L’Hostal dels Grané de Terrassa: memòria viva del carrer de les Parres

L’Hostal dels Grané de Terrassa és un d’aquells espais antics que expliquen millor la Terrassa vella que molts edificis que encara avui continuen dempeus.

Hi ha racons de Terrassa que, més que un carrer o una casa, semblen una esquerda oberta cap al passat. El carrer de les Parres és un d’aquests indrets. Estret, recollit i carregat d’eco antic, conserva encara avui una part d’aquella atmosfera de la Terrassa vella que durant dècades va sobreviure entre portals, balcons i parets centenàries.

En aquest carrer hi havia un establiment amb molta història: el que durant anys fou conegut com l’Hostal dels Grané, també identificat com l’antic Hostal de la Vila. No era una simple fonda. Era un espai de trànsit, de menjar, de descans i de convivència, un lloc on anaven a parar traginers, pagesos, marxants, obrers, viatgers ocasionals i també aquella humanitat més humil que formava part de la vida real d’una vila en moviment.

Recordar avui aquell hostal és recuperar una part molt valuosa de la història quotidiana de Terrassa.

Un hostal al cor de la Terrassa antiga

L’hostal del carrer de les Parres ocupava un punt privilegiat dins la geografia de la vila antiga. Era a tocar de la Plaça Vella, que durant segles havia estat un espai de mercat, d’intercanvi i de pas constant. En aquell context, un hostal no era només un negoci: era una peça essencial de la vida urbana.

Quan hi havia mercat a la plaça, aquell carreró s’omplia de moviment. Els pagesos hi deixaven els animals i els carros, hi feien cap marxants i gent de tota mena, i també hi trobaven aixopluc aquells viatgers o treballadors de pas que no tenien casa a la vila. El carrer de les Parres era, en aquell moment, un petit món concentrat, una mena de corredor de vida popular on es barrejava la feina, el tràfec i la necessitat.

No és estrany que un artista com Mateu Avellaneda hi veiés un racó deliciós i profundament evocador. Per a ell, aquell tros de ciutat conservava encara el batec d’una Terrassa que s’anava perdent.

El record dibuixat de Mateu Avellaneda

Una part molt valuosa del que sabem o podem imaginar d’aquest hostal ens arriba a través dels textos i dibuixos de Mateu Avellaneda, amic personal del poeta terrassenc Miquel Grané i Civil, membre d’una nissaga d’hostalers vinculada a aquell establiment.

Avellaneda no descrivia l’hostal només com un edifici antic, sinó com un espai viu, ple d’escenes, de veus i de detalls. Veia en aquell racó del carrer de les Parres l’últim reducte d’una Terrassa vella que encara conservava llum pròpia: balcons, ràfecs, orenetes, un cel retallat entre les cases i una atmosfera de barri antic que ja llavors semblava excepcional.

El seu testimoni és especialment valuós perquè no es limita a mirar la façana. Ens convida a entrar-hi.

Una casa plena de vida per dins

Segons el relat d’Avellaneda, l’hostal era un edifici amb molts nivells de vida. S’hi podia entrar per un corredor que menava cap a l’escala de servei, de graons desiguals, i que conduïa fins al primer pis. Allà hi havia el cancell d’entrada i, a mà dreta, el menjador dels dispesers.

Aquest menjador no era un espai solemne ni distingit. Era una peça llarga, funcional, amb una gran taula i cadires, pensada per a aquella clientela modesta que passava dies allotjada a la casa mentre treballava a la fàbrica o al vapor. Avellaneda hi recordava els dos balcons, un amb testos de clavells i un altre obert a una eixida d’arcades petites, que donaven a l’espai un encant especial.

També hi havia un aiguamans de marbre, la cuina, l’escala que duia als dormitoris i, al fons, la llar de foc, lloc de conversa i de vetllada hivernal. En aquell foc no només s’hi escalfaven les mans. S’hi compartien històries, exageracions, notícies, xafarderies i aquella mena de relat oral que era part inseparable de la vida en hostals i fondes.

Això és el que fa interessant l’Hostal dels Grané: no era només una casa antiga, era un petit centre de vida social.

