La Riera del Palau: quan Terrassa va créixer damunt l’aigua

---

Actualització documental: aquest article ha estat revisat i ampliat amb nova documentació de Baltasar Ragon, el pla de 1841 i material gràfic sobre la transformació urbana dels antics espais d’aigua de Terrassa.

El pla de 1841: quan l’aigua encara dibuixava Terrassa

El pla de 1841 del primer projecte de la mina pública d’aigües de Terrassa ens ajuda a mirar la ciutat d’una altra manera. No és només un document tècnic sobre conducció d’aigües. És també una finestra a una Terrassa que encara depenia molt directament del seu territori: rieres, pendents, camins, mines, camps i zones que amb el temps acabarien convertint-se en carrers.

Aquest plànol ens recorda que abans de la ciutat compacta hi havia una geografia viva. L’aigua no era un element decoratiu ni secundari: condicionava el creixement, obligava a prendre decisions i marcava els límits del que es podia construir.

L’aigua també formava part de la vida quotidiana dels terrassencs, com es veu en la història d’els safareigs públics de Terrassa, espais essencials abans que l’aigua corrent arribés a totes les cases.

Per això encaixa tan bé amb la història de la Riera del Palau. El que veiem en aquest document és una Terrassa que encara havia d’aprendre a conduir l’aigua, aprofitar-la i, al mateix temps, guanyar-li terreny. La ciutat moderna no va néixer només sobre pedra i fàbriques: també va néixer sobre antics espais d’aigua domesticada.

La riera que Terrassa va convertir en ciutat

La Riera del Palau Terrassa és una d’aquelles històries que ajuden a entendre com la ciutat va créixer damunt antics espais d’aigua. Hi ha llocs de Terrassa que avui costa imaginar com eren: carrers, places, edificis i avingudes ocupen espais que durant segles no van ser ciutat, sinó aigua, marge, torrent, terra baixa o camí.

Avui en parlem com d’un nom històric, com d’una referència que apareix en documents, mapes i records antics. Però durant molt de temps no va ser només una riera. Va ser un límit, un problema, una oportunitat i, amb els anys, un espai sobre el qual Terrassa va començar a créixer.

La història de la Riera del Palau no és només la d’un curs d’aigua que baixava per la ciutat. És la història d’una transformació urbana: allà on abans passava l’aigua, després hi van aparèixer murs, cases, carrers, un raval, un escorxador, primers habitatges, projectes de propietaris, plans que no s’aprovaven i veïns que començaven a ocupar un territori que encara semblava mig fora de la vila.

Terrassa no va guanyar aquest espai de cop. El va anar estrenyent, desviant, aprofitant i urbanitzant. I, com tantes vegades passa amb la ciutat, no sempre ho va fer amb ordre ni amb una mirada de futur.

Aquest procés també es pot entendre millor si el relacionem amb la Rambla primitiva de Terrassa, un altre espai on la ciutat va transformar una antiga riera en eix urbà.

Una riera als peus de la vila antiga

En els segles XIII i XIV, les aigües de la Riera del Palau baixaven pels peus dels murs del castell de Terrassa. Aquell curs d’aigua passava per la part alta del que avui relacionem amb el Portal de Sant Roc i, per la part baixa, travessava espais que amb el temps quedarien vinculats a l’entorn de l’Asil Busquets, l’Escorxador i el Camp del Belil.

Això ens obliga a fer un exercici d’imaginació. Allà on avui veiem ciutat, durant segles hi havia hagut un espai condicionat per l’aigua. No era només un element natural; era una frontera física que marcava el creixement de la població.

La Terrassa medieval i moderna no podia créixer com volia. Havia de conviure amb desnivells, camins, torrents, rieres, murs i terres que no sempre eren fàcils d’ocupar. La Riera del Palau formava part d’aquest paisatge anterior a la ciutat compacta.

Per això és tan important entendre-la no com un simple accident geogràfic, sinó com una de les peces que van condicionar el dibuix urbà de Terrassa.

De riera ampla a espai estret

A mesura que la població va anar creixent i necessitant més terreny, la riera va començar a canviar de paper. L’aigua continuava sent-hi, però la pressió urbana anava guanyant força.

