Els mossos de Sant Pere de 1903: quan un sorteig podia canviar una vida
El llibre d’actes de l’Ajuntament de Sant Pere conserva el procés d’allistament, sorteig i classificació dels joves cridats al reemplaç militar de 1903
Els mossos de Sant Pere de 1903 van quedar anotats en un llibre d’actes municipal que avui ens permet reconstruir un moment decisiu: el sorteig militar que podia canviar la vida de desenes de joves i de les seves famílies.
A començaments de 1903, a les Cases Consistorials de Sant Pere de Terrassa, una llista de noms va començar a decidir el futur de desenes de joves del municipi.
No era una llista qualsevol. Era l’allistament dels mossos cridats al reemplaç militar d’aquell any. En aquelles pàgines manuscrites hi apareixen noms, cognoms, oficis, edats, pares, mares, talles, reconeixements mèdics, reclamacions, exclusions temporals i declaracions de soldat.
El document forma part del Llibre d’actes de l’Ajuntament de Sant Pere, unitat documental ACVOC90-46-T2-204, corresponent a l’any 1903. A la portada del volum es llegeix clarament que es tracta del “Libro de Actas del Ayuntamiento”, i les primeres sessions conservades ens porten directament al procés de reclutament dels joves del poble.
Aquell llibre no explica una guerra concreta. No parla d’una batalla, ni d’un general, ni d’una gran proclama patriòtica. Explica una cosa molt més propera: el moment en què l’Ajuntament reunia els veïns, revisava els noms dels joves i aplicava una llei que podia separar un fill de casa seva.
Per a alguns, aquell tràmit acabaria amb una paraula seca: soldado.
Per a altres, amb una esperança provisional: excluido temporalmente.
I per a alguns més, amb un interrogant: pendiente de reconocimiento o pendiente de recurso.
Darrere de cada expressió administrativa hi havia una família esperant.
Sant Pere, 1903: un municipi encara amb veu pròpia
El document està redactat en castellà administratiu, com era habitual en aquella època, i parla de “San Pedro de Tarrasa”.Però el territori que hi respira és el Sant Pere històric, encara municipi propi abans de 1904: un municipi amb casa consistorial, alcalde, regidors, secretari i una vida administrativa pròpia.
Les sessions se celebraven a les Cases Consistorials. Allà es reunia l’Ajuntament, es llegien comunicacions, s’atenien instàncies, es revisaven llistes i es prenien acords. I entre tots aquells assumptes municipals —camins, obres, impostos, permisos, queixes veïnals— apareixia una de les qüestions més sensibles: el reclutament militar.
El 25 de gener de 1903, l’Ajuntament es reuní per procedir a la rectificació de l’allistament per al reemplaç de l’any. El text cita la Llei de Reclutament i Reemplaç de l’Exèrcit de 21 d’octubre de 1896 i el reglament corresponent. És a dir, no es tractava d’una decisió local improvisada, sinó de l’aplicació d’una normativa estatal que arribava fins al darrer ajuntament.
La història, però, no està en la llei. La història està en com aquella llei passava per sobre dels noms.
Una llista amb cinquanta-un joves
El llibre conserva una relació extensa de mossos. Hi apareixen joves com Baldomero Badia Sala, José Duran Verdaguer, Enrique Oliveras Balaguer, Juan Gili Balart, Damián Vila Prat, Bruno Curet Sala, Emilio Pedrós Genesá, José Montllor Rigalt, Antonio Supresa Vilà, Mariano Morro Buxell, Jaime Viló Curell, Juan Llarocha Camps, Antonio Elias Figueras i molts altres.
En total, el procés recull cinquanta-un noms. Alguns eren naturals i veïns del poble. Altres apareixen vinculats a poblacions properes o amb notes relatives a la seva residència. El document també incorpora comunicacions d’altres ajuntaments i instàncies, perquè el reclutament no sempre era senzill: un jove podia haver nascut en un lloc, viure en un altre i constar en un tercer.
Això ens dona una imatge molt viva del Sant Pere de començaments del segle XX. No era un món immòbil. Hi havia mobilitat, oficis, famílies, absències, canvis de residència i joves que l’administració intentava situar dins del mapa exacte del servei militar.
Per això aquestes pàgines tenen un valor que va molt més enllà de la curiositat. Ens ofereixen una mena de fotografia social: noms de famílies, oficis modestos, condició física, alfabetització i situació familiar.
