🌉 Llocs desapareguts de Terrassa
Quan Terrassa tenia un curs d’aigua lliure… i no sempre amable
Avui, si camines per Terrassa, pel centre, pel Passeig del Comte d’Ègara…
Però Terrassa, durant molts segles, va conviure amb un veí que marcava el ritme de la ciutat:
la Riera del Palau.
Una riera que ja no existeix…
però que va decidir la vida de milers de persones.
🌧️ 1. Una riera natural que feia i desfeia la ciutat
La Riera del Palau baixava des de la zona de Matadepera i Can Boada, travessava Terrassa com una cicatriu d’aigua i continuava cap a Rubí.
No era un simple torrent:
quan plovia, baixava amb una força devastadora.
En èpoques de calma era un caminet d’aigua, amb pedres i vegetació.
En èpoques de pluges fortes es convertia en un monstre marronós capaç d’endur-se:
- animals,
- carros,
- ponts,
- i de vegades… vides humanes.
Terrassa vivia d’esquena a la riera… però al mateix temps depenia d’ella.
🧒 2. El riu dels nens: aventures i perills
Per a molts infants terrassencs dels anys 40, 50 i 60, la riera era un món en si mateix.
Allà hi jugaven, hi pescaven amb filferro, hi feien barques de fusta, hi construïen cabanes o hi posaven trampes d’aigua.
Però també hi aprenien la por.
Perquè la riera no era un parc infantil:
era un espai natural sense control.
Encara avui, els més grans recorden:
- relliscades,
- enfonsaments,
- corrents sobtats,
- i alguna tragèdia que colpia tot un barri.
La riera era llibertat, sí,
però una llibertat amb dents.
🚧 3. Ponts, passeres i camins improvisats
El traçat de la riera condicionava tota la ciutat:
- es construïen ponts de pedra i fusta,
- passeres estretes improvisades pels veïns,
- camins laterals que s’enfangaven cada hivern,
- zones aïllades quan el cabal creixia.
Hi ha fotografies on es veu clar que Terrassa, durant dècades, no dominava la riera… era la riera qui dominava Terrassa.
⚠️ 4. Les grans inundacions: la memòria del 1962
Tot i que molts torrents i rieres del Vallès van ser protagonistes d’aquell drama del 25 de setembre de 1962, la Riera del Palau va tenir un paper crucial.
Els aiguats van desbordar-la completament:
- carrers inundats,
- fàbriques devastades,
- famílies senceres sense casa,
- i una ciutat commocionada.
Va ser un dels episodis més funestos de la història moderna de Terrassa.
I va marcar l’inici de la reflexió sobre canalitzar i controlar els cursos d’aigua.
🏗️ 5. El procés de desaparició: de riera a avinguda
A partir dels anys 60 i sobretot durant els 70–80, l’Ajuntament va iniciar un procés llarg, complex i sovint polèmic:
- canalitzar trams,
- cobrir zones,
- convertir el llit en carrer,
- fer-hi passar clavegueram,
- i finalment urbanitzar-ho.
Allò que havia estat una riera oberta i natural
es va transformar en via urbana.
El seu record va quedar soterrat sota tones de ciment i asfalt.
🏙️ 6. La ciutat que va créixer damunt de l’aigua
Quan avui passegem per la Rambla d’Ègara, la part baixa d’Ègara, l’entorn de Vallparadís o l’avinguda que segueix el traçat de la riera, pocs s’imaginen que:
sota els nostres peus
hi havia un curs d’aigua
dur, imprevisible
i ple de vida.
Els pisos, comerços, cotxes i semàfors han esborrat qualsevol rastre.
Però la memòria hi és.
I encara avui, en dies de pluges torrencials, alguns terrassencs més grans diuen:
“Aigua com aquesta… abans la riera l’hauria baixat de punta a punta.”
🌫️ 7. El record d’un paisatge que ja no existeix
La Riera del Palau era:
- natura,
- joc,
- por,
- tragèdia,
- frontera,
- i també identitat.
Va desaparèixer físicament, sí,
però segueix viva en fotografies gastades, testimonis, i en la topografia estranya d’alguns carrers que encara avui conserven pendents impossibles.
La ciutat va guanyar seguretat i urbanisme,
però va perdre un tros de la seva geografia emocional.
🌤️ Epíleg — L’aigua que hem oblidat
La història de Terrassa no es pot explicar sense parlar de la seva riera.
La que alimentava horts,
la que feia por,
la que servia de camí,
la que marcava límits,
la que un dia es va endur massa.
Avui és asfalt.
Però va ser vida.
I, com tots els llocs desapareguts,
només torna…
quan algú l’explica.
Aquella Terrassa cotidiana, humilde y reconocible desaparecería décadas más tarde de forma abrupta. La Guerra Civil y la represión franquista romperían ese hilo de continuidad, como se analiza en el capítulo dedicado a la maquinaria represiva en la ciudad.
🧱 Capítol 2 — “Fitxats, jutjats, condemnats: la màquina repressiva a Terrassa (1939-1945)”