El Grup Escolar Torrella de Terrassa: l’escola que la ciutat va perdre
El Grup Escolar Torrella de Terrassa va ser molt més que una escola. Va ser una de les grans apostes de la ciutat per dignificar l’ensenyament públic i, alhora, una de les peces més valuoses del modernisme terrassenc.
Abans que Terrassa fos identificada pels grans vapors, pels barris obrers o per la seva arquitectura industrial, la ciutat també tenia una assignatura pendent que afectava directament el seu futur: l’ensenyament públic. A finals del segle XIX i començaments del XX, la manca d’escoles adequades era una realitat incòmoda per a una vila que creixia i que aspirava a modernitzar-se. En aquest context, el Grup Escolar Torrella no va ser només un centre educatiu. Va ser una declaració d’intencions.
Durant dècades, aquell edifici situat a la Rambla d’Ègara, a tocar dels carrers de Gutenberg i Antoni Torrella, va representar una manera diferent d’entendre l’escola pública: més digna, més visible i més integrada en la vida urbana. El Torrella va educar generacions d’infants, va donar prestigi a l’ensenyament municipal i va deixar una empremta arquitectònica molt potent. Però també va acabar convertint-se en un símbol dolorós d’allò que Terrassa va perdre en nom d’un progrés massa sovint poc respectuós amb el seu patrimoni.
Una ciutat que anava tard en educació
La Terrassa de finals del segle XIX ja no era una vila petita, però continuava arrossegant moltes mancances en matèria escolar. L’oferta pública era escassa, les instal·lacions resultaven insuficients i l’ensenyament no avançava al ritme d’una població que creixia a mesura que la ciutat s’industrialitzava.
L’any 1885, l’Ajuntament va arribar a projectar diversos grups escolars repartits per diferents sectors del municipi. El pla, sobre el paper, era ambiciós: preveia aules separades per a nens i nenes, espais coberts, patis, dependències per al professorat i unes condicions d’higiene i ventilació molt més modernes que les existents. Però la iniciativa no es va materialitzar. Com tantes vegades passava, la ciutat imaginava abans del que podia executar.
Això explica per què la futura aparició del Grup Escolar Torrella tindria tanta importància. No venia a sumar-se a una xarxa consolidada, sinó a corregir una mancança històrica.
El gest que ho va fer possible
El naixement del Torrella està lligat a un nom concret: Antoni Josep Torrella i Maurí. L’11 d’abril de 1910, aquest propietari va cedir a l’Ajuntament una porció de terreny amb una condició molt clara: que fos destinada a la construcció d’una escola. Aquest gest, que avui podria semblar una simple dada administrativa, va ser en realitat determinant. Sense aquell terreny, el projecte hauria estat molt més difícil.
La ubicació escollida no era menor. L’escola havia d’alçar-se en un punt visible de la ciutat, a la Rambla, en una zona de transició entre la Terrassa consolidada i els espais que començaven a urbanitzar-se amb més força. Això feia que el futur edifici no fos només funcional: havia de tenir també presència urbana.
I la va tenir.
El projecte de Coll i Bacardí
L’any 1913, l’arquitecte Josep Maria Coll i Bacardí va presentar el projecte de l’edifici. El consistori, presidit pel doctor Josep Ullés i Jover, el va aprovar aquell mateix any. Les obres serien adjudicades a Antoni Montserrat, d’Olesa, i el nou grup escolar acabaria essent inaugurat el 5 de novembre de 1916.
Coll i Bacardí no era un nom menor dins l’arquitectura terrassenca. La seva mà es reconeix en diverses obres de la ciutat, i al Grup Escolar Torrella va saber combinar funcionalitat i caràcter. El resultat va ser un edifici escolar amb una personalitat arquitectònica molt marcada, capaç de transmetre solidesa, ordre i modernitat.
No es tractava només d’aixecar unes aules. Es tractava de donar forma visible a una idea: la d’una escola pública que havia de ser digna del que la ciutat volia arribar a ser.
Una escola que també era arquitectura
Una de les grans virtuts del Grup Escolar Torrella és que no va ser una escola anodina. La seva arquitectura el feia destacar clarament dins el paisatge urbà de l’època. La composició dels volums, la silueta del conjunt i el llenguatge formal propi de Coll i Bacardí el convertien en una peça singular, molt més refinada del que sovint s’esperava d’un equipament municipal.
L’edifici tenia una força visual evident. En una zona que encara no estava completament densificada, el Torrella s’imposava com una referència. Les seves formes ajudaven a donar categoria a l’entorn i a presentar l’ensenyament públic com una qüestió central, no secundària.
A Terrassa, massa sovint, l’arquitectura escolar ha quedat fora del relat patrimonial gran. El Torrella demostra que això és un error. Hi havia escoles que també eren ciutat.
El valor de la primera escola moderna
Per a moltes famílies terrassenques, el Grup Escolar Torrella va ser durant anys la imatge més clara d’una escola pública moderna. No era només una qüestió d’espai o d’ubicació. Era també una qüestió de dignitat.
L’edifici oferia millors condicions per a l’aprenentatge, una organització més pensada i una presència que feia visible el compromís municipal amb l’educació. Això, en una ciutat marcada per la desigualtat social, tenia una càrrega simbòlica important. L’escola pública deixava de ser provisional o precària per començar a presentar-se com una institució estable i respectable.
Per això el Torrella va ser molt més que un centre escolar. Va ser, per a moltes generacions, el rostre d’una aspiració col·lectiva.
