Les Barraques de la Plaça Major: el “remei” que es va quedar massa temps
Les Barraques de la Plaça Major van ser cinc quioscos municipals aixecats a finals del segle XIX per ordenar l’espai del mercat.
A Terrassa, a finals del segle XIX, el centre no era un decorat: era un mecanisme. La Plaça Major havia de ser mercat, trànsit, trobada, subministrament i, a més, aparador d’una ciutat que s’industrialitzava i volia fer-se presentable. Quan l’espai no donava més de si, l’Ajuntament va prendre una decisió que ho canviaria tot: intervenir sobre la plaça per fer-la més ampla i més regular.
Però, com passa sovint, un canvi d’aquesta magnitud no deixa només un “abans i després”. Deixa un entremig. Un període provisional, incòmode, necessari. I és en aquest entremig on neixen Les Barraques.
De l’enderroc a la “ferida urbana”
L’any 1891, el consistori vol guanyar espai i ordenar la plaça per facilitar el mercat. L’enderroc de les Cases del Castell, el 30 de març de 1891, resol el problema geomètric… però crea un altre problema visual i urbà: restes, parets mitgeres exposades i una sensació de plaça “a mig fer”.
Durant un temps, aquell racó queda com una zona sense identitat. I una plaça central no es pot permetre un buit sense ús: la ciutat el nota, el comenta i el converteix en mala imatge.
1894: una solució municipal amb mentalitat pràctica
Tres anys després, el 1894, l’Ajuntament opta per un “remei” que té un doble objectiu: ocupar l’espai i normalitzar-lo. El projecte porta la signatura de l’arquitecte municipal Lluís Muncunill, i la decisió és clara: construir-hi cinc quioscos de lloguer destinats a la venda.
No era un gran edifici ni una reforma monumental. Era una resposta pragmàtica: si el centre demana activitat, es posa activitat. Si les parets mitgeres molesten, se les tapa amb vida comercial.
La construcció surt a licitació el 16 de juny de 1894, i l’obra s’adjudica a Josep Vich, per 2.980 pessetes.
Cinc quioscos, cinc usos, una plaça en moviment
Els quioscos no eren iguals, i els preus de lloguer ho reflectien. El quiosc més gran (el núm. 1) es lloga per 325 pessetes i el regenta Joan Puigventós. Els núm. 2 i 3 els lloga Joan Alemany (250 i 200 pessetes), el núm. 4 és per Joan Anguera Morral (175 pessetes), i el cinquè es reserva per a un ús municipal: el veterinari, especialment per a la inspecció de gallines.
Aquest detall és important perquè mostra dues Terrasses convivint al mateix lloc: la del comerç i la de la regulació. En plena plaça, al costat de la venda, també hi ha control sanitari. La ciutat ja pensa com una ciutat moderna.
Descripció: Fotografia de detall d’un dels quioscos municipals llogats a comerciants a finals de
El nom no el posa l’Ajuntament: el posa el carrer
Oficialment, eren quioscos. Però la gent no acostuma a parlar amb terminologia administrativa. El conjunt acaba conegut com “Les Barraques”, un nom popular que s’imposa perquè és simple i perquè descriu bé el que eren: construccions funcionals, immediates, sense solemnitat.
I quan un nom popular s’instal·la, ja no marxa fàcilment.
Un racó amb ombra: cantina, cartes i un personatge
El quiosc núm. 1 canvia de mans: Enric Taló Duràn, conegut com “El Tripa”, hi instal·la una cantina. Les places centrals no només són espais de compra: són espais de sociabilitat, de conversa, de “fer temps”. I també, de vegades, d’activitats que el paper oficial preferiria no veure.
Al fons d’aquella cantina s’hi juguen cartes, fins i tot a jocs prohibits com La senyora, i hi ha constància d’una sanció quan l’activitat és descoberta. Aquest episodi, sense necessitat d’exagerar-lo, ens diu una cosa: Les Barraques no van ser un simple “arreglo urbanístic”; van generar un microcosmos social.
Entre la provisionalitat i l’estil: el Cafè Colom i la portalada
Al costat de Les Barraques, l’entorn comercial es reconfigura. El Cafè Colom busca visibilitat i presència. En aquest context s’aixeca una portalada modernista que destaca enmig d’aquelles estructures funcionals. És un contrast revelador: la plaça té, alhora, l’arquitectura efímera del quiosc i la voluntat d’estil del modernisme.
La Terrassa de finals de segle XIX és això: el pragmatisme i l’ambició convivint porta amb porta.
Aigua i ciutat: una font que recorda capes més antigues
A la cantonada amb el carrer Cremat s’hi construeix una torre d’aigües i una font vinculades a la Mina de la Vila. Abans, en aquella zona, hi havia hagut un abeurador i una font medieval. Sense necessitat de convertir-ho en llegenda, el fet connecta la plaça moderna amb una història més llarga: els centres urbans acumulen capes, i quan es reforma una plaça, sovint s’hi reordena també la memòria de l’aigua.
Del “remei” a l’enderroc: 1918–1927
El temps passa i el provisional s’allarga. El 1918 s’elabora un projecte per substituir Les Barraques i l’accés del cafè per un edifici amb habitatges. El final arriba el 21 de novembre de 1927, amb la inauguració d’un nou immoble (propietat del senyor Donadeu) que incorpora bar i espais de lleure.
La plaça guanya uniformitat. Les Barraques desapareixen físicament.
Però el més interessant és el que passa després.
Quan el nom sobreviu al lloc
Alguns comerciants es reubiquen: hi ha trasllats cap al carrer Cremat, i posteriorment cap al carrer Musterol. I, amb el temps, el nom “Les Barraques” continua viu com a etiqueta comercial en altres punts de la ciutat.
Això és el que converteix aquest episodi en un autèntic “lloc desaparegut”: no només va existir i va desaparèixer; va deixar un rastre cultural que es va desplaçar. El lloc ja no hi és, però el nom continua caminant.
Un espai desaparegut que explica una idea de ciutat
Les Barraques no són només una anècdota de quioscos. Són una finestra a una Terrassa que, quan volia modernitzar el centre, no tenia por d’improvisar solucions funcionals. I alhora, són la prova que el provisional pot durar anys i acabar definint l’experiència d’una plaça.
Quan avui trepitgem la Plaça Major, costa imaginar aquell racó ple de quioscos, inspeccions, cantines i rutines. Però va existir. I forma part del centre tant com qualsevol façana noble.
Fonts consultades i referència documental
- Informació facilitada per Rafael Aróztegui.
- Peregrina, Neus – Tapioles, Judit. Terrassa 1877–1900. Arxiu Tobella (1996).
- Diari Egara (15 de juliol de 1894).
- Ferran, Domènec. Terrassa; patrimoni industrial. Ajuntament de Terrassa (1998).
- ACVOC, expedient de gestió de lloc de venda (Capsa 2352, 1894–1896).
- Context i cronologia: treballs de Joaquim Verdaguer (consultats com a referència).
