Passeig del Comte d’Ègara: la història completa d’un espai essencial de Terrassa
El Passeig del Comte d’Ègara és un dels espais més importants i carregats d’història de Terrassa.
Pocs espais expliquen tan bé la història urbana, social i simbòlica de Terrassa com el Passeig del Comte d’Ègara. Per a moltes generacions, simplement ha estat el Passeig. Un nom prou eloqüent: quan un lloc no necessita gairebé cap altre aclariment, és que ha aconseguit convertir-se en una referència col·lectiva.
Avui el Passeig és un dels grans eixos del centre de la ciutat. Connecta la Font Vella amb la plaça del Doctor Robert, articula una part important de la vida urbana i continua sent un espai carregat de memòria. Però el que avui veiem no sempre ha estat així. El Passeig no va néixer com una avinguda consolidada, ni com un espai burgès plenament definit, ni tampoc com un simple projecte ornamental. Va sorgir d’un procés llarg, fet de cessions, obres, reformes, usos populars, episodis festius, transformacions urbanes i decisions polítiques que, al llarg de gairebé dos segles, li han anat donant la forma que coneixem.
Entendre el Passeig del Comte d’Ègara és entendre, en bona part, com Terrassa va començar a mirar més enllà del seu nucli antic.
Abans del Passeig: camps, camí i convent
Abans de convertir-se en passeig urbà, aquell espai era una altra cosa. A inicis del segle XIX, i fins i tot abans, el terreny que avui ocupa el Passeig formava part d’uns camps i terrenys privats coneguts com el Camp de les Tres Puntes, en una zona que comunicava la vila amb el Convent de Sant Francesc, establert des de 1612. És a dir: abans que hi hagués passeig, hi havia un camí i un paisatge agrícola al voltant.
Aquest és un dels punts més importants i menys recordats de la seva història: el Passeig no apareix del no-res ni neix com a peça elegant de ciutat. Neix sobre uns terrenys que eren, literalment, perifèria útil de la Terrassa d’aleshores.
La decisió fundacional arriba el 20 de juliol de 1827, quan els propietaris Salvador Vinyals, Josep Maurí i Francesc Galí cedeixen aquells terrenys a l’Ajuntament de Terrassa perquè es destinin a lloc d’esbarjo i passeig per als terrassencs. Aquí hi ha la llavor de tot. Per primera vegada, aquell espai deixa de ser només una peça agrària o de pas i es converteix en una promesa de ciutat.
La visita de Ferran VII i l’acceleració del projecte
La història del Passeig té, a més, un episodi poc conegut però molt revelador. El març de 1828, Terrassa rep la notícia que el rei Ferran VII visitarà la vila el 9 d’abril. Aquell anunci obliga les autoritats locals a moure fitxa amb urgència.
Fins llavors, l’entrada reial prevista per l’antic camí de Rubí i pel portal de Sant Domènec es considerà inadequada. La solució va ser obrir una nova ruta: des de la riera del Palau, seguint el camí de Can Bosch de Basea fins a l’actual carrer de Topete, per fer entrar la comitiva a la vila pel nou Passeig. És un detall extraordinari perquè revela fins a quin punt aquell espai començava ja a ser percebut com una porta noble de la ciutat.
Així, el Passeig no només s’entén com a zona d’esbarjo, sinó també com a espai de representació. És la Terrassa que vol agradar, ordenar-se i presentar-se d’una altra manera.
La urbanització: de camp cedit a saló arborat
La transformació, però, no va ser immediata ni definitiva d’un sol cop. Les diferents publicacions que has localitzat permeten reconstruir un procés de consolidació gradual. Primer es va nivellar i terraplenar el terreny; després es va urbanitzar de manera encara modesta, com una mena de jardí amb plàtans, moreres, lledoners i altres arbres. Però el gran pas en la configuració del Passeig com a espai recognoscible arribà el 1870, quan es plantaren vuit rengleres de plàtans.
