Hospital de Sant Llàtzer de Terrassa: història completa d’una institució clau de la ciutat
L’Hospital de Sant Llàtzer de Terrassa és una de les institucions històriques més importants de la ciutat, amb segles d’assistència, caritat i transformació sanitària.
Parlar de Sant Llàtzer a Terrassa no és parlar només d’un hospital. És parlar d’una institució que, al llarg dels segles, ha estat hospital, casa de caritat, asil, convent reutilitzat, presó en part del recinte, escola, pavelló antituberculós, clínica, centre de rehabilitació i, finalment, complex sociosanitari. Pocs espais de la ciutat concentren tantes capes de memòria i tanta vida humana.
Avui, quan es menciona Sant Llàtzer, molta gent pensa sobretot en l’edifici de la plaça del Doctor Robert, en el conjunt format per l’antic convent de Sant Francesc, el claustre, la vella església, els pavellons posteriors i la Clínica del Remei. Però la història és molt més llarga i més complexa. Les seves arrels no comencen en aquell emplaçament ni en aquell edifici, sinó en una tradició assistencial que s’enfonsa en la Terrassa moderna.
El que anomenem Sant Llàtzer és, en realitat, una biografia de la ciutat. Una biografia feta de necessitats molt concretes: acollir pobres, atendre malalts, fer front a epidèmies, cuidar vells, donar resposta a la tuberculosi, a la poliomielitis o a la formació d’infermeres. És una història de pedra, sí, però sobretot de persones.
Tabla de contenidos
Uns orígens molt antics: caritat, beneficència i assistència
Les arrels institucionals de Sant Llàtzer es remunten, segons la mateixa Fundació, almenys al segle XVI. Algunes referències situen la seva base en l’any 1556, mentre que les primeres notícies documentades conservades sobre l’existència d’un hospital i d’una casa de caritat a Terrassa són dels anys 1631 i 1638. Aquesta doble tradició no és contradictòria: ens indica que la institució té un origen antic i que la seva presència queda cada cop més visible en la documentació a partir del segle XVII.
Cal entendre què volia dir “hospital” en aquell context. No es tractava d’un hospital modern, especialitzat i tecnificat com l’entenem avui. Era una institució de beneficència i acollida, lligada a la pobresa, a la malaltia, a la vellesa i a l’assistència elemental. Per això el nom complet que apareix en moltes fonts és el de Sant Llàtzer i Casa de Caritat. És a dir, no només un lloc per curar, sinó també un espai per recollir i protegir els qui quedaven a la intempèrie social.
Això és molt important, perquè explica una de les grans singularitats de Sant Llàtzer: sempre va ser una institució més ampla que un simple hospital. Era, en el fons, una peça central del sistema assistencial de la Terrassa d’abans de l’estat del benestar.
El primer Sant Llàtzer: on avui hi ha el Mercat de la Independència
El primer emplaçament conegut del Sant Llàtzer terrassenc no era l’actual plaça del Doctor Robert. Durant segles, l’hospital i la casa de caritat van ocupar un edifici situat on avui hi ha el Mercat de la Independència, concretament entre la zona dels peixaters i l’entrada del carrer de la Rasa.
Aquest detall és fonamental per entendre la història urbana de Terrassa. Allà on avui la ciutat compra, passeja i travessa el mercat central, durant molt de temps hi havia un espai vinculat a la malaltia, a la pobresa i a l’acollida. El Sant Llàtzer antic formava part de la vella Terrassa, la que encara s’organitzava al voltant del nucli històric i dels seus carrers més densos.
L’any 1898, aquell edifici va ser enderrocat per construir-hi la Plaça Mercat, l’actual Mercat de la Independència. Però el procés de trasllat de les funcions assistencials havia començat abans, de manera progressiva, a mesura que l’antic convent de Sant Francesc es convertia en el nou centre de la institució.
Així, la història del Sant Llàtzer no és només una successió d’edificis: és també la història d’un desplaçament simbòlic. Del cor de la vila antiga cap a una nova centralitat sanitària i assistencial.
