Quan el pa de Terrassa feia tancar finestres: els forns de Sant Pere i el fum de 1801

Els forns de Sant Pere van provocar un conflicte veïnal a la Terrassa de 1801. El pa sortia del forn per alimentar la vila, però el fum es quedava a la placeta i entrava dins les cases.

Aquesta és la història que s’amaga darrere un expedient municipal de l’any 1801. Una història petita només en aparença, perquè parla del pa de cada dia, de veïns que havien de tancar portes i finestres, d’una placeta atrapada pel fum i d’un Ajuntament obligat a decidir entre dues necessitats molt bàsiques: que la vila tingués pa i que els veïns poguessin respirar.

No som encara a la Terrassa dels grans vapors, ni de les xemeneies industrials que acabarien definint el paisatge del segle XIX. Som en una vila molt més recollida, més estreta, més propera. Una Terrassa on el carrer de Sant Pere, la Plaça Major, la Font Vella, el Raval, el carrer Major i els portals encara formaven un cos urbà compacte, gairebé familiar. Una vila on l’activitat econòmica no quedava separada de la vida domèstica, sinó que s’hi barrejava porta per porta.

El forn no era lluny de les cases. El fum tampoc.

L’expedient conservat amb la referència ACVOC90-36-T2-1519 ens porta fins a la placeta del carrer de Sant Pere, on uns forns destinats a coure pa per a l’abast de la vila havien estat recompostos. Sobre el paper, allò podia semblar una millora: més capacitat per coure, més servei per als veïns, més garanties per a un aliment imprescindible.

Però la ciutat real no sempre respon com voldrien els acords municipals. Quan s’encenia la llenya, el fum no marxava netament per les xemeneies. S’escampava, baixava, omplia la placeta i entrava dins les cases. Aquell pa que havia de servir Terrassa sencera començava a tenir un preu molt concret per a uns quants veïns.

La Terrassa petita que encara cabia dins quatre carrers

Per entendre aquest conflicte cal mirar la Terrassa de 1801 sense les ulleres de la ciutat industrial posterior.

Encara era una vila de carrers estrets, cases properes, oficis integrats dins el nucli urbà i espais on gairebé tot passava a tocar de casa. El pa, la llenya, els animals, els obradors, els petits negocis, els portals, les fonts i les places compartien un mateix escenari. La vida quotidiana no estava separada en zones netes i ordenades. La vila era una barreja constant de treball, convivència, necessitat i molèsties.

El plànol de 1819, tot i ser posterior al conflicte dels forns, ens ajuda a imaginar aquest món urbà. Hi apareix una Terrassa encara compacta, amb el carrer de Sant Pere dins aquell organisme antic que unia la Plaça Major, la Font Vella, el Raval i els camins de sortida. Aquell plànol no documenta directament els forns de 1801, però sí ens ajuda a veure la ciutat que respirava aquell fum.

En un espai així, una xemeneia massa baixa no era un detall tècnic. Era la diferència entre poder obrir una finestra o haver-la de mantenir tancada. Era la diferència entre tenir un forn útil per a la vila o convertir una placeta en un racó carregat d’olor, fum i incomoditat.

La història no és només que uns forns molestessin. La història és que el pa de tots es coïa al costat de la casa d’algú.

El pa era una necessitat pública

El document parla dels forns de coure pa per a l’abast de la vila. Aquesta expressió és important. No es tractava només d’un negoci privat ni d’una simple disputa entre un forner i uns veïns. El pa era un element essencial de la vida col·lectiva.

En una vila com Terrassa, garantir el pa significava garantir una part bàsica de l’ordre quotidià. El pa alimentava les famílies, marcava el consum diari i obligava a mantenir una organització: farina, llenya, forners, fornades, horaris i control municipal. Si no hi havia prou forn, el problema no era menor. El sentia tota la població.

Per això l’Ajuntament no podia actuar amb lleugeresa. Tancar un forn podia semblar una solució per als veïns afectats pel fum, però també podia generar un altre problema: deixar curta la capacitat de coure el pa necessari per a la vila.

Aquí és on el cas comença a tenir profunditat. No hi ha bons i dolents. Hi ha dues necessitats que xoquen.

Terrassa necessitava pa.

Sant Pere necessitava aire.

