La cua del 1986: quan pagar l’impost de circulació era anar a l’Ajuntament

Una cua davant l’Ajuntament de Terrassa, l’any 1986, pot explicar més ciutat del que sembla. La fotografia mostra veïns esperant per pagar l’impost de circulació, en una època en què molts tràmits encara tenien porta, finestreta, horari i paciència obligada.

La imatge, recuperada per Sergi Estapé en una publicació del Diari de Terrassa, està datada l’any 1986. El peu original la identifica com una cua per fer efectiu el pagament de l’impost de circulació. Dit així pot semblar un tràmit gris, d’aquells que no entren mai en els llibres d’història. Però les ciutats també s’expliquen a través d’aquests moments: pagar un rebut, esperar davant d’una finestreta, comentar la jugada amb el del costat i acceptar, amb més o menys paciència, que aquell dia tocava perdre una estona.

La fotografia té gràcia perquè no necessita exageracions. Mostra una Terrassa molt reconeixible: una administració encara presencial, una ciutadania acostumada a fer cua i un impost vinculat a una realitat urbana que havia crescut molt durant el segle XX: el cotxe.

Una cua davant l’Ajuntament

La primera força de la imatge és la cua mateixa. No és una fila improvisada de dues o tres persones. És una cua llarga, ordenada, pacient. Homes i dones esperen davant l’edifici municipal, alguns mirant cap endavant, altres cap al fotògraf, alguns amb el gest seriós i d’altres gairebé posant sense voler.

Aquesta escena diu molt de com era la relació entre el ciutadà i l’administració. Per pagar, reclamar o gestionar qualsevol tràmit, calia anar-hi físicament. L’Ajuntament no era només una institució política o un edifici solemne. També era el lloc on es pagaven impostos, es presentaven papers, es demanaven certificats i es feien gestions que avui sovint resolem —o intentem resoldre— des d’una pantalla.

En altres moments de la història local, l’entorn municipal també havia estat escenari de rituals públics molt diferents, com vam veure a Terrassa 1942, quan el franquisme va convertir el carrer i el balcó de l’Ajuntament en part de la seva escenografia política.

En aquella Terrassa de 1986, la burocràcia tenia cos. Tenia porta, finestreta, horari, cua i funcionari. I també tenia una cosa que avui sembla en perill d’extinció: paciència obligada.

Pagar el cotxe abans de la burocràcia digital

L’impost de circulació no ha desaparegut. Encara existeix, encara es paga i encara provoca aquella sensació tan humana de pensar que el cotxe ja costa prou sense que l’Ajuntament també truqui a la porta. Però el que ha canviat és la manera de fer-ho.

Avui molts rebuts arriben domiciliats. Altres es poden pagar per internet, per banca electrònica, amb targeta o a través de seus digitals. La cua física s’ha reduït, però no sempre ha desaparegut: de vegades s’ha transformat en espera telefònica, contrasenya oblidada, certificat digital que falla o pantalla que et diu “error inesperat” quan ja només et faltava prémer l’últim botó.

El 1986, en canvi, el tràmit era visible. La ciutat podia veure els seus veïns esperant per pagar. La fiscalitat municipal ocupava el carrer. Aquella cua convertia una obligació administrativa en una petita escena

pública.

El cotxe i la ciutat

La fotografia també parla del paper del cotxe en la Terrassa d’aquells anys. L’impost de circulació era —i és— una conseqüència directa de la presència creixent del vehicle privat en la vida urbana. A mitjan anys vuitanta, el cotxe ja formava part de la normalitat de moltes famílies. Servia per anar a treballar, per sortir el cap de setmana, per portar els fills, per comprar, per moure’s en una ciutat que havia crescut i que ja no es podia entendre només a peu.

Aquesta presència del vehicle privat també es veu en altres imatges de la Terrassa dels anys vuitanta, com la de la Font Vella de 1988, quan encara s’hi baixava en cotxe cap a la Plaça Vella.