El convent de Sant Francesc: l’origen del gran recinte de Sant Llàtzer
Per entendre el Sant Llàtzer actual cal fer una parada necessària en la història del Convent de Sant Francesc. El terreny havia estat donat a l’orde franciscà l’any 1609, i el convent fou ocupat el 1612. L’església, el claustre i les dependències del conjunt formaven un petit univers religiós als afores de la vila d’aleshores.
Durant segles, aquell espai va tenir una vida pròpia com a convent. Però la seva història canvià radicalment arran de la desamortització i dels canvis polítics del segle XIX. L’any 1835, el convent és abandonat pels franciscans i confiscat per l’Estat; posteriorment, el recinte serà cedit a l’Ajuntament per a usos benèfics.
Aquest és un dels grans girs de la història local: un espai concebut per a la vida religiosa passava a convertir-se, progressivament, en infraestructura assistencial de la ciutat.
La transformació, tanmateix, no va ser immediata ni lineal. El recinte franciscà va allotjar durant dècades usos diversos, alguns dels quals avui poden sorprendre. I aquí és on la història de Sant Llàtzer guanya una densitat humana i urbana extraordinària.
Un recinte que també fou escoles i presó
Una de les coses que més sorprèn quan s’investiga Sant Llàtzer és comprovar que aquell conjunt no va ser exclusivament hospitalari. Després de la marxa dels franciscans, hi hagué escoles primàries l’any 1843, i l’any 1852 s’hi construí la Presó del Partit, instal·lada a l’antiga sagristia del monestir. Aquest ús penitenciari es mantingué fins a finals dels anys vint del segle XX, quan algunes d’aquelles estructures es van enderrocar per ampliar el pati, conservant-se només la portalada de tres arcs que encara avui forma part de l’entorn hospitalari.
Això vol dir que el Sant Llàtzer que avui coneixem no és només hereu d’una funció sanitària: és també hereu d’un espai on la ciutat va ubicar allò que necessitava en cada moment. Escola, presó, asil, hospital. És un recinte que parla de les prioritats i urgències de Terrassa en diferents èpoques.
També l’any 1860 hi tingueren presència les Escoles Pies, fet que confirma fins a quin punt el conjunt era una peça cèntrica dins dels usos públics de la ciutat.
Aquest entramat d’usos no és cap anècdota. Ens mostra que Sant Llàtzer ha estat sempre un lloc on Terrassa ha dipositat una part de les seves funcions més delicades: educar, castigar, curar, acollir.
El trasllat assistencial: hospital i asil de pobres
És a la segona meitat del segle XIX quan el recinte de Sant Francesc es consolida realment com a nou espai assistencial. Segons diverses fonts, l’any 1869 ja s’hi instal·la l’Hospital i Asil de Pobres, mentre que altres informacions subratllen el trasllat progressiu de la Casa de Caritat i l’adaptació del conjunt a aquestes noves necessitats.
És important entendre aquest trasllat com un procés, no com un únic dia de canvi. El vell Sant Llàtzer del carrer de la Rasa continuava formant part de la memòria institucional, però el pes assistencial anava decantant-se cap a l’antic convent.
La ubicació del nou conjunt no és casual. Situat en un lloc més ampli, al voltant del futur Passeig, el recinte permetia una altra escala de serveis, d’edificacions i d’expansió. La ciutat creixia i també ho feien les seves necessitats assistencials.
El Sant Llàtzer del còlera: 1885 i la por d’una ciutat
Si hi ha un episodi que humanitza i dramatitza de manera poderosa la història de Sant Llàtzer, és el de la amenaça del còlera de 1885. La documentació i els articles que has recuperat mostren una Terrassa profundament inquieta per les notícies que arribaven sobre l’epidèmia. La por era real: Espanya vivia una onada de còlera i la ciutat temia el pitjor.
En aquell context, Sant Llàtzer es convertí en una peça clau del dispositiu sanitari i assistencial. L’Ajuntament, per encàrrec del subdelegat de medicina del districte, distribuïa flascons amb desinfectant fabricat a l’Hospital. Aquell producte servia per desodoritzar i desinfectar sense perjudicar la salut ni la respiració de les persones més delicades. Es venia en diferents mides i podia fins i tot utilitzar-se en pous negres, cosa que ens dona la mesura de les preocupacions sanitàries del moment.