Aquest és un moment clau. Perquè és aleshores quan el Passeig deixa de ser una simple expectativa urbana i es converteix en un lloc amb fesomia pròpia. L’arbrat li dona ombra, ritme visual, centralitat i identitat. A partir d’aquí, el Passeig ja no és només un espai obert: és un saló exterior de la ciutat.
No és casual que moltes memòries posteriors el recordin com un espai especialment agradable, fresc a l’estiu, apte per passejar, seure, celebrar-hi activitats i viure la ciutat. Els arbres no eren només decoració. Eren infraestructura emocional de l’espai.
El Passeig s’il·lumina: oli, gas i electricitat
Una altra capa de la seva història és la del llum. Inicialment, el Passeig es va il·luminar amb fanals d’oli. Aquell sistema va durar fins al 17 d’abril de 1883, quan l’Ajuntament decidí substituir-lo per fanals de gas. Més endavant, el 17 d’abril de 1924, es faria el pas definitiu a la llum elèctrica.
Aquest recorregut no és un detall menor. Explica molt bé com evolucionava la modernitat urbana a Terrassa. El Passeig, en aquest sentit, es convertia en un aparador del progrés tècnic de la ciutat. Primer l’oli, després el gas, finalment l’electricitat: cada fase deixava la seva empremta en un espai que sempre havia estat més visible i representatiu que d’altres zones urbanes.
Quiosc, templet i vida pública
Si hi ha una imatge clàssica del Passeig antic, és la d’un espai pensat per estar-hi. Per caminar, sí, però també per parar-s’hi, per escoltar música, per conversar i per veure passar la ciutat.
El 21 de juliol de 1901 s’hi inaugurà un quiosc per vendre begudes. I l’any 1905 s’hi afegí un templet, destinat als músics per a concerts i sardanes. Aquelles dues peces defineixen perfectament l’ús social del Passeig: no era només una via de connexió, sinó un lloc de trobada i de celebració.
El quiosc i el templet el convertien en un espai cívic en el sentit més ple del terme. No només s’hi transitava: s’hi feia vida. Això ajuda a entendre per què durant dècades fou escenari de festes escolars, revetlles, actes de festa major, concerts, carnavals i tota mena d’activitats col·lectives.
Aquesta dimensió popular és fonamental. A vegades es tendeix a mirar el Passeig només com a peça urbana noble, gairebé burgesa. Però la seva història ens diu que també va ser un espai plenament viscut pel conjunt de la ciutat.
Firs, desfilades i una centralitat popular
Entre 1894 i 1935, les fires d’estiu i d’hivern es feren al Passeig, abans de traslladar-se definitivament a la Rambla. Durant dècades, per tant, el Passeig va ser també un espai firal. Hi havia revistes del sometent, esdeveniments públics, trobades i usos que avui costaria imaginar-hi amb la mateixa intensitat.
Això el converteix en molt més que un carrer central. El Passeig era, en molts moments, el lloc on Terrassa es mirava a si mateixa. El lloc on es representava, on celebrava, on s’exhibia i on compartia vida pública.
És aquesta barreja de centralitat, sociabilitat i escenificació la que explica per què el Passeig continua essent un espai tan carregat de memòria.
El gir residencial i la façana sud
Amb el pas del temps, especialment a partir de mitjan segle XIX, el Passeig també es va anar consolidant com una zona residencial de la burgesia, sobretot a la seva banda sud. Les cases que encara avui hi trobem als números 8 a 26, juntament amb la Casa Benet Badrinas als números 2-4, donen fe d’aquesta capa més arquitectònica i social del lloc.
Aquesta façana sud conserva encara bona part del seu interès, fins al punt que el conjunt està protegit com a bé cultural d’interès local. Aquí el Passeig parla un altre llenguatge: el de la representació social, l’eclecticisme arquitectònic i la consolidació d’una Terrassa que ja no només és vila en expansió, sinó ciutat amb ambició formal.