Els forners i les fornades

L’expedient ens deixa veure també els homes que feien funcionar aquell servei. Hi apareixen Francisco Vila i Isidro Falguera, vinculats als forns de la vila. L’Ajuntament els interroga sobre les fornades, els horaris i la quantitat de pa que s’havia cuit.

Aquest detall dona vida al document. No parlem d’una abstracció. Parlem d’homes concrets, de jornades concretes i de focs que s’encenien diverses vegades al dia. El manuscrit fa referència a les fornades ordinàries i a la necessitat, en alguns moments, de coure més pa del que era habitual.

Cada fornada significava pa per a les cases. Però també significava llenya cremant, escalfor, fum i olor.

Aquest és el punt que el lector ha de sentir. El mateix gest que garantia l’aliment podia fer impossible la vida dels qui vivien al costat. El forn era servei públic per a la vila, però era presència física per als veïns de Sant Pere. Ells no rebien només el pa: rebien també el fum.

Els veïns que volien que els forns continuessin

El primer moviment del conflicte no ve només dels qui es queixen del fum. També hi ha veïns preocupats perquè la vila no perdi capacitat per coure pa.

El 26 de juliol de 1801 es presenta un memorial signat per un nombre important de veïns. El document parla de 83 veïns que demanen que els forns útils per a l’abast de la vila puguin continuar funcionant. És una dada molt significativa, perquè demostra que la qüestió dels forns no afectava només quatre cases de Sant Pere. Era un afer de tota la comunitat.

Aquells veïns no escrivien per defensar el fum, sinó el pa. Probablement temien que, si s’impedia l’ús dels forns nous o recompostos, el servei quedés curt. En una vila petita, qualsevol alteració del proveïment bàsic podia generar malestar ràpidament.

Aquest memorial ens obliga a mirar la història amb més matís. Els veïns de Sant Pere tenien raó quan denunciaven el fum. Però els altres veïns també tenien una preocupació legítima: que Terrassa pogués coure el pa que necessitava.

La ciutat, fins i tot quan era vila, ja era això: una suma d’interessos que no sempre encaixaven.

Els veïns que vivien sota el fum

Pocs dies després, el conflicte canvia de cara. Ara ja no parla la vila en general, sinó els qui patien directament el fum.

El memorial dels veïns afectats assenyala els forns recompostos a la placeta del carrer de Sant Pere i posa el focus en un problema molt concret: les xemeneies. Segons la queixa, eren massa baixes i no treien el fum amb prou alçada. Això feia que el fum s’escampés entre les cases immediates.

La solució que demanen és clara: que les xemeneies s’elevin fins a superar l’altura de les cases properes.

Aquesta petició és molt reveladora. Els veïns no demanen que Terrassa es quedi sense pa. No demanen una cosa impossible. No discuteixen l’existència del forn com a servei necessari. Reclamen una correcció pràctica perquè aquell servei no faci inhabitable el seu entorn.

És aquí on el document deixa de ser administració i es converteix en vida. Podem imaginar aquelles cases de la placeta. Les finestres. La roba. Les criatures. Les converses interrompudes per l’olor. El gest repetit de tancar la porta quan el fum començava a entrar.

No cal inventar cap drama. El drama ja hi és, petit i quotidià: viure al costat d’un forn que la vila necessitava, però que ningú voldria tenir enganxat a casa.

Mariano Carcer i els forns recompostos

En aquesta part del cas apareix un nom clau: Mariano Carcer. Els veïns el vinculen als forns recompostos de la placeta. El document dona a entendre que havia fet fabricar o arreglar aquells forns, i per això el seu nom queda associat al problema.

La presència de Mariano Carcer és important perquè ens mostra que el conflicte no era només tècnic. També hi havia responsabilitats, interessos i probablement inversions. Recompondre uns forns no era una cosa menor. Implicava diners, servei, expectatives i un ús concret de l’espai urbà.

Però una reforma que no resol bé el fum pot convertir-se en un problema públic. I això és exactament el que passa.

El cas de Carcer ens recorda una cosa que encara avui resulta familiar: una obra pot estar feta amb la intenció de millorar un servei, però si no té en compte l’entorn, acaba generant un conflicte amb els veïns. A Sant Pere, l’any 1801, la qüestió no era si feia falta pa. La qüestió era si aquells forns podien funcionar d’aquella manera i en aquell lloc sense perjudicar les cases del voltant.