Es van construir murs i cases. El que havia estat un llit ampli va quedar reduït a una mena de faixa estreta. La ciutat anava menjant espai a la riera. No era encara una desaparició total, però sí una transformació constant.

Aquest procés és molt revelador. Quan una vila creix, busca terra. I quan busca terra, sovint mira cap als marges: rieres, horts, camins, espais residuals o zones que abans no semblaven bones per edificar. El que en una etapa havia estat frontera, en una altra es converteix en oportunitat.

La Riera del Palau va viure exactament això. Primer era un pas d’aigua. Després, un marge aprofitable. Finalment, un espai que Terrassa va voler convertir en ciutat.

El naixement del Raval

A principis del segle XIX, les aigües de la riera ja havien estat allunyades i es van aprofitar terrenys per edificar-hi el Raval.

Aquest és un punt clau. El Raval no apareix com una simple extensió urbana sense context. Neix en relació amb un espai que abans havia estat condicionat per l’aigua. La ciutat havia apartat la riera, havia guanyat terreny i començava a consolidar una nova zona urbana.

Aquell Raval quedava encerclat per una muralla que donava cap a Montserrat i tenia una sortida coneguda com el Portal de la Guia. El detall és preciós perquè ens mostra una Terrassa encara petita, però ja en moviment. Una ciutat que començava a obrir nous espais, però que encara necessitava portals, límits i sortides ben definides.

El Raval va ser, en aquest sentit, un primer gran exemple de com Terrassa començava a transformar la riera en trama urbana.

Allà on abans baixava l’aigua, ara hi començava a circular la vida.

Créixer sense mirar prou el futur

Una de les parts més interessants d’aquesta història és la mirada crítica sobre com es va urbanitzar aquest espai.

Durant força anys, alguns terrassencs es van preocupar per la urbanització de la part dreta de la Riera del Palau. Ho feien perquè preveien una cosa molt clara: la població creixia i la ciutat necessitaria espai. El problema era que la urbanització avançava sense prou ordre, sense una planificació global i massa sovint segons els interessos concrets de propietaris particulars.

Aquesta observació continua sent molt actual. La ciutat no sempre creix primer pensant en el conjunt. Sovint comença amb petites decisions: una casa aquí, una paret allà, un projecte de parcel·lació, un propietari que vol aprofitar el terreny, una comissió que dubta, un Ajuntament que arriba tard o que no sap encara com ordenar-ho tot.

La Riera del Palau va ser un d’aquests espais on Terrassa va haver d’aprendre que créixer no era només construir. També era ordenar, preveure, connectar i pensar en el futur.

Quan no es fa així, la ciutat pot avançar, sí, però ho fa deixant cicatrius.

L’Escorxador i un lloc encara apartat

El març de 1854, l’Ajuntament va adquirir 3.245 pams de terreny a l’espai que avui podem situar a l’entorn del carrer del Pare Llaurador, cantonada amb Galileu, per construir-hi el primer edifici destinat a Escorxador.

Aquest detall és molt important perquè ens situa en una Terrassa encara molt diferent. Aquell indret era considerat molt apartat de la població. A pocs metres més avall hi havia una sínia coneguda com la de la Targa, i el paisatge encara tenia molt de perifèria.

Avui pot costar d’imaginar. Però aquell sector no era encara una zona plenament integrada dins la ciutat. Era un marge, un lloc útil per situar-hi un equipament que no convenia tenir al centre. L’escorxador necessitava espai, certa distància i una relació pràctica amb els camins i els terrenys disponibles.

La ciutat creixia, però encara distingia clarament entre el nucli urbà i aquells espais que quedaven una mica més enllà.

Jaume Torrella i les primeres cases

El primer que es va atrevir a construir en aquells terrenys va ser Jaume Torrella.

El 3 de febrer de 1860, va demanar permís a l’Ajuntament per construir dues cases en el que aleshores era conegut com el carrer de fora. La sol·licitud anava acompanyada d’un plànol del mestre d’obres Josep Fontserè i Mestres.

Aquest episodi dona molta vida a la història. No estem parlant només d’una riera transformada en ciutat, sinó de persones concretes que van començar a aixecar cases en un espai que fins feia poc encara semblava massa allunyat.