Per això el Passeig és tan ric: perquè al mateix espai hi conviuen l’origen agrícola, l’ús popular, la vida festiva i el rostre residencial i distingit.
1926: el nom oficial de Passeig Comte d’Ègara
Durant molt de temps, per a la majoria de terrassencs, aquell espai va ser simplement el Passeig. Però l’any 1926 l’Ajuntament decidí que passaria a dir-se oficialment Passeig Comte d’Ègara. A partir d’aquell moment, també tindria numeració pròpia, desvinculada de la del carrer de la Font Vella, i es col·locaria una placa identificativa.
Aquesta oficialització diu molt sobre la voluntat de donar a l’espai una categoria singular dins la ciutat. Ja no era una extensió de la Font Vella, ni un simple tram urbà més, sinó una unitat pròpia, amb identitat definida.
I tanmateix, malgrat el nom oficial, per a la ciutat ha continuat sent sovint “el Passeig”. Això també és significatiu: els noms administratius fixen, però els noms populars arrelen.
1943: una reforma que el canvia per sempre
Una de les grans dates de la seva història contemporània és el 14 d’abril de 1943, quan es dugué a terme una reforma important del Passeig dins d’un projecte urbanístic més ampli signat per l’arquitecte Ignasi Escudé, amb jardineria a càrrec de Jaume Argemí.
Aquella reforma va comportar la remodelació de la façana sud, la desaparició del templet i la reordenació del jardí central. És, probablement, un dels moments en què el Passeig més clarament canvia de pell. Les imatges d’aquell procés d’ajardinament i transformació són especialment valuoses perquè permeten veure el Passeig en ple procés de redefinició.
Aquest episodi és fonamental per entendre l’aspecte actual. Molta gent pensa en el Passeig com si hagués estat sempre igual, però la veritat és que ha conegut canvis profunds i no sempre pacífics. La reforma de 1943 en va ser un dels grans punts d’inflexió.
El monument a Alfons Sala i una memòria discutida
La peça central del Passeig actual és el monument dedicat a Alfons Sala, obra de Frederic Marès, col·locat l’any 1950. El fet que el passeig porti el nom de Comte d’Ègara i que al centre s’hi aixequi aquest monument dona a l’espai una lectura política i simbòlica que ha anat guanyant complexitat amb el temps.
Perquè el Passeig no és només una qüestió d’urbanisme. També és memòria, i la memòria canvia. Figures que en un moment es van exalçar poden ser revisades per generacions posteriors. En aquest sentit, el Passeig és també un bon exemple de com els espais urbans acumulen capas de poder, prestigi, controvèrsia i reinterpretació.
El debat sobre Alfons Sala, sobre el seu paper històric i sobre la permanència o no d’aquest tipus de memòries en l’espai públic, forma part també de la història del lloc. No és un afegitó recent: és una nova capa d’un espai que sempre ha estat en disputa entre la memòria oficial i la memòria viscuda.
El Passeig avui: reforma, debat i continuïtat
Les publicacions més recents que has aportat mostren que el Passeig torna a estar al centre del debat urbà. Els projectes aprovats el 2022 i les informacions publicades el 2024 el presenten com un dels grans eixos de vianants de Terrassa, una peça estratègica per connectar el centre neuràlgic amb la zona universitària i els barris situats a l’est del parc de Vallparadís, a tocar de la Mútua, de l’hospital de Sant Llàtzer i de l’estació dels FGC.
La proposta de transformació preveu ampliacions d’itineraris per a vianants i una reordenació profunda de l’espai. És a dir: el Passeig, dos segles després de la seva cessió fundacional, continua sent objecte de projecte, de discussió i de redefinició.
I això és, de fet, molt coherent amb la seva història. El Passeig mai no ha estat un espai quiet. Sempre ha estat un lloc en construcció, física o simbòlica.
Per què el Passeig continua sent essencial
El valor del Passeig del Comte d’Ègara no rau només en la seva bellesa o en la seva centralitat. Rau en el fet que és un espai capaç de resumir moltes Terrasses alhora.