Però el més revelador és que l’Hospital i Casa de Caritat de Sant Llàtzer va preparar un espai independent per aïllar els casos que poguessin presentar-se. Es van organitzar recaptes i una tòmbola benèfica, i al pati es va instal·lar una estufa especial per rentar la roba dels malalts infecciosos a alta temperatura, obra de l’enginyer Pujadas.
Aquestes escenes ens acosten d’una manera extraordinària a la vida real del Sant Llàtzer. Ja no estem davant d’un nom institucional, sinó davant d’una comunitat que s’organitza per resistir una epidèmia. Hi ha por, hi ha improvisació, hi ha religiositat pública —amb Te Deum i processons— i hi ha també una resposta pràctica i sanitària on l’hospital juga un paper central.
Sant Llàtzer, en aquell 1885, és la ciutat defensant-se de la malaltia.
La caritat i les germanes: una història també femenina
La història de Sant Llàtzer seria impossible d’explicar sense el paper de les comunitats religioses femenines. Les fonts esmenten les Germanes Terciàries Carmelites Descalces en l’atenció a la Casa de Caritat i, més endavant, les Germanes de la Caritat en l’etapa de reforma i consolidació del recinte sanitari.
Això és important perquè ens recorda que, durant molt de temps, una part decisiva de l’assistència als pobres, als malalts i als infants desemparats depenia de dones religioses que sostenien el dia a dia del centre. La història de Sant Llàtzer és, per tant, també una història de cura femenina, sovint invisible, però essencial.
Quan el 11 d’octubre de 1917 es col·loca la primera pedra del nou edifici que havia d’acollir l’Hospital i Casa de Caritat de Sant Llàtzer, aquesta dimensió caritativa i assistencial continua viva. El nou conjunt no era només una obra arquitectònica: era la materialització d’una voluntat d’ampliar i dignificar l’atenció.
El segle XX: creixement, tuberculosi i nous pavellons
El Sant Llàtzer del segle XX és ja un complex en expansió. A mesura que avança el segle, el recinte s’adapta a noves necessitats mèdiques i socials.
L’any 1928 es beneeix la primera pedra de la nova infermeria o pavelló per a tuberculosos, un dels grans reptes sanitaris de l’època. Algunes fonts situen la construcció del pavelló antituberculós als anys trenta, cosa que encaixa amb la progressiva resposta hospitalària a una malaltia que marcà la societat de l’època. Aquest pavelló acabaria tancant a finals dels anys cinquanta, quan entrà en funcionament l’Hospital del Tórax.
Aquest episodi és especialment revelador perquè ens mostra un Sant Llàtzer capaç d’adaptar-se a les malalties del seu temps. Si al segle XIX havia estat hospital i casa de caritat, al segle XX havia de respondre també a la tuberculosi, una de les grans pors mèdiques i socials del moment.
La Clínica del Remei i la poliomielitis
Un altre dels grans capítols de la seva història arriba amb la Clínica del Remei, inaugurada l’any 1960 i destinada a activitat obstètrica i quirúrgica. Amb això, el recinte ja no és només espai de beneficència o d’hospitalització clàssica, sinó també un centre que s’acosta a una medicina més especialitzada i moderna.
Poc abans o poc després, segons les diferents fonts, també hi va funcionar un servei de rehabilitació per a persones afectades de poliomielitis. Aquesta dada és d’una enorme força humana. Vol dir que Sant Llàtzer no només acollia malalts o pobres, sinó que ajudava també a reconstruir vides marcades per una malaltia invalidant.
Quan es parla de Sant Llàtzer, massa sovint es pensa només en edificis antics. Però darrere d’aquests edificis hi ha infants, dones, ancians, malalts crònics, tuberculosos, afectats de pòlio, personal mèdic, germanes i famílies. Aquesta és la història que dona sentit al recinte.
La Casa de l’Ancianitat i el canvi de funció
Segons la Fundació, l’any 1950 es decidí traslladar tota la part residencial a la recent inaugurada Casa de l’Ancianitat, vinculada a l’Obra Social de la Caixa d’Estalvis de Terrassa. Aquest canvi és molt revelador: significa que Sant Llàtzer va començar a redefinir les seves funcions, separant progressivament allò que era atenció residencial d’allò que era activitat més estrictament assistencial.
