Infants de la postguerra a Terrassa: créixer entre la por i el silenci
Infants de la postguerra a Terrassa: créixer entre la por i el silenci no va ser una metàfora, sinó la realitat quotidiana de molts nens i nenes en els primers anys del franquisme.
Quan Terrassa va quedar sota el nou règim franquista el gener de 1939, la ciutat no només va perdre llibertats, institucions i veu pública. També va canviar per sempre la vida quotidiana de moltes famílies. Però potser els qui més van patir aquell trencament van ser els infants, condemnats a créixer en un món marcat per la por, les absències, la fam i el silenci.
La postguerra no va ser igual per a tothom, però per a molts nens i nenes de Terrassa va significar viure en llars colpejades per la repressió, la misèria o la pèrdua. Alguns van créixer sense pare. Altres van veure com els germans grans marxaven, com les mares callaven, com l’escola canviava de llengua i de moral, i com la ciutat sencera aprenia a vigilar-se a si mateixa. La infància, que hauria d’haver estat refugi, es va convertir massa sovint en una etapa travessada per la por.
Orfes i separats de les famílies
La guerra havia deixat morts, empresonats, desapareguts i exiliats. A Terrassa, moltes criatures van créixer amb un buit dins de casa. Hi havia infants que havien perdut el pare al front, d’altres en afusellaments o a les presons del nou règim. Alguns ni tan sols sabien ben bé què havia passat. Simplement, un dia faltava algú a taula i ningú no ho explicava del tot.
En moltes cases, el silenci era una forma de protecció. No es parlava dels morts, ni dels empresonats, ni dels fugits. Els infants intuïen que alguna cosa havia passat, però aprenien de seguida que hi havia preguntes que no convenia fer. Així, la pèrdua quedava instal·lada dins la vida familiar sense paraules, com una ombra que ho impregnava tot.
Altres nens van viure separacions menys visibles, però igualment doloroses. Germans enviats a treballar, avis que assumien la criança, mares desbordades per la supervivència. La família de postguerra sovint es reorganitzava a la força, i els petits n’assumien les conseqüències sense entendre-les del tot.
L’escola com a instrument del règim
Una de les grans transformacions de la postguerra va ser l’escola. A les aules de Terrassa, com arreu del país, el nou règim va convertir l’educació en una eina de control ideològic. El català va desaparèixer de l’ensenyament, es van imposar nous llibres, nous rituals i una disciplina molt més rígida.
Els infants van passar a estudiar en castellà, sota símbols del règim i amb una moral marcada pel nacionalcatolicisme. La religió, la disciplina i l’obediència s’hi van convertir en peces centrals. Molts mestres republicans havien estat apartats, depurats o expulsats, i la nova escola transmetia una idea molt concreta del món: autoritat, pàtria, ordre i silenci.
Per a molts nens i nenes, l’escola va deixar de ser només un lloc d’aprenentatge per esdevenir també un espai d’adoctrinament. Fins i tot el llenguatge de cada dia canviava. Les paraules de casa i les de l’aula ja no coincidien sempre. I en aquest desencaix, molts infants van començar a entendre que hi havia una vida per dins i una altra per fora.
La gana i les cartilles de racionament
La postguerra també feia olor de gana. A Terrassa, com en tantes altres ciutats, l’escassetat va marcar els primers anys del franquisme. Les cartilles de racionament no sempre garantien una alimentació suficient, i moltes famílies havien de fer equilibris impossibles per tirar endavant.
Els infants van créixer en llars on el menjar era preocupació diària. Pa, oli, llegums, farina, algun tros de bacallà o poc més. Les mares allargaven el que tenien, aprofitaven cada engruna i feien miracles domèstics per omplir cassoles massa buides. En moltes cases, la gana no era una tragèdia puntual, sinó una companya constant.
Aquesta precarietat deixava petjada en el cos i en la memòria. Hi havia nens més dèbils, malalties associades a la mala alimentació i una obsessió permanent per no malbaratar res. El menjar adquiria un valor gairebé sagrat. Qui va créixer en aquells anys sovint recordaria tota la vida no només la fam, sinó la humiliació silenciosa d’haver d’acceptar-la com a normal.
