Les lleteries de Terrassa: el mapa dels records dels lectors
Vaques als barris, carros de repartiment, lleteres metàl·liques i noms que encara desperten memòria
Després de publicar l’article sobre les antigues lleteries de Terrassa, els lectors van començar a omplir els comentaris de noms, carrers, vaqueries, repartidors i records familiars. El resultat és molt més que una llista d’establiments: és un mapa sentimental d’una ciutat que encara conservava una relació directa amb la llet, amb els animals, amb el barri i amb les persones que feien possible aquell consum diari.
Aquest article neix d’aquestes aportacions. No pretén ser un registre oficial ni tancat de totes les lleteries i vaqueries que hi hagué a Terrassa. És, sobretot, una reconstrucció de memòria oral. Alguns noms, dates i ubicacions poden necessitar encara contrast documental, però el seu valor és enorme perquè ens permeten escoltar la ciutat a través dels records de qui la va viure.
El primer article explicava la història general de les lleteries: la llet abans de les neveres, els recipients metàl·lics, el repartiment a domicili, les petites botigues i els anuncis antics. Ara, gràcies als comentaris dels lectors, podem fer una passa més: baixar al carrer, entrar als barris i recuperar aquells noms que encara desperten una emoció immediata.
Perquè la llet, abans de convertir-se en un producte anònim de supermercat, tenia una altra presència. Tenia olor, tenia ruta, tenia veu, tenia cavall, tenia carro i, moltes vegades, tenia vaques a tocar de casa.
Una Terrassa on encara hi havia vaques dins dels barris
Una de les coses que més sorprèn, vista amb ulls actuals, és la quantitat de lectors que no recorden només una botiga de llet, sinó directament les vaques. Això canvia completament la manera d’imaginar la Terrassa d’aquells anys.
Avui associem la ciutat a carrers asfaltats, blocs d’habitatges, trànsit i comerç modern. Però durant bona part del segle XX, en diversos barris de Terrassa encara hi havia vaqueries, estables i espais on la llet mantenia un vincle molt proper amb l’animal que la produïa.
Pere Texidó recordava una lleteria amb vaques al costat de la botiga al carrer Col·legi. Fina García situava una altra referència al carrer Alexander Bell, entre Volta i Isaac Peral, també amb vaques. Mercè Ferrer Buenaga identificava aquella memòria amb els Munill. Altres lectors ubicaven vaques a Blasco de Garay, a tocar de Galvani, o al carrer Ample, on Rosa i Antonio tenien les vaques al darrere de casa seva.
També apareixen records a Torresana, a Les Arenes, a Can Gorgs, a la carretera de Castellar o a l’entorn de Can Boada. Anna Bandera explicava que, al barri de Les Arenes, en sortir de l’escola anaven a veure com munyien les vaques i tornaven cap a casa amb l’ampolla de llet, que després calia bullir per poder-ne menjar la nata.
Aquesta escena resumeix una època. La llet no era només una compra: era un contacte directe amb una manera de viure que avui sembla llunyana. Per a molts infants, veure munyir les vaques o anar amb la lletera formava part del paisatge normal del barri.
La ciutat industrial encara convivia amb una memòria agrícola i ramadera molt present. Terrassa fabricava, creixia i s’urbanitzava, però en molts racons encara se sentia l’olor de l’estable.
El Justo: el lleter que xiulava abans d’arribar
Entre tots els records aportats pels lectors, hi ha un nom que apareix amb una força especial: el Justo.
M. Carme Navarro el recordava amb una imatge preciosa: un venedor de llet amb cavall i carro, que xiulava per fer-se notar i que, abans de veure’l, ja deixava sentir aquella olor de vaca que anunciava la seva arribada. També el descrivia com una persona simpàtica amb la canalla.
Andreu Lara hi afegia el seu propi record: quan sentia xiular el Justo, sortia perquè li omplís la lletera. Loreto Gutierrez Morera explicava que, a casa seva, també passava el Justo i que de petits fins i tot pujaven al carro.