Hi ha la Terrassa dels camps i del camí antic.
Hi ha la Terrassa que es presenta davant del rei.
Hi ha la Terrassa que es modernitza amb arbres i fanals.
Hi ha la Terrassa que hi celebra fires, concerts i festes.
Hi ha la Terrassa burgesa que hi construeix façanes nobles.
Hi ha la Terrassa reformadora dels anys quaranta.
Hi ha la Terrassa que hi col·loca monuments.
I hi ha la Terrassa actual, que torna a discutir què vol fer-ne.
Poques peces urbanes aguanten tantes lectures al mateix temps.
Un passeig fet també de vides, locals i memòries
Però el Passeig del Comte d’Ègara no s’explica només amb cessions de terrenys, rengleres de plàtans, fanals o reformes urbanes. També s’explica per les històries humanes que s’hi han acumulat al llarg del temps. Perquè el Passeig no va ser mai un simple decorat: va ser un lloc viscut.
Va ser, primer, una sortida natural de la vila cap al convent de Sant Francesc i, amb el temps, una de les grans frontisses entre la Font Vella i la ciutat que s’anava obrint cap a llevant. Més endavant es convertiria en lloc de fires, de concerts, de sardanes i de vida pública al voltant del quiosc i del templet, dues peces que expliquen molt bé que aquell espai no era només de pas, sinó també d’estada i de trobada.
Però el Passeig també és memòria més pròxima. És, per exemple, la del Bar Catalonia, un dels locals més recordats del centre, punt de trobada de generacions de terrassencs i part inseparable del paisatge sentimental del Passeig. És la història dels qui hi feien el cafè abans o després de treballar, dels qui hi quedaven amb les amigues, dels diumenges de suís i de les converses allargades en un tros de ciutat que encara conservava escala humana.
També és la història d’un eix que, amb el temps, va anar esdevenint camí quotidià cap a equipaments que han marcat la vida de la ciutat: la Mútua de Terrassa, l’hospital de Sant Llàtzer, les escoles de l’entorn i, més recentment, la connexió cap a la UPC i els Ferrocarrils de la Generalitat. Encara avui és un pas obligat per a veïns, estudiants, pacients i famílies, cosa que demostra fins a quin punt el Passeig continua sent un espai funcional i viscut, no una simple peça monumental.
A això s’hi afegeix una altra capa, més política i discutida: la del monument a Alfons Sala, obra de Frederic Marès, avui al centre del Passeig. La peça és de 1950 i ocupa aquest espai des de 1990, quan va ser traslladada des de la Plaça Vella. La seva presència recorda que el Passeig no només acumula memòria amable o quotidiana, sinó també memòria oficial, poder i controvèrsia.
I encara hi ha una altra història important: la del Passeig que desapareix i reapareix cada vegada que la ciutat el reforma. La gran remodelació de 1943 ja en va alterar profundament la fesomia, i les obres aprovades i executades entre 2022 i 2023 demostren que continua sent un espai en disputa, un lloc on Terrassa decideix, una vegada i una altra, quina ciutat vol ser.
Per això el Passeig és més que un eix urbà. És una suma d’històries compartides: les que ja coneixem i les que encara esperen ser explicades amb més detall.
Epíleg: el Passeig com a biografia de ciutat
Potser la millor manera d’entendre el Passeig del Comte d’Ègara és veure’l com una biografia urbana. No és només un carrer, ni un jardí allargat, ni un eix de pas. És un espai on la ciutat ha anat deixant escrites les seves aspiracions, les seves reformes, les seves festes, els seus debats i les seves contradiccions.
Per això continua sent un lloc referencial. No només perquè sigui cèntric, sinó perquè encara avui, quan se’n parla, no es parla només d’un vial. Es parla d’una idea de Terrassa.
I això, al capdavall, és el que defineix els espais essencials.