El joc sota la mirada vigilant
Malgrat tot, els infants continuaven jugant. Els carrers, els descampats, les voreres i les places eren encara espais de trobada. Pilotes de drap, bales, corda, jocs improvisats amb ben poca cosa. La infància sempre troba esquerdes per sobreviure. Però fins i tot el joc estava condicionat pel món que envoltava aquells nens i nenes.
La vigilància era constant. Les famílies sabien que qualsevol paraula inconvenient podia portar conseqüències. Els infants aprenien aviat a no repetir segons què fora de casa. El control social, les denúncies veïnals, la presència de la Guàrdia Civil i la por instal·lada dins les llars creaven una atmosfera en què fins i tot la infantesa quedava condicionada.
Així, jugar no significava viure al marge de la repressió. Significava, moltes vegades, aprendre a conviure amb ella. Riem al carrer, però calla quan arribis a casa. Corre, però no preguntis. Juga, però no repeteixis. Aquella pedagogia no escrita va marcar tota una generació.
Records i testimonis
Els testimonis recollits anys després acostumen a repetir paraules semblants: por, gana, absència, silenci. No sempre apareixen grans discursos. Sovint són records petits: una mare que feia callar, una cadira buida, un tros de pa compartit, una mirada d’advertència, una pregària imposada a l’escola, un joc interromput perquè passava algú.
Hi ha memòries de nens que no van saber fins a molts anys després que el pare havia estat afusellat. Altres recorden haver crescut amb la certesa que a casa hi havia una història prohibida. En alguns casos, els infants percebien el dolor dels adults sense comprendre’n el motiu. En d’altres, l’única explicació era el silenci mateix.
Aquesta memòria infantil de la postguerra és especialment valuosa perquè revela no només els grans fets del règim, sinó també la manera com la repressió s’infiltrava en la vida més íntima: dins les cases, a les aules, al menjar, als jocs, en la manera d’estimar i de callar.
“Jo tenia 8 anys quan el pare va desaparèixer. A casa ningú no en parlava, i si preguntava, la mare em feia callar. Vaig créixer sense saber què li havia passat. Només molts anys després vaig descobrir que havia estat afusellat.”
Una generació marcada
Els infants de la postguerra a Terrassa no només van créixer enmig de privacions materials. També ho van fer dins una societat traumatitzada, amb una ciutat que intentava recompondre’s després de la guerra mentre el nou règim imposava por, obediència i silenci.
Aquella generació va aprendre massa aviat que hi havia coses que era millor no dir. Va veure com la normalitat s’edificava damunt l’absència i el control. Va créixer entre adults ferits, mares que resistien com podien, escoles que adoctrinaven i carrers on encara quedaven les restes invisibles del conflicte.
I, tanmateix, aquella mateixa generació també va desenvolupar formes de resistència íntima. No sempre visibles, no sempre heroïques, però reals: la memòria guardada, la llengua conservada dins de casa, els vincles familiars mantinguts contra l’adversitat, la dignitat quotidiana de seguir endavant.
Epíleg: créixer en silenci
La història dels infants de la postguerra a Terrassa no és una nota a peu de pàgina. És una part essencial de la memòria de la ciutat. Perquè la repressió no només va castigar els adults que havien perdut la guerra. També va modelar la infància dels qui venien darrere, els qui havien d’aprendre a viure dins un món de por, racionament i silencis imposats.
Recordar aquells nens i nenes és recordar una Terrassa menys visible, però molt real: la de les cases on faltava algú, la de les mares que sostenien el dia a dia, la de les escoles convertides en instruments del règim i la dels carrers on encara es jugava, malgrat tot.
Van créixer en silenci. Però avui la ciutat pot i ha de tornar-los la veu.
1 thought on “Infants de la postguerra a Terrassa: créixer entre la por i el silenci”