La Font de l’Enano: un record esborrat per la riuada del 62
💧 La Font de l’Enano: un record esborrat per la riuada del 62
La Rambla d’Ègara, eix vital de Terrassa, ha estat escenari de passejades, comerç i trobades ciutadanes al llarg de més d’un segle. Però, entre tots els elements que l’han definit, n’hi ha un que encara avui desperta nostàlgia entre els terrassencs més grans: la Font de l’Enano, desapareguda la tràgica nit del 25 de setembre de 1962.
📍 Una font singular al cor de la Rambla
La Font de l’Enano era petita i modesta, però carregada de simbolisme. Damunt d’un pedestal de pedra s’alçava l’escultura d’un nan, esculpit amb formes arrodonides, que vigilava el pas dels transeünts. D’un broc metàl·lic brollava aigua fresca, convertint-la en punt habitual de parada per a infants, famílies i treballadors que pujaven i baixaven la Rambla.
No era només una font: era també un punt de trobada i de joc. Molts nens recorden com hi feien curses per arribar-hi, o com, a l’estiu, era lloc per calmar la set abans de continuar les aventures.
🌊 La riuada de 1962: el final inesperat
La nit del 25 de setembre de 1962, Terrassa va patir la catàstrofe natural més gran de la seva història. La riuada es va endur cases, cotxes, carrers sencers i, amb ells, la Font de l’Enano. Mai més es va tornar a veure, i el petit nan de pedra es convertí en un símbol silenciós del que la ciutat havia perdut.
Des d’aleshores, entre la memòria popular han circulat històries diverses:
- Alguns deien que l’aigua l’havia destruïda completament.
- Altres creien que havia estat guardada en un magatzem municipal i que mai es va decidir restaurar-la.
- També hi havia qui afirmava que encara podia aparèixer algun dia, amagada sota les runes.
Sigui com sigui, la seva desaparició va marcar el final d’una petita icona ciutadana.
👥 Una memòria viva entre els terrassencs
Els qui la van conèixer encara en parlen amb un somriure. Per a molts, era “la font dels nens”, inseparable dels records d’infància a la Rambla. Per a altres, va quedar associada a la tragèdia col·lectiva de 1962, quan Terrassa va perdre centenars de vides i va veure com el seu paisatge urbà canviava per sempre.
La Font de l’Enano ja no hi és, però continua present en fotografies antigues, en relats familiars i en la memòria col·lectiva de la ciutat. És un record entranyable que ens parla, alhora, de la vida quotidiana d’una època i de la fragilitat davant els desastres.
🌟 Epíleg: una icona per retrobar?
Recuperar la memòria de la Font de l’Enano no és només recordar un element urbà desaparegut, sinó reivindicar la importància de les petites coses que donen identitat a una ciutat. Potser algun dia la ciutat decidirà retre-li homenatge, encara que sigui amb una rèplica simbòlica, perquè les noves generacions també coneguin aquell nan de pedra que un dia va ser part inseparable de la Rambla.