Pagar per circular era, en certa manera, pagar per formar part d’aquella ciutat motoritzada. El vehicle donava llibertat, però també implicava costos: assegurança, benzina, manteniment, aparcament i impostos. La fotografia ens mostra un moment concret d’aquesta relació entre ciutadà, cotxe i administració.

No hi veiem els vehicles, però hi són presents. Són el motiu de la cua. Cada persona que espera representa probablement un cotxe, una família, una obligació anual i una petita conversa domèstica sobre el rebut que tocava pagar.

La paciència com a paisatge urbà

Hi ha un aspecte molt humà en aquesta imatge: la manera com la gent espera. Fer cua és una experiència universal. Al principi un s’ho pren amb calma. Després mira el rellotge. Més tard comença a calcular si la fila avança o no avança. Finalment, quan ja porta una bona estona, desenvolupa una filosofia pròpia sobre la lentitud de l’administració.

Sergi Estapé apuntava en el seu text aquest component humà de la fotografia: la gent mirant, posant, somrient o simplement suportant l’espera. I és cert. La cua també té una teatralitat. Quan apareix una càmera, alguns canvien el gest. Uns es mostren seriosos, altres curiosos, altres gairebé divertits. En una escena tan ordinària com pagar un impost, de sobte apareix una mica de representació.

Aquesta és una de les virtuts de la fotografia de carrer: captura moments que ningú pensava que serien importants. Però amb els anys, allò que semblava una molèstia administrativa es converteix en memòria.

De la finestreta a la seu electrònica

El gran contrast amb el present és evident. Avui molts tràmits municipals s’han traslladat a l’àmbit digital. Això ha eliminat moltes cues, però també ha canviat la relació entre el ciutadà i l’administració. Abans, un tràmit podia ser lent, però hi havia una persona a l’altra banda. Ara, sovint, el primer interlocutor és una pantalla.

No es tracta de dir que abans tot era millor. Fer cua durant una bona estona per pagar un impost no sembla precisament una experiència per recuperar amb entusiasme. Però sí que aquella manera de fer generava una imatge molt física de la vida pública. Els veïns coincidien, es veien, comentaven, protestaven una mica i continuaven endavant.

La digitalització ha guanyat comoditat, però també ha fet menys visibles moltes escenes col·lectives. Ja no veiem la cua, però això no vol dir que el tràmit hagi desaparegut. Simplement ha canviat de forma.

Una imatge que encara ens reconeix

La fotografia de 1986 davant l’Ajuntament de Terrassa té una força especial perquè molts lectors poden reconèixer-hi una experiència pròpia o familiar. Potser no exactament aquell dia, però sí una escena semblant: una cua per pagar, una gestió municipal, una espera davant d’una oficina pública, un rebut que calia resoldre abans que vencés el termini.

Aquest tipus d’imatges ens recorden que la història local no sempre s’escriu amb grans noms ni grans dates. També es construeix amb impostos, finestretes, esperes, tràmits i ciutadans que fan el que toca fer.

La cua del 1986 no era només una filera de persones. Era una manera de relacionar-se amb l’Ajuntament, amb el cotxe, amb la ciutat i amb una administració que encara tenia rostre, porta i horari.

I potser per això la imatge ens resulta tan propera. Perquè, més enllà del temps passat, tots hem fet alguna cua semblant. Tots hem esperat alguna vegada amb cara de paciència limitada. I tots sabem que, quan es tracta de pagar, la història avança… però el rebut sempre arriba puntual.

Fonts consultades

Aquest article parteix de la publicació de Sergi Estapé al Diari de Terrassa titulada “Una cua pacient i un impost vigent”, sobre una fotografia de l’Ajuntament de Terrassa l’any 1986, amb imatges acreditades a Cristóbal Castro – Arxiu Diari de Terrassa i Nebridi Aróztegui, segons consta en la publicació original.

També s’ha tingut en compte el context de la gestió municipal presencial, el pagament de l’impost de circulació i la transformació dels tràmits administratius cap a formes digitals en les darreres dècades.