Quan Terrassa va tapiar cases amb els malalts a dins
La pesta de 1589 a Terrassa va convertir la por al contagi en vigilància, confinaments i revolta. Aquell estiu, els veïns del carrer Cremat van barrar els dos extrems del carrer. Quan els guardes de la vila van intentar obrir-se pas, van ser rebuts a pedrades. Enmig de l’enfrontament, un dels vigilants va arribar a disparar un arcabús.
Aquell episodi no va ser una simple baralla veïnal. L’epidèmia havia alterat el govern de la vila, paralitzat part de l’activitat quotidiana i sotmès la població a mesures cada vegada més severes
L’estiu de 1589, els veïns del carrer Cremat van barrar els dos extrems del carrer. Quan els guardes de la vila van intentar obrir-se pas, van ser rebuts a pedrades. Enmig de l’enfrontament, un dels vigilants va arribar a disparar un arcabús.
Aquell episodi no va ser una simple baralla veïnal. Terrassa vivia sota l’amenaça d’una pesta que havia alterat el govern de la vila, paralitzat part de l’activitat quotidiana i sotmès la població a mesures cada vegada més severes.
Les autoritats van tancar portals, van controlar els forasters, van contractar cirurgians i van recloure famílies senceres. Quan la malaltia es va estendre, els morbers van quedar autoritzats fins i tot a clavar llistons de fusta als accessos de les cases afectades.
La vila ja havia conegut segles abans l’impacte de la pesta negra de 1348, però el brot de 1589 ha deixat una documentació molt més abundant i precisa.
Una vila que intentava protegir-se
La preocupació havia començat abans que l’epidèmia fos declarada oficialment. Aquella política de control no era nova: durant la pestilència de 1490, Terrassa ja havia restringit l’entrada de persones sospitoses. A finals de 1588, les autoritats terrassenques ja havien acordat impedir l’entrada de persones procedents de poblacions sospitoses de patir el contagi.
No es podia accedir a la vila sense una pòlissa de sanitat. També es vigilava l’arribada de roba, teixits de llana o de lli i altres objectes que poguessin procedir de territoris afectats.
Terrassa conservava aleshores bona part del seu recinte medieval. Aquesta estructura permetia controlar els portals principals, però obligava també a vigilar finestres, eixides i altres obertures de les muralles i les parets exteriors.
El 2 de març de 1589, el batlle Joan Mitjans va recordar públicament aquelles prohibicions. La sanció establerta per als infractors era de deu lliures en moneda barcelonesa.
La pesta avançava per Catalunya, però encara no havia estat declarada dins de Terrassa.
Trenta passes de distància
A principis de juliol, la preocupació va augmentar. Feia aproximadament quinze dies que l’epidèmia havia estat declarada a Barcelona i el perill ja es trobava molt més a prop.
El 6 de juliol, el batlle va ordenar al pagès Joan Guitart i a l’hostaler Montserrat Ullastrell que deixessin d’acollir persones i béns sense autorització. En aquest cas, la sanció podia arribar a cinquanta lliures.
L’11 de juliol ja es pagaven treballs per reforçar el tancament de la vila. El mestre de cases Nicolau Jofre va intervenir en les obres de tapiat dels murs. Uns dies després, també es van retirar bardisses i vegetació dels voltants per deixar els accessos secundaris a la vista dels vigilants.
El 19 de juliol, els portalers van rebre una instrucció molt concreta: havien d’evitar que els habitants s’acostessin als nouvinguts i mantenir una distància mínima de trenta passes.
També es van col·locar cordes davant dels portals per marcar el límit que els forasters no podien traspassar. L’intercanvi d’aliments o begudes només es podia fer sota la supervisió dels portalers.
Terrassa establia així un autèntic cordó de protecció al voltant de la vila.
Metges, cirurgians i morbers
El 24 de juliol, el Consell de la Universitat de la vila va contractar el cirurgià Lluís Gual durant un any per un salari de cent ducats.
El contracte li permetia reclamar un dobló addicional per cada malalt que atengués. En canvi, havia d’assistir sense cobrar cap suplement els pobres ingressats a l’hospital.
El Consell també va nomenar els responsables de vigilar tot allò relacionat amb el morbo. Eren els anomenats morbers, encarregats de controlar els accessos, supervisar els possibles contagis i proposar les mesures que consideressin necessàries.
La responsabilitat comportava tanta feina i tant de risc que, el 30 de juliol, els primers elegits van intentar renunciar-hi. El Consell no ho va acceptar. En comptes de substituir-los, va incorporar sis persones més i va limitar a quinze dies la durada inicial del servei.
La vila encara no havia declarat oficialment la pesta, però la seva administració ja funcionava condicionada per l’emergència.
Les primeres cases afectades
El 28 de juliol, el batlle Joan Mitjans va ordenar als metges i cirurgians que comuniquessin als morbers qualsevol malaltia que pogués resultar sospitosa.