El carrer de les Parres i els seus noms antics

El mateix carrer on s’aixecava l’hostal tampoc no ha tingut sempre el mateix nom. Al llarg del temps fou conegut, segons les èpoques, com el carrer Sobirà, d’en Gontarda, d’en Celler, d’en Ferreres i d’en Fort. El nom de carrer de les Parres s’ha relacionat tradicionalment amb unes possibles parres que s’enfilaven per la galeria de l’antic hostal, al número 16.

Ara bé, aquesta explicació no és del tot segura. Les fotografies antigues conegudes no mostren clarament cap parra visible, de manera que el nom s’ha de tractar amb prudència. En canvi, un dibuix del mateix Mateu Avellaneda sí que recrea aquesta imatge vegetal, però cal entendre-la com una evocació artística més que no pas com una prova definitiva.

I aquí hi ha una de les coses més boniques de la història urbana: no tot queda del tot tancat. De vegades la memòria, la documentació i la imaginació conviuen en un mateix espai.

L’Hostal de la Vila: un servei necessari

La història de l’Hostal dels Grané de Terrassa resumeix molt bé la funció que tenien els hostals dins la vida quotidiana de la vila.

Més enllà de l’encant arquitectònic o dels records literaris, l’hostal tenia una funció molt concreta. Havia estat un lloc d’allotjament per als traginers i per a altres viatgers de pas, i també havia servit com a alberg nocturn. En una vila com la Terrassa d’abans, encara lluny de les formes modernes de l’hostaleria, aquest tipus d’establiments eren essencials.

La documentació municipal ho confirma. El 25 de novembre de 1770, l’Ajuntament arrendava a Salvador Grané l’Hostal de la Vila per 10 lliures, amb l’obligació d’allotjar soldats. Això ja ens diu que no era un establiment menor, sinó un espai reconegut institucionalment dins la vila.

Més endavant, en sessió del 15 de maig de 1874, l’Ajuntament tancava un conveni amb Miquel Grané i Valls perquè continués hostatjant a casa seva els vianants pobres, cobrant-los 6 cèntims per persona, mentre el consistori li abonava 20 pessetes trimestrals. Aquest detall és especialment significatiu perquè ens mostra que l’hostal no era només un negoci privat, sinó també una peça de la xarxa local de resposta a la pobresa i al trànsit de gent sense recursos.

Una nissaga lligada a l’hostaleria

La família Grané no apareix aquí com una anècdota. Forma part de la continuïtat del lloc. El poeta Miquel Grané i Civil procedia precisament d’aquesta nissaga d’hostalers, i això dona encara més profunditat humana a la història de la casa. No estem parlant només d’un edifici antic o d’una vella fonda: estem parlant també d’una herència familiar arrelada en el servei, en l’acollida i en la vida del carrer.

Per això el nom d’Hostal dels Grané té tanta força. Concentra en una sola expressió la memòria d’un ofici, d’una família i d’un espai central de la ciutat antiga.

Un racó que explicava la vila

El carrer de les Parres, vist avui, encara conserva una certa singularitat dins el centre històric de Terrassa. Però per entendre què va ser de veritat cal imaginar-lo amb el seu moviment antic: animals, carros, venedors, mercaders, traginers, treballadors allotjats, gent de pas i tota la barreja humana pròpia d’un hostal de vila.

Allò no era només un carrer estret amb encant. Era una peça activa del funcionament de la ciutat.

I és aquí on la memòria de l’hostal es fa valuosa. Perquè ens parla d’una Terrassa que no s’explica només amb grans fàbriques, grans noms o grans decisions urbanes, sinó també amb aquells espais de servei modestos però imprescindibles, on la vida quotidiana deixava un rastre profund.

Epíleg: el que encara queda de la Terrassa vella

Potser el més emocionant de l’Hostal dels Grané no és només la seva antiguitat, sinó el fet que encara avui ens permet imaginar la ciutat d’abans. En aquest racó del carrer de les Parres, entre dibuixos, textos i documents municipals, hi sobreviu una forma de Terrassa que gairebé s’ha esvaït.

Recuperar avui aquesta història és molt més que recordar una fonda antiga. És tornar a mirar la ciutat des dels seus espais menors, des d’aquelles cases i carrers que van fer possible la vida col·lectiva de la vila. I, en el fons, és entendre que la història de Terrassa també es troba en aquests llocs on algú va arribar cansat, va menjar, va dormir, va escoltar històries vora el foc i va tornar a marxar.