Els que van arribar: la Terrassa dels nous catalans (1900–1960)
Immigració a Terrassa (1900–1960): hi ha una Terrassa que no surt als llibres, però que va ser essencial per construir la ciutat d’avui.
Hi ha una Terrassa que no surt als llibres, però que va ser essencial per construir la ciutat que coneixem avui.
És la Terrassa dels que van arribar de fora, amb una maleta petita, esperances grans i l’accent del sud o de la meseta.
A principis del segle XX, centenars de famílies van arribar buscant feina i dignitat. No sabien que, amb el temps, ells serien els fonaments d’una nova ciutat.
🚂 El viatge cap a una nova vida
Cap al 1900, les fàbriques tèxtils terrassenques creixien sense aturador.
La ciutat vivia una explosió industrial, però faltaven braços.
Els empresaris van començar a reclutar mà d’obra a altres zones d’Espanya: Aragó, València i Múrcia primer; Andalusia i Castella-la Manxa després.
Molts arribaven en tren, a l’estació del Nord o del Vallparadís, carregats amb farcells i un paper arrugat amb una adreça d’un parent o d’un conegut.
Terrassa, amb les seves xemeneies i el soroll constant dels vapors, els rebia amb una barreja d’oportunitat i desconcert.
“Quan vam baixar del tren, semblava que la ciutat fumejava per tot arreu. El cel era gris i tot feia olor a carbó i sabó”, recordava anys després Antonio Navarro, fill d’immigrants murcians.
🏚️ Els primers barris: una ciutat que creix sense ordre
Els nous treballadors no sempre trobaven casa fàcilment.
Molts s’instal·laren a les vores de la ciutat, en barris improvisats com Ègara, Ca n’Anglada, Can Palet o La Maurina, que aleshores eren poc més que camps de vinyes amb camins de terra.
Les condicions eren dures: cases sense aigua corrent, carrers sense asfalt i una forta sensació de ser “els de fora”.
Però també hi havia solidaritat.
A cada barri, els nouvinguts aixecaven les seves pròpies xarxes: cooperatives, ateneus, parròquies, corals o petits clubs de futbol on s’aprenia català jugant i treballant.
La integració va ser lenta però inevitable: els fills parlaven català i anaven a escola amb els locals; les mares treballaven a les fàbriques o cosint a casa; els pares, als tallers i vapors.
🧵 Els primers passos en el món laboral
La indústria tèxtil va ser la gran porta d’entrada.
Moltes dones treballaven com a filadores o teixidores al Vapor Gran, al Vapor Aymerich o a la fàbrica Sala i Badrinas.
Els homes ho feien com a mecànics, paletes o manobres.
Les jornades eren llargues —de dotze hores— i els sous, baixos, però per a molts significaven una vida millor que al poble.
Amb el temps, alguns van aconseguir obrir petits tallers propis, botigues o fondes.
L’esperit emprenedor dels nouvinguts va alimentar la vitalitat econòmica de la ciutat.
A mitjan segle, ja era difícil distingir “els d’aquí” dels “de fora”: tots treballaven sota el mateix fum de les fàbriques.
⚙️ De treballadors a protagonistes
La segona generació d’aquells immigrants —els fills i néts nascuts ja a Terrassa— va començar a accedir a oficis qualificats, estudis i esport.
Als anys cinquanta i seixanta, molts joves fills de murcians, andalusos o aragonesos van destacar en futbol, hoquei, ciclisme o atletisme.
Els clubs locals, com el Terrassa FC o l’Atlètic Terrassa, es van omplir de cognoms del sud que acabarien fent història esportiva.
Altres es van obrir camí com empresaris tèxtils o comerciants, demostrant que el talent i l’esforç no tenien origen geogràfic.
Terrassa es va convertir, lentament, en un exemple d’integració social i identitat compartida: una ciutat feta de catalans i de nous catalans.
🌇 Una ciutat de tots
Cap al 1970, Terrassa ja havia duplicat la seva població.
Les noves generacions havien après a combinar les arrels dels avis amb la modernitat de la ciutat industrial.
La música, l’esport i les festes populars van ser el gran punt de trobada: a Ca n’Anglada o Can Palet sonava copla i sardana, guitarra i gralla, sense contradicció.
Avui, els descendents d’aquells primers immigrants formen part de totes les capes de la societat terrassenca: enginyers, empresaris, mestres, periodistes o esportistes d’elit.
Ells van construir, literalment, la ciutat.
I en silenci, van demostrar que Terrassa no només fabrica teixits —també fabrica futurs.
“Van venir buscant feina, i van acabar creant una ciutat nova.”
📚 Fonts
- Arxiu Municipal de Terrassa, fons població i urbanisme (1900–1970)
- Crònica del segle XX terrassenc – J. Planas Nieto, 2002
- Memòria obrera de Terrassa – Associació Cultural Egara, 1998
- Testimonis orals del barri de Ca n’Anglada i La Maurina (recollits 1985–2005)