L’estació del Baix de Terrassa: història del tren de baix
Una escola arrelada al barri i a la Rambla
El lloc on s’aixecava el Torrella contribuïa molt al seu caràcter. Situat en un punt estratègic de la Rambla, amb accés pel carrer de Gutenberg, pati obert cap a la via principal i lateral al carrer d’Antoni Torrella, l’edifici tenia una relació directa amb la ciutat. No estava arraconat ni amagat. Formava part del paisatge quotidià.
Això va fer que el centre quedés molt arrelat a la memòria de la zona. L’escola no era només un espai tancat per a alumnes i mestres. Era una presència habitual per als veïns, un punt de referència dins el barri i una construcció que molts terrassencs identificaven de seguida.
Quan més endavant va desaparèixer, la pèrdua no va ser només funcional. També va ser emocional i urbana.
Generacions d’infants, mestres i records
Durant dècades, el Grup Escolar Torrella va acollir una part essencial de la infantesa terrassenca. Allí s’hi van fer classes, s’hi van viure rutines escolars, s’hi van formar amistats i s’hi van acumular records que després han sobreviscut sobretot en la memòria oral i en les fotografies.
Com passa amb totes les escoles que marquen una època, el valor del Torrella no es mesura només per la seva arquitectura o per la seva data d’inauguració. Es mesura també per les vides que hi van passar. Per als infants que hi van anar, aquell edifici era molt més que un equipament municipal: era l’escenari dels primers aprenentatges, dels jocs al pati i de la descoberta del món.
I això és precisament el que fa tan greu la seva desaparició. Quan cau una escola així, no cau només pedra. Cauen també moltes capes de memòria.
La rierada del 1962 i la fragilitat del patrimoni
La rierada del 1962 va colpejar Terrassa amb una duresa extraordinària i va accelerar transformacions urbanes que, en alguns casos, ja venien de lluny. El Grup Escolar Torrella també en va sortir afectat. Els patis van quedar malmesos, i l’edifici, que ja acumulava dècades de servei, va començar a ser vist per alguns sectors com una estructura prescindible dins una ciutat que havia de reconstruir-se i reordenar-se.
Aquell va ser el començament del final.
La lògica del moment combinava urgència, necessitat real de nous equipaments i una visió molt agressiva sobre el patrimoni. Massa edificis valuosos van ser considerats obstacles i no oportunitats. El Torrella, malauradament, va quedar atrapat dins aquesta mirada.
L’Escola França i el desplaçament del centre
El 2 de novembre de 1966 s’inaugurava l’Escola França, construïda en part gràcies a l’ajuda francesa arribada arran de la rierada. El nou centre havia d’assumir les funcions del Grup Escolar Torrella i representar una etapa nova dins la xarxa escolar terrassenca.
Sobre el paper, la substitució podia semblar lògica: un edifici més modern, noves instal·lacions i un nou emplaçament. Però la qüestió no era tan simple. Una escola no és intercanviable com si fos només un contenidor. El Torrella tenia un valor històric, arquitectònic i simbòlic que el nou centre no podia heretar automàticament.
L’any 1968, el vell edifici seria enderrocat. Al seu lloc s’hi alçaria un bloc d’habitatges. Terrassa perdia així una peça clau del seu modernisme i una de les imatges més nobles de l’ensenyament públic local.
L’especulació i la ciutat que es desfà d’ella mateixa
Hi ha enderrocs que la història acaba entenent i n’hi ha d’altres que continuen provocant incredulitat. El del Grup Escolar Torrella pertany a aquesta segona categoria. Amb ell, la ciutat es va desprendre no només d’un edifici bonic, sinó d’un testimoni valuós del seu procés de modernització.
Durant els anys seixanta, Terrassa va perdre més d’un element important del seu patrimoni sota la pressió urbanística i el criteri, massa sovint dominant, que el sòl valia més que la memòria. El Torrella va acabar pagant aquest preu.
Avui, mirant enrere, costa no veure en aquell enderroc un error majúscul. No perquè l’edifici no tingués problemes o perquè la ciutat no necessités créixer, sinó perquè es va optar per destruir allò que també podia haver estat conservat, adaptat i integrat en una altra idea de ciutat.
El que queda del Grup Escolar Torrella de Terrassa
Del Grup Escolar Torrella en queda la documentació, les fotografies, els records i la constatació del buit. L’espai que ocupava ja no el fa recognoscible, però la seva història continua sent prou potent per reclamar un lloc dins la memòria terrassenca.
De fet, el Torrella és un exemple magnífic d’allò que la categoria espais desapareguts hauria de rescatar: llocs que van ser centrals, que van tenir una presència forta i que, malgrat haver desaparegut físicament, encara expliquen molt bé què volia ser la ciutat i com va acabar tractant part del seu propi llegat.
El bar Pompeya: la memòria viva de la plaça Anselm Clavé | Terrassa y sus historias
Epíleg: una escola que encara ens interpel·la
Avui, el Grup Escolar Torrella de Terrassa continua viu en la memòria de moltes generacions, tot i que l’edifici ja no existeixi.
Recordar avui el Grup Escolar Torrella no és un exercici de nostàlgia buida. És una manera d’interrogar la ciutat sobre la seva relació amb l’educació, amb l’arquitectura i amb la memòria. Aquell edifici va néixer per donar resposta a una necessitat real, va dignificar l’escola pública i va deixar una petjada urbana inconfusible. Després va ser sacrificat.
Potser el més important és això: el Torrella continua parlant-nos. Ens diu que l’educació també construeix ciutat. Ens diu que el patrimoni no és només monumental, sinó també quotidià. I ens recorda que, de vegades, una escola desapareguda conté més història que molts edificis que encara continuen drets.
