El Mesón de los Arcos de Terrassa: història d’un hostal, un bar i una ciutat
El Mesón de los Arcos de Terrassa va ser molt més que un bar de la Plaça Vella. Durant segles, aquell racó de la ciutat va funcionar com a hostal, fonda, cafè i punt de trobada d’una Terrassa popular, cultural i profundament viva.
Hi ha espais de Terrassa que semblen haver viscut diverses vides dins d’un mateix edifici. El Mesón de los Arcos va ser un d’aquests casos excepcionals. Durant segles, aquell racó de la Plaça Vella, a tocar del carrer de Jaume Cantarer, va veure passar viatgers, mercaders, traginers, clients de fonda, tertulians, castellers, músics, processons, policies i tota mena de personatges que formen part de la història menuda i gran de la ciutat.
Parlar del Mesón no és parlar només d’un bar desaparegut. És parlar d’un edifici amb arrels medievals, d’una finestra gòtica que va sobreviure a segles i enderrocs, d’un establiment que va canviar de nom segons els temps i les imposicions polítiques, i d’un local que acabaria esdevenint una autèntica institució popular de la Terrassa del segle XX.
Un hostal medieval a la plaça Major
A l’època medieval, la plaça Major —l’actual Plaça Vella— concentrava bona part de la vida econòmica i social de la vila. Allà hi havia dos hostals principals: el d’en Satorra i el de n’Alberigues. Aquest últim, propietat de Berenguer Alberigues, era el que ocupava l’emplaçament on, molts segles després, acabaria funcionant el Mesón de los Arcos.
No era una ubicació qualsevol. Aquella cantonada tenia un gran valor dins la vila perquè era un punt natural de pas i d’activitat. Hostals i fondes no servien només per donar menjar i allotjament: eren espais essencials per a la circulació de persones, notícies i mercaderies. En una Terrassa encara petita, aquell edifici ja exercia una funció central.
Hi ha constància documental que l’any 1382 s’hi va fer una reparació de la façana. D’aquella intervenció en va quedar com a testimoni una peça que es convertiria amb el temps en el gran símbol de l’immoble: la seva finestra gòtica.
Cases del Castell de Terrassa: què hi havia abans de la Plaça Vella?
La finestra que va resistir els segles
Si hi ha un element que resumeix la història del Mesón de los Arcos és precisament aquesta finestra. No era un simple detall ornamental. Era una peça de pedra treballada amb una gran força plàstica i amb un valor patrimonial indiscutible. La seva llinda esculpida, les impostes decorades i el seu caràcter singular la van convertir en una de les grans senyes d’identitat de l’edifici.
Aquella finestra havia vist passar la Terrassa medieval, la vila moderna, el naixement dels bars del segle XX i, finalment, la desaparició del local. Quan moltes altres coses es van perdre, ella va sobreviure. Per això no és exagerat dir que la finestra gòtica era l’última veu material d’una història de més de sis-cents anys.
D’hostal i fonda a La Punyalada
Durant molt de temps, l’edifici va mantenir la seva funció d’hostal o fonda. Aquesta continuïtat és important, perquè mostra que el lloc va conservar durant segles el seu caràcter d’espai de pas, menjar i trobada. Amb els canvis de la ciutat, els noms i els ambients variaven, però l’essència del lloc es mantenia.
Ja a començaments del segle XX, l’establiment era conegut amb el nom pintoresc de La Punyalada. Aquell nom forma part d’una Terrassa popular, molt donada als sobrenoms i a batejar espais amb una personalitat pròpia. El local ja formava part del paisatge humà de la plaça i de la vida de la ciutat.
El Bar Torrens i la guerra
L’any 1931, Antoni Torrens va adquirir la propietat i va rebatejar el local com a Bar Torrens. Semblava l’inici d’una nova etapa sota un nom familiar, més modern i lligat directament als seus propietaris. Però la història no estava per a continuïtats tranquil·les.
La Guerra Civil ho va trastocar tot, també per als establiments de la ciutat. Molts negocis es van veure alterats, intervinguts o obligats a adaptar-se a una realitat dura i canviant. El Bar Torrens va travessar aquella època convulsa, però el seu futur canviaria completament amb la postguerra.
El naixement del Mesón de los Arcos
Acabada la guerra, les noves autoritats franquistes van prohibir el nom de Hostal Torrens perquè el consideraven massa català. Aquest detall, que podria semblar menor, és molt revelador del clima polític i lingüístic del moment. Fins i tot el nom d’un establiment quedava sotmès a la lògica repressiva del règim.
En reconstruir l’edifici després del conflicte, els propietaris van optar per una nova imatge: una planta baixa amb arcs característics i la conservació de la finestra gòtica. D’aquí va néixer el nom amb què el local passaria a la història: Mesón de los Arcos.
Aquell nou nom castellanitzat era fruit de la imposició, sí, però l’edifici conservava dins seu moltes de les capes del passat. El medieval, el modern i el popular convivien a la mateixa façana.
