Les fosses de la Guerra Civil a Terrassa — Capítol IV
Les fosses de la Guerra Civil a Terrassa — Capítol IV
Per Xavier Cadalso
Exhumacions (1941), identificacions i el rastre que deixaren a les famílies
Aquest capítol aborda, amb mirada estrictament documental, el cicle d’exhumacions de 1941 al cementiri nou de Terrassa, el mètode d’identificació de les víctimes i les conseqüències familiars i polítiques que en van derivar. Ens fonamentem en la recerca de Marcel Taló Martí i Daniel Claveria Rodulfo (2021).
D’on venim: el fil que porta a 1941
Entre juliol de 1936 i gener de 1939, el cementiri nou de Terrassa va acollir un mínim de 263 enterraments vinculats directament amb el conflicte; 194 van ser identificats (73,7%). Aquest conjunt només representa prop del 20% del total d’inhumacions a la fossa comuna d’aquells anys, perquè en la fossa també s’hi soterraven difunts sense relació amb la guerra . En aquest període es van superposar dues dinàmiques: al començament, el pic de violència de rereguarda; cap al final, les morts de soldats procedents de l’hospital militar local (agost 1937–gener 1939) .
La recerca situa la fossa 4 (capacitat estimada d’uns 150 cossos) i la fossa 5 —més petita, possiblement auxiliar— a l’antic espai del cementiri civil. Comptant identificats i casos molt probables, entre el 19 de juliol i el 31 d’octubre de 1936 s’hi hauria enterrat de mitjana una persona al dia. El perfil majoritari d’aquestes víctimes: militants de dretes i d’extrema dreta (amb pes carlí), industrials, religiosos i càrrecs intermedis, sobretot veïns de Terrassa, però també d’Olesa i Sant Feliu de Llobregat. Moltes detencions es feren sense judici; d’altres execucions van tenir lloc al mateix cementiri o carreteres properes, amb trasllat posterior al dipòsit. La fossa 5 concentra les represàlies posteriors al bombardeig de la badia de Roses (30 d’octubre de 1936), confós aleshores amb un intent de desembarcament franquista .
El 1937, la Generalitat va activar un jutjat especial i el jutge Josep Maria Bertran de Quintana investigà cementiris clandestins (Terrassa, Olot, Vilanova, Sitges, Montcada…), amb fins a 2.073 cossos exhumats a Catalunya. A Terrassa s’hi anunciaren “uns 200 cadàvers” localitzats, però l’exhumació judicial no prosperà per pressió política (PSUC i ERC), en considerar-se que el degoteig de detencions debilitava la rereguarda republicana .
1941: exhumar en dictadura
Acabada la guerra, les víctimes franquistes que constaven com a desaparegudes foren incorporades al Registre Civil com a difunts; algunes famílies pagaren esqueles i, a partir del decret de 23 de novembre de 1940, els orfes accediren a pensions. El 16 de novembre de 1939, la Falange local constituí una comissió per gestionar l’exhumació de “los cadáveres de caídos por Dios y por España” a la fossa comuna. L’actuació, però, s’endarrereix fins a l’estiu de 1941, i —dada rellevant— el cost l’avancen íntegrament les famílies .
L’operatiu comptà amb el metge forense Josep Cadafalch, el director tècnic Miquel Torrents i el cap de l’oficina municipal de cementiris, Rafael Galí de la Olivera. La premsa en donà xifres parcials: La Vanguardia (15 d’agost de 1941) parlava de 167 cossos recuperats; uns dies més tard, Tarrasa n’eleva el recompte a 172 i n’anuncia 22 identificacions. El balanç final de la recerca és de 175 cossos localitzats a les fosses 4 i 5 —el que es coneix a Terrassa com a “cementiri clandestí”—, 111 dels quals identificats per familiars (prop del 70% de les víctimes d’“incontrolats” a la ciutat i rodalia). En conjunt, aquest grup representa el 14% del cost humà de la guerra a Terrassa. Malgrat els 4–5 anys transcorreguts, les famílies reconegueren els seus amb retalls de roba i objectes recollits durant les exhumacions .
