Els matalassers de Terrassa: l’ofici que omplia de llana terrats, patis i carrers
Els matalassers de Terrassa van ser durant molts anys un ofici habitual a la ciutat, quan els matalassos de llana es refeien a cases, terrats i patis.
Hi va haver un temps en què un matalàs no era un objecte que es comprava, es gastava i es llençava. A Terrassa, durant molts anys, un matalàs era una peça de la casa que es reparava, s’obria, s’airejava, es refeia i tornava a tenir vida. I darrere d’aquell procés hi havia un ofici avui gairebé desaparegut, però durant dècades absolutament normal a la ciutat: el dels matalassers.
No parlem d’una feina anecdòtica. Parlem d’un ofici que entrava a les cases, pujava als terrats, estenia la llana al sol, la batia amb bastons, cosia vetes, tancava fundes i deixava el matalàs “nou” sense que, en realitat, fos nou del tot. Era una feina de paciència, de força física, de tècnica i d’ofici après. Una feina que feia soroll, que deixava rastre, que ocupava espai i que formava part del paisatge quotidià d’una Terrassa obrera i menestral.
Avui, en temps d’escuma, molles industrials i materials sintètics, costa imaginar-ho. Però durant bona part del segle XX, i encara amb ecos molt vius en la memòria de moltes famílies, refer un matalàs de llana era una escena habitual.
Un ofici de porta en porta
Els matalassers no treballaven només dins d’un taller. Sovint anaven a casa del client. Allà desfien el matalàs vell, treien la llana, separaven la funda, netejaven el farcit i tornaven a començar el procés. A moltes cases, especialment quan es tractava de llana, la feina es feia aprofitant l’espai disponible: el terrat, el pati, el celobert o, si convenia, algun tram de carrer obert i ventilat.
Aquella escena devia ser tan familiar que gairebé ningú la trobava estranya. La llana s’estenia perquè s’airegés i s’assequés bé. Després s’havia de batre per desfer els grumolls, fer-la més flonja i treure’n les impureses. Els testimonis recorden encara aquell soroll característic dels bastons picant la llana: un so sec, repetit, gairebé musical, que anunciava que el matalasser era a la feina.
No era una operació improvisada. S’havia de saber com obrir el matalàs, com tractar la llana perquè no quedés apelmazada, com repartir-la de nou dins la funda i com tornar a cosir-la perquè recuperés forma i fermesa. Un mal matalasser deixava bonys. Un bon matalasser deixava descans.
La llana, l’ànima del matalàs
Durant molt de temps, el material més habitual va ser la llana. No era l’únic, perquè també hi havia matalassos més humils farcits amb cotó, palla o altres materials més pobres, però la llana era el gran referent del matalàs tradicional.
La seva preparació exigia coneixement. Calia rentar-la, eixugar-la bé i després batre-la perquè tornés a quedar esponjosa. Segons la tradició popular, la llana havia de ser “tosa”, i convé recordar que, si encara conservava part de la llana vella o humida, podia fer olor o no airejar-se correctament. Tot això explica per què els matalassers necessitaven espai, temps i unes mans avesades a repetir el procés una vegada i una altra.
Quan la llana ja estava a punt, es tornava a introduir dins la funda. Però això no resolia la feina. Calia repartir-la bé perquè el matalàs no quedés desigual. Després venia l’embastat, que consistia a passar unes vetes llargues a través d’uns ullets o punts marcats a banda i banda, per tal que el farcit quedés subjecte i no se n’anés tot cap a un cantó del sac. I finalment es cosien les vores, sovint amb les anomenades agulles saqueres, fent aquella terminació que alguns recorden com la “vora a l’anglesa”, una manera de cosir el contorn perquè el matalàs quedés més quadrat i ben acabat.
Dit planerament: el matalasser no només cosia. Construïa equilibri, volum i resistència.
Un petit espectacle domèstic
Hi havia oficis que es feien lluny de la vista. El del matalasser, no sempre. Quan el procés es desenvolupava al terrat o al pati, els veïns ho veien. Quan es feia en un carrer estret, també. La llana estesa, els cops de bastó, la funda oberta, el farcit escampat… tot plegat convertia la feina en una mena d’escena quotidiana que avui ens semblaria gairebé teatral.
No és difícil imaginar la imatge: una terrassa de la ciutat, un home batent llana al sol, un matalàs descosit com una ferida oberta, una mestressa pendent de la funda, criatures mirant, algun veí comentant. La ciutat vella i la ciutat popular funcionaven així: molts oficis, molta feina visible, molta vida compartida.
Per això parlar dels matalassers és parlar també d’un temps en què la frontera entre el treball i la vida domèstica era molt més permeable. El taller podia ser la casa. La casa podia sortir al carrer. I el carrer, de vegades, es convertia en prolongació del taller.