Les dues cases de Jaume Torrella se situaven a la dreta de l’actual carrer de Torrella. És una dada petita, però preciosa, perquè ens permet posar nom al primer pas. La ciutat no creix en abstracte. Creix quan algú demana un permís, quan algú presenta un plànol, quan algú construeix una casa i quan una família comença a viure on abans no hi havia vida urbana.

La Riera del Palau començava a deixar de ser marge.

Galileu, Blasco de Garay i les cases del Ninyó

Després, l’any 1876, es van construir sis cases en el que avui és el carrer de Galileu, entre Blasco de Garay i Antoninus Pius.

Aquestes cases eren conegudes com les del Ninyó i tenien una particularitat: la façana estava una mica girada respecte de la línia actual. Aquest detall urbanístic és molt interessant perquè ens recorda que la ciutat no sempre neix alineada, recta i perfecta. De vegades les primeres construccions responen a camins, marges, propietats o traçats previs que després l’urbanisme intenta corregir.

Aquestes cases ens parlen d’una Terrassa encara en formació, on les alineacions no sempre coincidien amb els projectes futurs i on el carrer s’anava fent sobre una realitat prèvia molt més irregular.

Aquí veiem un dels grans temes d’aquesta història: la ciutat planificada arriba després de la ciutat viscuda.

Primer algú construeix.
Després algú intenta ordenar.
I sovint, entre una cosa i l’altra, queda una façana torta, una cantonada estranya o un carrer que no encaixa del tot.

Josep Barba, el Palma, i un projecte que no va prosperar

El 19 d’abril de 1877, Josep Barba, conegut popularment com el Palma, va presentar un projecte d’urbanització.

El projecte no va ser aprovat. Però el seu sol plantejament ja ens diu molt. Aquell sector començava a despertar interès. Els terrenys de l’entorn de la Riera del Palau ja no eren només espais perifèrics: eren una oportunitat urbana.

Hi ha un altre detall curiós. En aquell projecte, el que avui coneixem com el carrer d’Arquimedes havia de portar el nom de Cisneros. Aquest tipus de propostes ens ajuda a entendre fins a quin punt els noms dels carrers també formen part de la batalla per donar forma a la ciutat. Un carrer no és només una línia sobre el mapa: és també un nom, una memòria i una intenció.

El projecte de Josep Barba no va prosperar, però aquell mateix Barba començaria a construir cases al carrer de Colomella, nom proposat pel professor del Reial Col·legi Terrassenc, el senyor Verneda.

De nou, la història ens porta als noms propis. Barba, Verneda, Colomella, Cisneros, Arquimedes. Darrere de cada carrer hi ha propostes, decisions, descartes i memòries que sovint passen desapercebudes.

Els propietaris que volien urbanitzar

El 15 de novembre d’aquell mateix any, l’Ajuntament va llegir una instància signada per Lluís Vancells, Joaquim Sagrera i altres propietaris.

Demanaven aprovar la urbanització i l’encausament dels terrenys de l’altra part de la Riera del Palau. La proposta anava acompanyada d’una memòria corresponent.

Però la Comissió d’Obres no ho va veure prou clar. Va considerar que no tenia criteri suficient per dictaminar amb encert el projecte i va plantejar la necessitat de consultar un arquitecte.

Aquest episodi és clau perquè mostra el xoc entre l’interès dels propietaris i la prudència institucional. La ciutat creixia, els propietaris volien actuar, però l’Ajuntament començava a entendre que aquell espai no es podia urbanitzar de qualsevol manera.

La Riera del Palau no era un solar qualsevol. Era un espai complex, amb memòria d’aigua, pendent, traçats previs i futur urbà. Convertir-lo en carrers i cases exigia més que voluntat privada.

Exigia mirada de ciutat.

Una riera convertida en problema urbà

Tot aquest procés ens permet entendre millor què va ser la Riera del Palau per a Terrassa.

No va ser només un lloc per on baixava l’aigua. Va ser un espai de tensió entre natura i ciutat, entre propietat privada i interès públic, entre creixement i planificació, entre necessitat d’habitatge i ordenació urbana.

Quan la població creix, els marges es tornen importants. Allò que abans semblava llunyà, de cop queda a tocar. Allò que abans era riera o camp, de cop pot convertir-se en carrer. I allò que abans ningú volia gaire, de cop té valor.