En alguns casos el llibre indica si el jove sabia llegir i escriure. En altres, l’ofici: teixidor, jornaler, aprenent, llaurador, fuster, carreter, manyà, paleta o altres ocupacions pròpies d’un municipi que vivia entre el món agrícola, els oficis tradicionals i la proximitat d’una Terrassa cada vegada més industrial.
El sorteig: la sort dins d’una papereta
Un dels moments més potents del document és l’acta del sorteig de mossos de 1903, celebrada el 8 de febrer.
El procediment tenia un component gairebé teatral. S’utilitzaven paperetes amb els noms i els números, i es procedia al sorteig davant l’Ajuntament. Aquell ritual administratiu convertia la vida dels joves en una combinació de paper, atzar i llei.
El sorteig donava un ordre. I aquell ordre importava.
No tots els joves vivien la situació de la mateixa manera. Alguns podien tenir recursos familiars, possibilitats d’al·legar exempcions o capacitat per defensar la seva situació. Altres es trobaven pràcticament nus davant el mecanisme administratiu. La sort, la salut i la família podien pesar tant com la voluntat.
El llibre anota després el resultat. Nom rere nom. Número rere número. Sense dramatisme literari, però amb una fredor que precisament impressiona.
Perquè allò que avui llegim com una acta, per a moltes famílies devia ser una inquietud enorme.
La talla, el cos i la pobresa
Després del sorteig venia un altre moment decisiu: la classificació i declaració de soldats.
El dia 1 de març de 1903, l’Ajuntament es reuní novament per procedir a la classificació dels mossos. Aquí el document es torna especialment humà, perquè el cos dels joves entra literalment dins l’acta.
El llibre parla de talles, reconeixements facultatius, defectes físics, malalties, hèrnies, problemes de visió, mancances corporals i causes familiars. Alguns joves eren considerats útils i declarats soldats. Altres quedaven pendents de reconeixement mèdic. Alguns eren exclosos temporalment. D’altres presentaven recursos o al·legaven situacions familiars.
La fórmula es repeteix moltes vegades:
“El Ayuntamiento, oído el parecer del Sr. Regidor Síndico, le declaró soldado.”
O bé:
“pendiente de reconocimiento”
“pendiente de recurso”
“excluido temporalmente”
Són expressions administratives, però darrere hi havia realitats molt concretes.
Un jove massa baix podia quedar exclòs temporalment. Un altre podia al·legar una malaltia. Un altre podia tenir una hèrnia. Un altre podia ser fill únic de mare vídua i pobra. Un altre podia haver estat cridat diverses vegades i no haver comparegut. Un altre podia acabar davant la comissió mixta, esperant que algú decidís si havia de servir o no.
El reclutament convertia el cos en expedient.
L’Ajuntament no només preguntava qui eres. També mirava quant mesuraves, si podies treballar, si podies caminar, si tenies malalties visibles, si eres fill únic, si el teu pare era pobre, si la teva mare era vídua o si algú depenia de tu.
En aquelles pàgines, la pobresa també hi surt escrita. No sempre com a denúncia, sinó com a categoria legal. Ser fill d’una viuda pobra podia ser una causa d’exempció o recurs. Però calia demostrar-ho. I això vol dir que la necessitat familiar havia de passar pel filtre de l’Ajuntament, dels testimonis i de l’administració militar.
Els noms que tornen del paper
Llegir la llista avui produeix una sensació estranya. Molts d’aquells noms devien ser absolutament corrents a Sant Pere. Eren fills de famílies conegudes, veïns del barri, joves que treballaven, passaven pels camins, entraven a tallers o ajudaven a casa.
Però el llibre els ha conservat en un moment molt concret de la seva vida: el moment en què l’Estat els cridava.
No sabem encara què va passar després amb cadascun d’ells. No sabem quants van servir finalment, on van ser destinats, si van tornar aviat o si aquella classificació els va marcar durant anys. El document no arriba tan lluny. Però sí ens dona l’escena inicial: la crida, el sorteig, la revisió i la declaració.
I això ja és molt.
Perquè permet mirar la història local des d’un angle que sovint oblidem. La història no només la fan els alcaldes, les grans obres o els canvis urbanístics. També la fan els joves que apareixen en una llista i les famílies que esperen el resultat.