Terrassa també va tenir noms i adreces
Com passa amb tants oficis desapareguts, la memòria dels matalassers no s’ha conservat només en abstracte. S’ha conservat lligada a persones concretes, carrers concrets i botigues concretes.
Una d’aquestes referències és la del carrer Topete, on es recorda la matalasseria de Laureà Burrull, a tocar de la cantonada del carrer de l’Aurora. El record local ens permet veure com aquests establiments formaven part de la trama quotidiana del barri, igual que una pastisseria, una ferreteria o qualsevol altre petit negoci de proximitat.
Però si hi ha un nom que travessa el temps i arriba fins avui amb una força especial és el de la Matalasseria Martínez. La seva història arrenca el 1920, quan la família posa la primera pedra d’una aventura comercial i artesanal que acabaria sobrevivint a guerres, canvis de materials, transformacions urbanes i mutacions completes dels hàbits de consum. El negoci passaria del carrer del Vall al carrer de la Rutlla, i amb els anys es convertiria en una de les grans continuïtats d’aquest ofici a la ciutat.
Això és important perquè ens permet entendre una cosa essencial: el matalasser no era només aquell home que anava a batre llana a les cases. També podia ser un negoci familiar, una botiga amb continuïtat, un saber transmès entre generacions. Amb el pas del temps, el sector es va haver d’adaptar: nous materials, nous productes, noves demandes. Però sota aquests canvis hi continuava havent un fil de continuïtat: l’ofici.
De la necessitat a la desaparició
Com tants altres oficis tradicionals, el dels matalassers va començar a retrocedir quan la modernitat industrial va canviar les regles del joc. L’arribada dels matalassos d’escuma, de molles, dels productes fabricats en sèrie i dels materials sintètics va anar arraconant aquell món de la llana, les vetes i els bastons.
El canvi no va ser només tècnic. Va ser també cultural.
Abans, un matalàs es reparava. Després, cada cop més, es substituïa.
Abans, l’ofici exigia temps i manteniment. Després, la societat va preferir la rapidesa i el producte acabat.
Abans, la casa s’adaptava a la feina. Després, la feina es va industrialitzar i va sortir de la vista.
A mesura que avançava el segle XX, el matalasser tradicional es va anar convertint en una figura més rara. Encara hi havia qui refeia matalassos, encara hi havia clients que apreciaven aquella feina i encara quedaven botigues que resistien, però el centre del mercat ja havia canviat. L’ofici, tal com s’havia conegut durant tants anys, entrava en retirada.
I tanmateix, no va desaparèixer del tot. Va quedar a la memòria de moltes famílies. Va quedar en fotografies. Va quedar en testimonis. I va quedar, sobretot, en aquells establiments que van saber reconvertir-se sense esborrar completament les seves arrels.
L’ofici també explica una manera de viure
Hi ha oficis que, quan desapareixen, s’emporten molt més que una tècnica. S’enduen una manera de relacionar-se amb les coses. El dels matalassers n’és un bon exemple.
Perquè aquesta història ens parla de com vivia la gent a Terrassa. Ens parla de cases on res no es llençava sense intentar aprofitar-ho. Ens parla d’una economia en què allargar la vida dels objectes era una necessitat. Ens parla del valor del treball manual. Ens parla de l’olor de la llana rentada, del soroll dels bastons, de les mans cosint una vora i d’una ciutat on molts oficis passaven davant dels ulls de tothom.
També ens parla d’una Terrassa d’escala humana, on els negocis de barri tenien nom i cognom, on la gent sabia on anar quan tocava “fer el matalàs”, i on un ofici podia quedar associat per sempre més a una cantonada, a un rètol o a un record familiar.
Potser per això, quan avui es recuperen testimonis sobre els antics matalassers, la memòria no parla només de feina. Parla també de vida.
Un ofici modest, una gran història
No tots els articles importants han de parlar de grans personatges, grans batalles o grans edificis. De vegades, una ciutat s’explica millor a través d’un ofici humil, persistent i quotidià.
Els matalassers de Terrassa van formar part d’aquella ciutat que treballava amb les mans, que reutilitzava, que reparava, que pujava als terrats a airejar la llana i que sabia que descansar bé també depenia d’un bon ofici. Van ser una peça més d’un món menestral i popular que avui retrocedeix en la memòria, però que encara es pot reconstruir si s’escolten els records i es llegeixen bé les pistes que han quedat escampades.
Per això recuperar la seva història no és només un exercici de nostàlgia. És una manera d’explicar com era Terrassa quan molts oficis encara feien ciutat.
I de recordar que, abans dels matalassos empaquetats, dels materials sintètics i de la compra ràpida, hi va haver homes i dones que sabien tornar la forma, el volum i la vida a un matalàs vell amb una habilitat que avui ens sembla gairebé artesanal en el sentit més noble de la paraula.
En realitat, ho era.