Quan l’Ajuntament va baixar a la placeta

El moment més potent del document arriba quan l’Ajuntament no es queda només amb els memorials damunt la taula.

Els representants municipals van anar a comprovar el problema. I això canvia la naturalesa del cas. Ja no és una queixa llegida en una sala de l’antic govern local, vinculat al cor administratiu de la vila. És una realitat vista, olorada i respirada.

La documentació descriu que a la placeta i als carrers immediats hi havia una mena de boira de fum i mala olor. La imatge és molt forta. No parla d’una simple molèstia lleu. Parla d’un ambient carregat, prou desagradable perquè els comissionats municipals no poguessin ignorar-lo.

Aquest és el cor narratiu de l’article.

La Terrassa oficial baixa a la Terrassa real. El paper entra al carrer. Els regidors no només escolten els veïns: es planten davant del fum. I quan el fum els arriba a la cara, el problema ja no es pot relativitzar.

Podem imaginar aquella escena sense forçar-la gaire. Uns homes de l’Ajuntament arriben a la placeta. Els veïns esperen que vegin allò que ells pateixen cada dia. El forn crema. L’aire es carrega. Les cases són massa a prop. El fum no puja prou. I el que abans era una reclamació es converteix en evidència.

A vegades, una ciutat canvia d’opinió quan deixa de mirar un problema des del despatx i hi posa els peus al mig.

El govern d’una vila amb noms propis

L’expedient també ens permet veure el govern local en acció. Hi apareix Salvador Vallhonrat, batlle reial de Terrassa, juntament amb regidors, síndics i altres responsables de la vila. També hi intervenen figures com el síndic personer, encarregat de portar al consistori la veu o l’interès dels veïns.

No cal convertir l’article en una llista de noms. Però sí convé recordar que l’Ajuntament no era una entitat abstracta. Era un grup d’homes concrets decidint sobre un problema molt concret. Havien de garantir l’abastiment de pa i alhora donar resposta a una queixa veïnal que havia quedat demostrada.

En el document també apareixen els forners Francisco Vila i Isidro Falguera, els veïns que signen els memorials i el ja esmentat Mariano Carcer, vinculat als forns recompostos. Tots ells formen part de la mateixa escena.

La història d’una ciutat no és només el nom dels carrers. És la relació entre aquests noms: qui treballa, qui reclama, qui decideix, qui suporta la molèstia i qui ha de buscar una solució.

La decisió: pa sí, però no amb aquell fum

La resposta municipal intenta trobar un equilibri. L’Ajuntament no podia deixar Terrassa sense pa, però tampoc podia permetre que els forns de Sant Pere continuessin funcionant si perjudicaven els veïns.

La decisió va ser impedir provisionalment que es cremés llenya i es cogués pa en aquells forns recompostos mentre no es corregís el problema. Al mateix temps, es va ordenar que el pa continués coent-se en altres forns de la vila, especialment en els forns vells situats prop del Raval.

Aquesta solució és molt interessant. No anul·la la necessitat pública, però tampoc sacrifica els veïns afectats. El pa s’ha de coure, sí. Però no de qualsevol manera.

El document parla fins i tot de penes en cas d’incompliment. Això demostra que la decisió no era una recomanació amable, sinó una ordre municipal amb força.

En aquella Terrassa de 1801, l’Ajuntament estava dient una cosa molt clara: el servei era necessari, però el fum no podia quedar sense resposta.

El Raval com a alternativa

La referència als forns vells prop del Raval obre una altra imatge de la vila. Sant Pere no era l’únic punt possible per coure pa. Existia una xarxa de forns, alguns nous o recompostos, altres més antics, que permetien sostenir l’abastiment.

Això ens ajuda a entendre que el conflicte no era simplement “forn sí o forn no”. Era una qüestió de distribució urbana. On es podia coure? Quins forns eren útils? Quins molestaven menys? Quins quedaven més ben situats per al servei de la vila?

El pa dibuixava també un mapa. I aquell mapa passava per Sant Pere, pel Raval i pels carrers on els veïns vivien, compraven, treballaven i protestaven.