Un Ajuntament petit davant una llei gran
El cas de Sant Pere mostra molt bé com funcionava l’Estat a peu de carrer.
La llei venia de dalt. Però l’execució passava per baix: pels ajuntaments, pels alcaldes, pels regidors, pels secretaris municipals, pels metges, pels testimonis i pels veïns. La maquinària militar necessitava l’administració local per convertir una ordre general en una llista concreta de persones.
A Sant Pere, això significava reunir el consistori, obrir sessions, publicar anuncis, acceptar reclamacions, revisar absències, comunicar-se amb altres municipis i aixecar acta de cada pas.
La història té aquí un punt molt revelador: el servei militar no era només una qüestió de casernes. Començava molt abans, en una sala municipal, amb tinta, paper i signatures.
El soldat començava sent un nom en un llibre d’actes.
La cara invisible del servei militar
Quan es parla del servei militar antic, sovint es fa amb una certa nostàlgia o amb bromes sobre “la mili”. Però a començaments del segle XX, el reclutament podia ser un cop dur per a moltes famílies. Especialment per a les més pobres.
Un fill jove no era només un fill. Era força de treball. Era jornal. Era ajuda a casa. Era braços per al camp, per al taller o per a l’ofici familiar. Que marxés a files podia alterar l’economia domèstica.
Per això les exempcions, els recursos i les reclamacions tenien tanta importància. No eren capricis. Sovint eren intents desesperats de conservar a casa algú necessari.
La documentació municipal ho recull sense emoció aparent. Però nosaltres, llegint-la més d’un segle després, podem entendre el que hi havia sota aquella tinta: incertesa, preocupació i, segurament, més d’una nit sense dormir.
Sant Pere abans de desaparèixer dins la gran ciutat
Aquest llibre d’actes és encara més interessant perquè pertany a un moment de transició. Sant Pere conserva estructura municipal pròpia, però ja forma part d’un entorn cada vegada més lligat a Terrassa, Sabadell, Sant Vicenç de Jonqueres, la Creu Alta, Matadepera i altres espais propers. El Pont de Sant Pere simbolitzava molt bé aquella relació física i històrica entre dues realitats properes però diferenciades.
Les mateixes actes parlen de comunicacions amb altres ajuntaments, permisos d’obres, camins, consums, serveis i instàncies veïnals. El municipi viu, gestiona, reclama i decideix. I, alhora, el món que l’envolta està canviant de pressa.
En aquest context, el reclutament de 1903 té una força especial. Ens mostra Sant Pere no com un apèndix de Terrassa, sinó com una comunitat amb administració pròpia, veïns concrets i problemes quotidians molt reals.
Aquells mossos no eren “joves de la història general”. Eren joves de Sant Pere. I el seu pas pel llibre d’actes ens ajuda a recuperar un municipi que sovint queda engolit sota el relat de la Terrassa moderna.
Una llista que encara parla
El llibre d’actes no volia emocionar ningú. No estava escrit per ser llegit com una crònica humana. Era un document administratiu, fred i necessari.
Però els documents, de vegades, acaben dient més del que pretenien.
Aquest ens parla d’un Ajuntament que aplicava la llei.
D’uns joves que passaven pel sorteig.
D’unes famílies que miraven de justificar exempcions.
D’uns cossos mesurats al mil·límetre.
D’una pobresa que podia entrar com argument legal.
D’un poble que encara gestionava el seu propi destí municipal.
I sobretot, ens recorda que la història local no sempre es troba en grans monuments. De vegades apareix en una llista de mossos, en una talla anotada, en una paraula com “soldado”, o en una frase aparentment menor: “sin reclamación”.
Per a l’Ajuntament era un tràmit.
Per a ells podia ser una vida.
Més de cent vint anys després, aquells noms tornen a sortir del paper. No sabem totes les seves històries, però sabem una cosa: un dia de 1903, Sant Pere els va reunir en un llibre d’actes i els va posar davant d’un sorteig que podia canviar-ho tot.
I això, per si sol, ja mereix ser recordat.
Font documental principal
Ajuntament de Sant Pere. Llibres d’actes. UD 204. Any 1903. Unitat documental ACVOC90-46-T2-204. Document conservat a l’Arxiu Històric de Terrassa i Comarcal del Vallès Occidental.
Especialment les actes relatives a l’allistament, rectificació, sorteig i classificació dels mossos del reemplaç de 1903