La Riera del Palau concentra aquesta transformació.

Per això la seva història ens ajuda a entendre una Terrassa que deixava de ser només la vila antiga i començava a obrir-se cap a nous espais, nous carrers i nous barris.

El valor d’aquesta nova mirada

Aquesta nova documentació permet ampliar la lectura de la Riera del Palau.

Ja no podem veure-la només com un curs d’aigua desaparegut o com una referència geogràfica del passat. Cal veure-la com un dels espais on Terrassa va assajar la seva expansió urbana.

Hi trobem riera, muralles, cases, raval, portal, escorxador, primeres construccions, projectes no aprovats, propietaris, mestres d’obres, comissions municipals i carrers que encara buscaven el seu nom.

Aquesta és la força de la història local: ens mostra que sota un carrer aparentment normal hi pot haver una riera; sota un nom actual hi pot haver un projecte descartat; sota una casa hi pot haver un antic marge; sota una alineació torta hi pot haver la prova que la ciutat no sempre va créixer amb regla i compàs.

La Riera del Palau ens recorda que Terrassa no es va construir només sobre pedra, fàbriques i carrers. També es va construir sobre aigua domesticada, sobre terrenys guanyats, sobre decisions discutides i sobre una necessitat constant de créixer.

Una ciutat que va aprendre a créixer sobre l’aigua

La gran lliçó d’aquesta història és que Terrassa va aprendre a créixer sobre allò que abans l’havia limitat.

La Riera del Palau havia marcat un marge. Amb els anys, aquest marge es va convertir en oportunitat. La ciutat va allunyar les aigües, va aixecar murs, va construir cases, va obrir carrers i va transformar un espai condicionat per la natura en una nova peça urbana.

Però també va aprendre que créixer sense ordre podia generar problemes. La crítica a la urbanització improvisada, la prudència davant els projectes de propietaris i la necessitat de consultar tècnics ens parlen d’una ciutat que començava a entendre que el futur no es podia deixar només en mans de la urgència.

La Riera del Palau és, doncs, una història d’aigua, però també de ciutat.

Una història de com Terrassa va mirar un espai incòmode i va decidir ocupar-lo. De com una riera es va convertir en carrer, en equipament, en barri i en memòria. De com la ciutat va créixer sobre el seu propi passat fins a fer-lo gairebé invisible.

Per això val la pena recuperar-la.

Perquè a Terrassa, de vegades, allò que ja no veiem continua explicant-ho gairebé tot.

Petita cronologia de la transformació

• Segles XIII i XIV: la Riera del Palau baixava prop dels murs del castell i marcava un dels límits naturals de la vila.
• Principis del segle XIX: les aigües s’allunyen i es guanyen terrenys per edificar-hi el Raval.
• 1841: el projecte de la mina pública d’aigües mostra una Terrassa encara molt condicionada pel territori i pels cursos d’aigua.
• 1854: l’Ajuntament compra terrenys a l’entorn de l’actual carrer del Pare Llaurador i Galileu per construir-hi l’Escorxador.
• 1860: Jaume Torrella demana permís per aixecar dues cases al conegut com a carrer de fora.
• 1876: es construeixen cases al futur carrer de Galileu, entre Blasco de Garay i Antoninus Pius.
• 1877: Josep Barba, conegut com el Palma, presenta un projecte d’urbanització que no prospera; aquell mateix any altres propietaris impulsen noves propostes per urbanitzar terrenys de l’altra banda de la Riera del Palau.

Aquesta seqüència mostra que la transformació no va ser sobtada. La Riera del Palau va passar de ser un espai d’aigua i marge a convertir-se, pas a pas, en ciutat.

Fonts consultades

Baltasar Ragon, fragment dedicat a “El poblament de la Riera del Palau”, dins Coses de Terrassa viscudes, amb dades sobre el curs antic de la riera, el Raval, l’Escorxador, les primeres construccions i els projectes d’urbanització del segle XIX.

També s’ha consultat el catàleg Terrassa: territori postal. Les targetes postals terrassenques (1900-1920), disponible dins les publicacions de l’Arxiu Municipal de Terrassa.

Article propi publicat anteriorment sobre la Riera del Palau, actualitzat amb nova documentació i una lectura més centrada en la transformació urbana de l’espai.