Abans dels vapors, ja hi havia fums

Aquest expedient és especialment interessant perquè ens parla d’un problema de fum abans de la Terrassa industrial.

Quan pensem en el segle XIX terrassenc, sovint ens venen al cap fàbriques, vapors, xemeneies i creixement urbà. Però abans d’aquell gran canvi ja hi havia una altra mena de fum: el dels forns, el dels obradors, el de les llars, el de les activitats imprescindibles que feien funcionar la vila.

El fum dels forns de Sant Pere no era industrial, però era urbà. No venia d’una gran fàbrica, però entrava a les cases. No anunciava encara la ciutat dels vapors, però ja plantejava una pregunta que després seria molt present: fins a quin punt una activitat necessària pot perjudicar la vida dels veïns?

En aquest sentit, el cas de 1801 és més modern del que sembla. Ens parla d’abastiment, de convivència, de molèsties, de salut i de responsabilitat municipal.

No utilitzaven les paraules que fem servir avui. Però el problema era perfectament reconeixible.

La ciutat vista des de la finestra

El millor d’aquest expedient és que ens obliga a mirar Terrassa des d’una finestra concreta.

No des del despatx municipal. No des del mapa. No des d’una gran crònica històrica. Des d’una casa de la placeta de Sant Pere, amb el fum entrant quan s’encenia el forn.

Aquesta mirada canvia la història. El pa ja no és només una mercaderia. El forn ja no és només un equipament. L’Ajuntament ja no és només una institució. Tot es torna més humà.

Una dona tancant la finestra. Un home sortint a veure d’on ve el fum. Un forner vigilant la llenya. Un regidor escoltant una queixa que potser al principi semblava exagerada. Un grup de veïns signant perquè el pa no falti. Un altre grup reclamant que el fum no els robi la casa.

Això és ciutat.

No una ciutat ideal, sinó una ciutat real, feta de necessitats que xoquen.

Una història petita que explica una Terrassa sencera

Aquest cas dels forns de Sant Pere no canvia la gran història de Terrassa. No funda cap barri, no inaugura cap fàbrica, no proclama cap privilegi ni decideix cap guerra.

Però explica una cosa igualment important: com es vivia.

Ens mostra una Terrassa anterior a la gran industrialització, però ja plena de conflictes urbans. Una vila on el pa era un assumpte públic, on els veïns sabien reclamar, on l’Ajuntament havia de baixar al carrer i on una xemeneia mal resolta podia acabar convertida en expedient municipal.

També ens recorda que la memòria d’una ciutat no es compon només de grans noms. Es compon de finestres, de fum, de forns, de placetes i de persones que un dia van decidir que allò que passava a casa seva també era un problema de la vila.

El pa de Terrassa sortia calent del forn.

Però a Sant Pere, abans d’arribar a la taula, deixava una pregunta penjada a l’aire: qui havia de suportar el fum?

Quan respirar també era un dret veïnal

Potser aquesta és la lliçó més clara del document.

La Terrassa de 1801 necessitava pa, i ningú ho discutia. Però els veïns de la placeta de Sant Pere també necessitaven viure sense tenir el fum dins de casa. L’Ajuntament, amb totes les limitacions del seu temps, va entendre que una cosa no podia anul·lar l’altra.

El cas sembla menor, però no ho és. Perquè en el fons parla d’una idea molt senzilla: el bé comú no pot oblidar els qui en paguen el cost més directe.

A Sant Pere, aquell cost era el fum.

I gràcies a aquest expedient, avui podem veure una Terrassa que no surt sempre als llibres: la vila que feia pa, la vila que tossia, la vila que discutia i la vila que intentava posar ordre abans que una placeta sencera quedés condemnada a viure amb les finestres tancades.

Fonts consultades

Expedient municipal ACVOC90-36-T2-1519, relatiu als forns de coure pa per a l’abast de la vila de Terrassa i a les queixes veïnals pel fum dels forns situats a la placeta del carrer de Sant Pere. Document manuscrit amb diligències i acords municipals datats entre juliol i agost de 1801. Document consultable a través d’Arxius en línia.

Plànol de Terrassa de 1819, utilitzat com a suport visual de context per situar el nucli antic, el carrer de Sant Pere, la Plaça Major, el Raval i l’estructura urbana de la vila a començaments del segle XIX.