El pellaire: quan una pell valia un esmorzar — Oficis desapareguts de Terrassa (IV)
Pellaire Terrassa: així anomenaven l’home que passava pels carrers comprant pells de conill.
Hi havia una Terrassa que feia olor de pati. De terrat. De fusta humida i filat. Una Terrassa on moltes famílies, sobretot en barris obrers, criaven conills i gallines a casa. No per cap moda rural, sinó per una raó tan antiga com la gana: menjar a bon preu.
Com recorda Josep Badrenas, a molts patis i terrats s’hi muntaven gàbies amb quatre fustes i un filat. I apa: a criar conills. L’aliment no venia en sacs de marca; venia dels camps del voltant, d’herbes collides a mà i de sobres de casa —si és que sobrava alguna cosa. En algunes llars fins i tot s’hi havia criat un porc.
Era una economia de supervivència.
I d’aquella vida domèstica en sortia un “subproducte” que avui ens costa d’imaginar com a moneda: la pell del conill.
La pell: residu per a uns, valor per a altres
Un cop el conill acabava a la taula, la pell no es llençava. Es guardava. Perquè tenia valor i perquè formava part d’un circuit real: la indústria de la pell. Amb aquelles pells es feien peces i complements: colls d’abric, folres, abrics… roba per resistir l’hivern.
Badrenas recorda que hi havia conills de moltes tonalitats: grisos (els més comuns), blancs amb clapes negres i, més rarament, negres del tot. I això també comptava: no totes les pells es pagaven igual.
Però faltava el personatge que convertia aquest valor en diners al moment.
El crit que travessava el carrer
Aquesta part és impossible d’explicar sense sentir-la. El pellaire no arribava amb cartell. Arribava amb veu.
—El pellaireee!
I com per un ressort, les portes s’obrien i la gent sortia amb la pell a la mà. Segons els records, sovint passava diumenge, perquè molta gent matava el conill dissabte o el mateix diumenge. Algunes famílies fins i tot s’afanyaven a matar-lo per tenir la pell a punt i no haver d’esperar la setmana següent.
Allò era carrer. Allò era ritme.
El seu “inventari” anava a l’esquena
El pellaire carregava les pells amb un estri que portava a l’esquena. No les comprava a ulls clucs. Les examinava: si hi havia esquinçades, si estaven massa seques, si tenien taques o forats.
I segons el diagnòstic, venia la sentència: el preu.
Badrenas recorda una escala que fa feredat per la seva sinceritat:
- una pell senzilla i en bon estat podia pagar-se a dos rals (50 cèntims),
- les pells “bones”, com algunes blanques o negres sense taques, podien arribar a una pesseta,
- les dolentes, seques o malmeses, a vegades no es pagaven… o quedaven en 10 o 20 cèntims.
Vist avui sembla ridícul. Però el context ho canvia tot.
Quan 10 cèntims no eren “res”
La frase que ho clava és aquesta: “Era molt poquet, però…”. Amb aquells diners, en més d’una casa, es comprava l’esmorzar d’un dia: un panet i una sardina de llauna. I, en alguns casos, aquell esmorzar era el principal àpat del dia.
És dur dir-ho, però és real. I és precisament això el que converteix el pellaire en un ofici important: no era un personatge folklòric. Era un engranatge petit d’una economia fràgil.
Badrenas ho diu amb una lucidesa que no necessita adorns: el que no era proporcional, sovint, eren les hores que calia treballar per guanyar-se la vida.
La pell a la paret: una tècnica de pati
A molts llocs, la pell s’assecava de manera tan domèstica com efectiva. Hi ha records que expliquen que la pell es treia estirant-la i sortia sencera, “al revés”. I perquè quedés estirada i s’assequés, es llançava amb força contra la paret del pati, on quedava enganxada fins que passava el pellaire.
És una escena de postguerra que fa més història que mil discursos: una pell enganxada a la paret com qui penja una possibilitat.
I en algunes famílies, aquells cèntims no eren només menjar: també eren un petit luxe infantil. Els diners del pellaire, a vegades, servien per al cinema o per comprar llaminadures.
Per què va desaparèixer el pellaire?
Perquè va desaparèixer el món que el feia imprescindible:
- menys patis i terrats amb animals,
- més compra a botiga i després supermercat,
- noves normes sanitàries i circuits industrials,
- una gestió dels residus cada vegada més municipalitzada,
- i una ciutat que va anar tancant la porta a aquest tipus de comerç ambulant.
El pellaire se’n va anar quan la ciutat va començar a viure d’una altra manera.
Allò que queda: un crit que ja no torna
Avui ja no sentim aquell “El pellaireee!” pels carrers. Però si l’escoltes en la memòria d’algú gran, no és només un so: és una època sencera.
Un temps en què gairebé res es llençava sense pensar.
Un temps en què una pell podia pagar un esmorzar.
Un temps en què el carrer era mercat, necessitats i supervivència.
I per això, aquest ofici desaparegut mereix ser recordat.
Fonts
- Josep Badrenas (records i testimoni sobre cria domèstica, venda de pells i pas del pellaire).
- Memòria popular d’oficis ambulants a Terrassa (anys 40–60).