Un balcó privilegiat sobre la Plaça Vella
El Mesón tenia una virtut que el convertia en molt més que un bar: la seva situació. Des d’allí es podia veure passar una part important de la vida pública de Terrassa. Processons de Corpus i de Setmana Santa, ordenacions de bisbes, manifestacions, moments de tensió al final del franquisme i episodis de festa col·lectiva tenien el local com a espectador privilegiat.
Aquesta condició de mirador urbà li va donar un paper especial. No era un bar perifèric ni un establiment amagat. Era un local instal·lat en un dels cors simbòlics de la ciutat. El que passava a la plaça, en certa manera, també passava pel Mesón.
I això explica per què tanta gent el recorda no només per allò que s’hi menjava o bevia, sinó per l’ambient que l’envoltava i pel que significava ser-hi.
La Plaça Vella de Terrassa que ja no veiem | Terrassa i les seves històries
Un lloc de trobada per a la cultura popular
Amb els anys, especialment a partir dels setanta, el Mesón de los Arcos es va consolidar com un dels grans punts de reunió de la cultura popular terrassenca. Hi trobaven casa els Minyons, hi passaven els Diables, s’hi reunia gent del món associatiu i hi anava també una part de la progresía terrassenca.
El local tenia aquella virtut que només aconsegueixen alguns bars: convertir-se en punt de trobada de mons diferents. Hi cabien la conversa cultural, la vida de plaça, les complicitats de ciutat i un cert aire d’institució no escrita. La gent hi anava perquè s’hi estava bé, però també perquè era un lloc on Terrassa es reconeixia a si mateixa.
Fins i tot el món del jazz hi va deixar petjada. En un moment determinat, hi havia actuat Tete Montoliu amb els seus músics. Aquest detall, lluny de ser anecdòtic, diu molt de la vitalitat que el local havia arribat a acumular.
Les Barraques de la Plaça Major: el remei provisional
Narcís Torrens i la memòria viscuda
L’any 1976, Narcís Torrens, fill d’Antoni, va agafar el relleu del negoci. La seva figura quedaria molt vinculada als últims grans anys del Mesón. Les seves paraules, recordant manifestacions, persecucions policials, processons i nits de plaça, són molt valuoses perquè converteixen el local en una mena de testimoni de primera línia de la vida terrassenca del darrer franquisme i de la transició.
A través d’ell, el Mesón apareix com un espai on es barrejaven l’hostaleria i la història viva. No era un simple negoci. Era un escenari des d’on es mirava la ciutat i es vivia la ciutat.
El comiat d’una institució
L’any 2000, Narcís Torrens es jubilava i el Mesón de los Arcos tancava definitivament les seves portes. No va ser un tancament qualsevol. El local es va acomiadar convidant a barra lliure els seus clients habituals, i aquell comiat va reunir una Terrassa que sabia que estava perdent una peça important del seu paisatge sentimental.
Els Minyons hi van aixecar un pilar de cinc. Els Diables hi van afegir una petita exhibició pirotècnica. El local es va omplir de gom a gom. Aquell dia no tancava només un bar; es tancava una manera d’entendre la Plaça Vella, una forma de sociabilitat i un dels darrers locals amb memòria llarga del centre històric.
Poc després, Ferran Font de Gaya li dedicaria un poema en què el Mesón apareixia com una institució terrassenca i, alhora, com una víctima més del pas del temps i de l’empenta immobiliària.
L’enderrocament i la supervivència d’un fragment
L’any 2002, l’edifici fou enderrocat per construir-ne un de nou. Amb aquest enderroc desapareixia físicament un dels locals més singulars de la ciutat. Tres anys després, també cauria l’edifici veí de la Telefònica, i aquell racó de la plaça perdria definitivament una part de la seva vistositat tradicional.
Però no tot es va esborrar. La finestra gòtica es va conservar i encara avui pot observar-se, encaixada en el nou edifici, com una mena de resta obstinada d’un món desaparegut.
És una imatge poderosa: mentre tot canvia, una finestra del segle XIV continua allà, recordant que sota el formigó nou hi ha segles d’història.
El Mesón i la ciutat que va ser
El Mesón de los Arcos resumeix com pocs espais l’evolució de Terrassa. Va néixer com a hostal medieval, fou fonda, es convertí en bar, va haver de canviar de nom per imposició política, es transformà en punt de reunió de la cultura popular i acabà desapareixent sota la pressió immobiliària.
Hi ha llocs que expliquen millor una ciutat que molts monuments. El Mesón és un d’aquests. Perquè en ell s’hi podia veure la Terrassa antiga i la moderna, la religiosa i la festiva, la popular i la culta, la repressiva i la lliure.
Epíleg: la llum que encara queda
Avui el Mesón de los Arcos ja no existeix. Però la seva història continua viva en fotografies, testimonis, cròniques i records. I sobretot continua viva en aquella finestra gòtica que ha sobreviscut al temps, com si es resistís a acceptar que tot allò ja s’ha acabat.
Potser aquesta és la gran lliçó del Mesón: una ciutat pot perdre els seus espais, però mentre sigui capaç d’explicar-los, de recordar-los i d’entendre què van significar, encara no els haurà perdut del tot.