Aquests detalls fan reviure una escena que avui costa d’imaginar: un repartidor que no necessitava trucar al timbre ni enviar cap avís. El seu xiulit era suficient. El barri el reconeixia abans que arribés. La seva presència formava part del ritme quotidià.
La figura del lleter no era només la d’un venedor. Era una presència familiar. Coneixia les cases, els horaris, les criatures i els costums. La llet arribava amb nom propi.
Aquest és un dels grans valors d’aquests comentaris: ens retornen la dimensió humana d’un ofici que la modernització va anar fent desaparèixer.
Carros, cavalls, tartanes i repartiment a domicili
El repartiment de llet a domicili és un altre dels grans fils que travessen els records dels lectors.
Frederic Artigas recordava Cal Munill, que també repartia a domicili amb carro i cavall. Amèlia Martínez Genescà explicava que Can Motllor, a la carretera de Castellar davant de Can Petit, els duia la llet a casa amb tartana. Montserrat More Mayoral recordava el Nando i el seu pare com els últims que els van repartir la llet a la zona del Pare Llaurador.
Anna Fuster també evocava el repartiment a domicili des del carrer Transversal, cantonada amb Marquès de Comillas. Maria Cruz Saco González recordava que durant molts anys a casa seva venia el lleter o la lletera de diferents vaqueries de Terrassa.
El carro, el cavall i la tartana no eren elements pintorescos per embellir la memòria. Eren eines de treball. Formaven part d’una logística urbana molt diferent de l’actual. La llet circulava pels barris a un ritme humà i animal, amb parades conegudes i clients habituals.
En una època en què el producte fresc no podia esperar gaire, la proximitat era essencial. El repartidor connectava la vaqueria amb la casa. Era el pont entre el productor i la família.
Aquest sistema va construir una relació de confiança que avui pràcticament ha desaparegut. No es comprava una marca: es comprava a una persona.
Els noms que han tornat als comentaris
Els comentaris dels lectors han recuperat una llarga llista de noms propis. Alguns apareixen repetits, cosa que ens indica que van deixar una empremta important en la memòria col·lectiva.
Un dels més repetits és Cal Sala, al carrer Sant Llorenç, recordat per Maria Carmen Palau Cusi, Josep Maria Pey i Antoni Mampel. També apareixen amb força els Munill, vinculats a diferents records del carrer Arquimedes i de la zona d’Alexander Bell.
A Ca n’Anglada, diversos lectors recorden La Conqui. Antònia M. destacava la seva bona llet i nata, i Gabriel García hi afegia que també hi havia bones llegums cuites i que aquell establiment tenia molt caliu.
El mateix Gabriel García va aportar una informació molt concreta sobre una altra lleteria de Ca n’Anglada: la del Sr. Enric, situada al carrer Sant Damià cantonada amb Verge del Carme cap a l’any 1968. Segons el seu record, poc després el Sr. Enric es va traslladar a Torresana, a la zona de l’avinguda de Madrid cantonada amb el carrer Pamplona.
També apareixen Cal Malet, al carrer Sant Joan; Cal Creus, a la zona de Lavoisier/Linné; Cala Josefa, al carrer Vallparadís; Cal Justo, al carrer Sant Jordi; la Nuri, al carrer Sevilla; La Carmeta, al carrer Transversal cantonada Marquès de Comillas; o Rosa i Antonio, al carrer Ample.
Aquests noms són molt més que referències comercials. Són petites marques de memòria urbana. Cada nom obre una porta: una família, una botiga, un carrer, una rutina i una manera de viure el barri.
Carrers i barris: un mapa oral de la llet a Terrassa
Les aportacions permeten dibuixar un mapa molt ampli de les antigues lleteries i vaqueries de Terrassa. No es concentraven només al centre, sinó que apareixen escampades per molts barris.