Més endavant, l’any 1977, la institució deixà de fer acolliments i acompanyaments i passà a dedicar-se exclusivament a l’activitat assistencial. És un altre gran punt d’inflexió: Sant Llàtzer ja no és aquell gran paraigua de beneficència i asil del passat, sinó una estructura cada cop més sanitària i menys caritativa en el sentit clàssic.
L’escola d’infermeria: una vocació que també es va ensenyar
Entre les històries més belles i menys conegudes de Sant Llàtzer hi ha la de la formació en infermeria. L’octubre de 1961, per iniciativa d’una persona vinculada a la Creu Roja i a l’hospital, es començaren a impartir classes teòricopràctiques d’infermeria. Després vindrien les gestions per crear una escola oficial d’ajudants tècnics sanitaris a Terrassa, i l’any 1966-1967 aquesta activitat quedaria institucionalitzada.
L’escola d’ATS, recordada en algunes fonts com a escola femenina d’ajudants tècnics sanitaris, va funcionar fins a 1980, quan l’elevació dels estudis a diplomatura va obligar a replantejar-ne el model.
Aquesta història és clau perquè amplia la mirada sobre Sant Llàtzer. No era només un lloc on es guarien malalts. Era també un lloc on es formaven professionals de la cura. Generacions de dones hi van aprendre un ofici essencial, i això converteix Sant Llàtzer en part de la història educativa i sanitària de Terrassa.
El final del vell hospital i el naixement del complex actual
L’any 1989, la Fundació Hospital Sant Llàtzer, l’Ajuntament de Terrassa i la Generalitat de Catalunya van constituir l’actual Consorci Sanitari de Terrassa. Aquesta operació obria la porta a una nova etapa. El 1990 entrava en funcionament l’actual Hospital de Terrassa, a la carretera de Sabadell, que passava a substituir el Sant Llàtzer com a hospital general de referència.
Aquest moment va marcar el final d’una època. Sant Llàtzer deixava de ser el gran hospital general de la ciutat per convertir-se, progressivament, en una altra cosa. A principis dels anys noranta, el vell complex es remodelà per acollir el centre sociosanitari, un CAP i, poc després, un hospital de dia de salut mental.
No era la desaparició de Sant Llàtzer, sinó una redefinició. Com tantes altres vegades al llarg de la seva història, el recinte canviava per adaptar-se a una nova necessitat col·lectiva.
Un lloc on la ciutat ha deixat moltes de les seves ferides
Hi ha edificis importants per la seva arquitectura. N’hi ha d’altres que ho són per la funció que van tenir. Sant Llàtzer pertany al segon grup, però també al primer. L’església, el claustre, els pavellons, la Clínica del Remei, la torre d’aigua, el vell espai penitenciari i el conjunt del recinte conformen una peça patrimonial de gran valor. Però allò que el fa realment essencial és la quantitat de ferides socials i humanes que hi han passat.
Per Sant Llàtzer hi han passat la pobresa, la malaltia, la vellesa, l’abandonament, la tuberculosi, les epidèmies, la rehabilitació, la infermeria, la beneficència i la modernització de la medicina. En aquest sentit, Sant Llàtzer és molt més que un edifici antic conservat. És un dels llocs on Terrassa ha anat aprenent, de manera lenta i sovint dolorosa, què vol dir cuidar.
Epíleg: Sant Llàtzer com a memòria de ciutat
Si el Passeig del Comte d’Ègara resumeix moltes capes de Terrassa, el Sant Llàtzer n’és una de les més humanes. Perquè la seva història no es pot explicar només amb dates d’inauguració o reformes arquitectòniques. S’ha d’explicar també amb els noms col·lectius que hi ressonen: els pobres, els malalts, les germanes, els presos, els escolars, els tuberculosos, els infants de la casa de caritat, les infermeres, els metges, les famílies.
Sant Llàtzer és un lloc on la ciutat s’ha mirat en els seus moments més fràgils. I potser per això continua sent tan important. Perquè més enllà de la pedra, el que conserva és una memòria de cura, vulnerabilitat i continuïtat.
I això, en una ciutat, és gairebé tan valuós com els seus grans monuments.
