matí, renovava una part del seu contingut.

Comprar el diari era també una manera d’aturar-se. Potser només durava uns segons: demanar la publicació habitual, comentar un titular, parlar del temps o saludar algú conegut. Però aquestes converses breus donaven forma a la vida del carrer.

Avui les notícies ens arriben a qualsevol hora i en qualsevol lloc. L’any 1990, en canvi, encara tenien un punt físic. Calia anar-les a buscar.

Cotxes aparcats i vianants encaixats a la vorera

Els comerços no són l’únic element que explica la fotografia. La Font Vella encara és una via ocupada pels vehicles. A l’esquerra hi ha una filera de cotxes i furgonetes aparcats, amb les formes rectes i compactes pròpies d’aquells anys.

Els vehicles semblen gairebé enganxats a les façanes. La calçada ocupa bona part de l’espai, mentre els vianants circulen per unes voreres que avui ens poden semblar estretes.

A la dreta, unes pilones separen parcialment el pas de les persones de la zona destinada als cotxes. No formen una protecció contínua ni transformen completament el carrer, però indiquen que la convivència entre trànsit, aparcament i vianants ja necessitava algun tipus d’ordre.

La fotografia conserva una Font Vella on caminar significava adaptar-se. Calia passar entre aparadors, pilones, altres persones i els elements exposats davant dels establiments.

La ciutat encara concedia molt d’espai al cotxe, fins i tot en un carrer estret i comercial.

La gent vesteix una nova dècada

La roba també ajuda a situar-nos. Ja no veiem la formalitat de les fotografies de mitjan segle, amb barrets, vestits foscos o una manera més rígida de presentar-se al carrer.

La dona que camina en primer terme vesteix amb naturalitat, porta els cabells llargs i avança carregada amb una bossa. No sembla posar per a la càmera. Simplement travessa el carrer enmig d’una jornada qualsevol.

Aquesta quotidianitat és molt valuosa. La fotografia no retrata una festa ni una inauguració. Retrata una persona fent el seu camí, potser després de comprar, potser dirigint-se a una altra botiga o baixant cap al centre.

L’any 1990 es nota en els vehicles, però també en aquesta manera més informal de vestir i d’ocupar el carrer.

Una Font Vella feta d’encàrrecs

La imatge permet imaginar un recorregut molt habitual: entrar a la llibreria, comprar alguna cosa a la pastisseria, recollir el diari al quiosc i continuar baixant.

La ciutat es recorria a través de petits encàrrecs. Cada establiment resolia una necessitat diferent i el conjunt convertia el carrer en un espai útil, viu i reconeixible.

No era necessari que tots els comerços fossin extraordinaris. La seva importància naixia de la repetició: passar-hi cada setmana, saludar les mateixes persones, mirar el mateix aparador i comprovar, gairebé sense adonar-se’n, els petits canvis.

Així es construeix la memòria comercial. No només amb les botigues més grans o prestigioses, sinó amb aquelles que van formar part del paisatge quotidià fins al punt que semblava impossible imaginar el carrer sense elles.

Allò que canvia i allò que encara reconeixem

La Font Vella actual conserva el traçat, el pendent i una part important de les façanes. Però la relació entre comerç, trànsit i vianants ha canviat profundament.

Alguns locals han tingut diversos usos. Els rètols han desaparegut o han estat substituïts. Els aparadors s’han modernitzat i el carrer ja no es presenta exactament de la mateixa manera al vianant.

Malgrat tot, la fotografia continua sent recognoscible. La forma del carrer permet orientar-se i localitzar les cantonades. Aquesta combinació entre permanència i transformació és el que dona tant valor a les comparacions urbanes: el lloc continua allà, però la vida que contenia és una altra.

L’any 1990 no queda tan lluny en el calendari. Tanmateix, la imatge mostra una manera de comprar, d’informar-se i de caminar que ja comença a semblar d’un altre temps.

Només dos anys abans, la imatge de la Font Vella de 1988 ja mostrava aquest mateix carrer ple de comerços, vianants i vehicles que encara baixaven cap a la Plaça Vella.

Els lectors poden completar els aparadors

La fotografia ens dona alguns noms, però segurament els lectors en recordaran molts més. Potser podran identificar els establiments que apareixen més avall, explicar què s’hi venia o corregir algun detall que el pas dels anys ha esborrat.

Qui va comprar a la Llibreria Costa? Quins productes recordeu de la Pastisseria Roig? Qui anava al Quiosc de la Font Vella a buscar el diari, revistes o cromos? Quins altres comerços hi havia en aquest tram l’any 1990?

També seria interessant saber com es vivia aquella convivència entre cotxes i vianants, quins locals van substituir els negocis anteriors o quin establiment desperta un record especialment personal.

La fotografia conserva les façanes i els rètols. La memòria dels terrassencs pot retornar-hi les olors, les veus, els noms dels propietaris i tot allò que quedava dins dels aparadors.

Perquè una botiga no desapareix del tot mentre algú encara recorda haver-hi entrat.

Fonts consultades

Aquest article parteix de la fotografia publicada pel Diari de Terrassa dins l’espai “Ahir i Avui”, en un article de Sergi Estapé titulat «Records de botigues en un lloc carismàtic».

Ubicació: carrer de la Font Vella.
Any de la fotografia: 1990.
Fotografia antiga: Cristóbal Castro / Arxiu Diari de Terrassa.
Fotografia actual: Alberto Tallón.

La lectura s’ha construït principalment a partir dels elements visibles a la imatge: els rètols de la Llibreria Costa, la Pastisseria Roig i el Quiosc de la Font Vella, els aparadors, els vehicles estacionats, les pilones, els vianants i la configuració comercial i urbana del carrer l’any 1990.