Com es pagà? Les famílies aportaren 34.850 pessetes; el cost final ascendí a 25.925 pessetes, incloent 150 taüts i reparacions de la cripta. Els sobrants es retornaren proporcionalment. En teoria la despesa l’havien d’assumir diversos ajuntaments; Sant Feliu de Llobregat trigà anys a pagar la part proporcional .
On anaren les restes? Les identificades passaren a nínxols particulars amb enterrament catòlic; una part de les no identificades —i algunes identificades sense trasllat— es reinhumaren en una cripta construïda expressament sota la capella del mateix cementiri nou. L’Ajuntament consignà 7.413 pessetes per a un “panteó d’homes il·lustres” —amb els noms de totes les víctimes—, que durant el franquisme quedà dedicat “als tarrasenses que triunfaron por Dios y por España”. La dedicatòria es substituí el 1981 per “Terrassa a tots els seus difunts”; 1998 es reconvertí en temple multiconfessional i 1999 s’inaugurà el monument a les víctimes de la Guerra Civil. El 2006 s’hi col·locà una placa en memòria dels soldats republicans enterrats a la fossa del cementiri .
Què ens diuen les dades forenses
Les actes d’exhumació consignen la causa de la mort de 163 víctimes: 120 per hemorràgia interna traumàtica i 43 per fractura a la base del crani. L’informe subratlla un procediment dur: no es feien servir taüts; els cossos eren llençats directament a la fossa, un tret observat també a Sitges. Les actes es remeteren a la Fiscalia de la Causa General .
El contrast amb els soldats republicans
Un altre grup de 107 víctimes són soldats republicans morts a l’hospital militar de Terrassa (agost 1937–gener 1939): 19 en nínxols i 88 a la fossa. La recerca n’identifica 85 (set més que la llista d’Antoni Font del 2006). En aquest cas, no hi hagué exhumació específica ni inscripció al registre de defuncions immediata, i la fossa comuna fou reutilitzada sovint durant la dictadura, cosa que dificulta (quan no desaconsella) qualsevol intervenció arqueològica posterior .
Intent de trasllats al Valle de los Caídos
Als anys cinquanta el règim intentà traslladar restes al Valle de los Caídos. A l’entorn de Terrassa (Rubí, Sant Llorenç, Matadepera, Rellinars) s’hi oposaren; gairebé tots els terrassencs morts al front sí acceptaren el trasllat, però cap de les víctimes de rereguarda hi accedí. Aquesta resistència familiar ajuda a entendre el valor memorial assignat als llocs d’origen i a la distinció moral que el franquisme feia entre “caiguts” i “altres víctimes” .
El que van viure les famílies
El relat de 1941 és també un relat familiar: la carta a l’Ajuntament d’abril de 1941 demanant recuperar els cossos; l’expectativa creada per les notes de premsa d’agost; l’espera de mesos fins a l’avís d’identificació o la reinhumació a la cripta. En molts casos, la prova material mínima (un tros de tela, una sivella, un document, un rosari) fou l’únic enllaç recognoscible entre el passat i el dol. Per a d’altres, el no trobar —o el no poder traslladar— clavà la ferida en el temps .
Per què importa explicar-ho així
Objectivar dates, xifres i procediments no és fredor; és la manera justa de retornar identitat a cada víctima i context a cada decisió institucional, tant en guerra com en dictadura. La trajectòria de les fosses 4 i 5, la cripta, el panteó, la placa de 2006 i els intents frustrats de trasllat dibuixen com s’ha administrat la mort i com s’ha gestionat la memòria a la ciutat durant vuitanta anys.
📌 Continuarà…
El proper capítol abordarà:
- Casos concrets d’identificació (amb la documentació disponible).
- La cartografia dels llocs d’execució i trasllat al dipòsit.
- La cronologia fina dels enterraments de 1936–1937 i la seva relació amb fets concrets (com Roses).
Fonts principals: Taló Martí, M. & Claveria Rodulfo, D., Les fosses de la Guerra Civil a Terrassa (2021). (Cites: ).