Al centre i entorns propers, els lectors recorden establiments al carrer Sant Llorenç, Sant Antoni, Sant Josep, Vallparadís, Viveret, Portal de Sant Roc, Rutlla, Font Vella i Sant Joan. També hi ha mencions al carrer Gabachons, entre l’Atenea i el Farràs, on Pep Anter recordava una senyora Dolors.
A Ca n’Aurell i zones properes apareixen records al carrer Antoninus Pius, Ramon Borrell, Arquimedes, Blasco de Garay, Galvani, Alexander Bell, Volta, Isaac Peral, Provença, Belchite, Transversal i Marquès de Comillas.
A Ca n’Anglada i Torresana, els records parlen de La Conqui, del Cortijo del Rubio, del Sr. Enric, del carrer Sant Damià i del trasllat posterior cap a Torresana.
A la carretera de Montcada i voltants, diverses persones situen lleteries a tocar del carrer Agricultura, prop de Ciclos Morenito, i també a la zona de Can Boada i Masia Marcet.
També apareixen referències a Les Arenes, carretera de Castellar, Can Petit, Can Gorgs, Plaça de Catalunya, Avinguda de Barcelona, carrer Girona, carrer Ample, carrer Bartrina i altres punts de la ciutat.
Aquest mapa no és perfecte ni definitiu, però té un valor enorme: mostra com la llet formava part de la capil·laritat dels barris. La ciutat estava plena de petits punts d’abastiment, alguns amb vaques, altres amb botiga, altres amb repartiment a domicili.
La llet era un producte de proximitat perquè la ciutat encara funcionava amb proximitat.
La llet abans del bric: bullir, nata i confiança
Molts comentaris recorden no només on es comprava la llet, sinó com es vivia.
La llet arribava a casa i s’havia de bullir. Aquest gest formava part de la rutina domèstica. Abans de les neveres modernes i de la generalització de la llet envasada, la conservació era limitada i el consum havia de ser ràpid.
Ester Baqué recordava que, de petita, la renyaven perquè no es begués la llet abans d’arribar a casa i abans que la mare la pogués bullir.
Altres lectors recorden la nata, el mató, els ous, les verdures o els productes que es venien al costat de la llet. Antònia M. parlava del Cortijo del Rubio, on hi havia llet, ous i verdures. A La Conqui de Ca n’Anglada, alguns recorden també les llegums cuites.
Aquestes aportacions ens recorden que moltes lleteries no eren només llocs de venda de llet. Eren petits establiments de confiança, sovint vinculats a altres productes frescos o de consum quotidià.
La llet tenia una dimensió domèstica molt forta. Era aliment, però també era cura, infància, esmorzar, berenar, malaltia, recuperació i vida familiar.
La nata que quedava després de bullir-la és un dels records més repetits i més evocadors. Per a molts, aquell gust és inseparable de la infància.
Quan la llet va deixar de vendre’s a granel
Un dels comentaris aporta una reflexió molt interessant sobre el final d’aquest món. Vicente Ola recordava que la venda de llet a granel va anar desapareixent per la pressió de les grans centrals lleteres, les normes sanitàries i la generalització de la pasteurització.
Segons el seu record, les grans centrals estaven interessades en controlar la distribució a les ciutats, mentre que a les poblacions més petites aquest sistema no sempre els resultava tan rendible. També recordava la importància de bullir la llet i el perill de malalties com la febre de Malta.
Aquesta aportació obre una qüestió molt important: la desaparició de les lleteries tradicionals no va ser només un canvi comercial. També va ser un canvi sanitari, industrial i logístic.
La modernització va portar més control, més seguretat i més distribució industrial. Però també va fer desaparèixer una relació directa amb el producte i amb les persones que el venien.
La llet va guanyar en estandardització, però va perdre rostre.
Una memòria que encara emociona
El més bonic de tots aquests comentaris és que no parlen només d’un producte. Parlen de vida.
Quan una lectora recorda el Justo xiulant, no està parlant només d’un venedor. Està recuperant el so d’un carrer.
Quan algú recorda la vaqueria de Blasco de Garay o les vaques de Les Arenes, no està parlant només d’un establiment. Està reconstruint un paisatge que ja no existeix.
Quan una persona cita Cal Sala, Cal Munill, La Conqui, el Sr. Enric, Cala Josefa o Cal Justo, està retornant a la ciutat noms que probablement mai apareixeran en una gran placa commemorativa, però que formen part de la memòria íntima de molts veïns.
Aquesta és la força de la història oral. No sempre aporta dates exactes, però aporta textura. Dona olor, veu, escenes i emoció.
I Terrassa també està feta d’això.
Un article obert
Aquest article queda obert a noves aportacions.
Si recordeu alguna lleteria, vaqueria, repartidor o família relacionada amb la venda de llet a Terrassa, podeu deixar el vostre comentari. Ens interessen especialment els noms, els carrers, els anys aproximats, les fotografies i les anècdotes familiars.
Cada record ajuda a completar aquest mapa.
Potser no podrem reconstruir totes les lleteries de Terrassa amb exactitud absoluta, però sí podem fer una cosa igualment valuosa: evitar que desaparegui la memòria d’aquells llocs humils que van alimentar la ciutat durant dècades.
Perquè abans que la llet fos un envàs de cartró en una prestatgeria, a Terrassa va ser una veu que xiulava pel carrer, una lletera metàl·lica, un cavall aturat davant del portal, unes vaques al darrere d’una casa i una nata que molts encara recorden amb un somriure.
Això també és història.
I és història de Terrassa.
La lleteria del Justo el meu avi era al Carrer Sant Jordi casi cantonada amb el que es ara Av.de Barcelona.
Al carrel de Girona tambe hi había una lleteria, la del Antonio i el » Palin «
Joaquim, moltes gràcies per l’aportació. Queda anotada la referència de la lleteria del Justo al carrer Sant Jordi, gairebé cantonada amb l’actual avinguda de Barcelona.
També és molt valuosa la dada del carrer Girona, amb la lleteria de l’Antonio i els “Palín”. Aquests noms propis són precisament els que donen vida a la memòria dels barris i ens ajuden a completar aquest mapa de les antigues lleteries de Terrassa.
Si recordes algun detall més —anys aproximats, número del carrer, si tenien vaques o si repartien a domicili— ens ajudaria moltíssim.
El carrer Pau Claris abans es deia la baixada de les vaques. Jo no ho vaig viure a Terrassa aixo, perque soc del 1965, pero si ho vaig viure a Moia, un poble el que hi vaig fer mitxa vida. Tot aquest article m, ha fet sentir una anyoranca que m, ha fet mal. Jo soc mes d, aquesta vida humil en que la gent es fes mes els uns amb els altresal, com a cosa mes normal que ara, hi habia feina, la gent no tenía temps per a les depressions, tot Al contrario que ara, on la IA ens donará totes les comoditats mentres ens ho pren tot.
Laura, moltes gràcies pel teu comentari. Has expressat molt bé una sensació que comparteixen moltes persones: aquests records no només parlen de lleteries, sinó d’una manera de viure més propera, més humana i més de barri.
És molt interessant també la referència al carrer Pau Claris com l’antiga baixada de les vaques. Aquest tipus de detalls ajuden molt a entendre una Terrassa que encara conservava una relació molt directa amb el món rural i amb la vida quotidiana dels carrers.
I tens raó: potser aquella vida era més dura i amb menys comoditats, però també tenia uns vincles humans que avui sovint trobem a faltar. Gràcies per aportar aquesta mirada tan sentida.
https://lavozdelsocio.com/carrer-pau-claris-de-terrassa-alcazar-toledo/