La mateixa obligació afectava els propietaris o responsables de les cases on hi hagués alguna persona malalta. L’objectiu era conèixer la situació de cada habitatge i actuar abans que el contagi s’estengués.
Dos dies després, Jaume Bugunyà i Jaume Canals van demanar que les seves cases fossin tancades. El document no concreta qui estava malalt, però la petició constitueix un dels primers indicis clars de la presència del contagi dins de la vila.
Durant els primers dies d’agost, l’activitat documental disminueix. Aquesta absència no permet afirmar que la malaltia hagués retrocedit. Al contrari, les decisions posteriors mostren que la situació continuava empitjorant.
El mercat dels dimecres, que atreia pagesos, venedors i compradors de tota la rodalia, va quedar sotmès a les instruccions dels morbers. Les autoritats intentaven limitar la circulació de persones sense interrompre completament l’arribada d’aliments.
El 15 d’agost: la pesta queda registrada
El 14 d’agost es va reunir el Consell General de la vila. Una de les qüestions debatudes va ser el lloc on calia portar els malalts.
Alguns representants proposaven traslladar-los fora del nucli urbà, possiblement a refugis rurals coneguts com a tuts o tutes. Finalment, el Consell va mantenir la decisió d’utilitzar l’Hospital de Sant Llàtzer.
Aquest hospital havia estat construït el 1555 fora del nucli medieval, aproximadament a l’espai que avui ocupa el Mercat de la Independència.
L’endemà, 15 d’agost de 1589, el batlle Serapi Amat va deixar constància oficial de l’inici de l’epidèmia:
«Comensà la pesta e o mal contigiós en la vila de Tarrassa.»
El batlle explicava que anotava el fet perquè, en el futur, ningú no s’estranyés de la poca activitat registrada durant aquells mesos.
La malaltia ja no era una amenaça exterior. La pesta havia entrat a Terrassa.
Cases tancades amb les famílies a dins
A mesura que el contagi s’estenia, les disposicions es van tornar més dures.
L’11 de setembre, el serraller Eloi Carreres i la seva família van rebre l’ordre de quedar-se dins de casa. La mateixa mesura es va aplicar a Francesc Folquer i a totes les persones que vivien al seu domicili, així com a Joana Jofre i la seva família.
Les sancions per sortir de l’habitatge podien oscil·lar entre cinc i deu lliures.
El 21 de setembre, el Consell General es va reunir fora de la vila a causa de la pesta. Es va decidir restringir encara més les entrades i sortides i mantenir oberts únicament alguns portals.
La pena per desobeir podia arribar a les vint-i-cinc lliures o comportar el bandejament de Terrassa.
La disposició més extrema autoritzava els morbers a tancar amb llistons de fusta els accessos i les sortides de les cases on hi hagués persones infectades. Els malalts i els seus convivents havien de romandre a l’interior.
No podem saber amb quina freqüència es va aplicar aquesta mesura ni quants habitatges van quedar tapiats. El que sí que acredita la documentació és que l’ordre va ser aprovada.
La revolta del carrer Cremat
Les mesures adoptades no van ser acceptades sense resistència. La vigilància dels portals, el tancament dels habitatges i les restriccions de moviments van provocar diferents conflictes.
El més greu que coneixem es va produir al carrer Cremat durant la segona meitat d’agost de 1589.
Diversos veïns, entre els quals apareixen Pau Font Boada, Antic Ramoneda i Pere Bodies, van tancar els accessos de la part superior i inferior del carrer. Quan els guardes van intentar obrir el pas, els habitants van respondre llançant pedres.
Enmig de l’enfrontament, un dels vigilants, que no va poder ser identificat, va disparar un arcabús. L’ús d’aquella arma estava prohibit dins de la vila.
La documentació conservada no explica com es va restablir l’ordre. El procés judicial es va obrir posteriorment i no es va resoldre fins al desembre.
El batlle Joan Mitjans va acabar absolent tant els guardes com els veïns. Segons la interpretació recollida per Joan Soler, les autoritats van entendre que els implicats havien actuat superats per la situació creada per l’epidèmia.
La por també va buidar la vila
Una part de la població va abandonar Terrassa i va buscar refugi fora del nucli urbà. La documentació esmenta barraques, refugis rurals i altres construccions disperses pel terme.
La por al contagi també va afectar l’assistència religiosa. El vicari Antic Pous, reclamat perquè confessés les dones malaltes, va respondre que es trobava massa ocupat. Mossèn Pere Periques, diaconil de l’església de Sant Pere, va manifestar que no volia fer-ho.
Mentrestant, les autoritats havien de trobar persones disposades a treballar com a metges, cirurgians, cuidadors, guardes o enterradors. També calia adquirir medicaments, aliments, palla per a l’hospital i materials per continuar tancant accessos.
A finals de 1589 encara s’adoptaven mesures extraordinàries. El clavari va pagar a Jaume Montllor perquè matés gats i gossos per ordre dels consellers. El febrer de 1590 va tornar a cobrar pel mateix servei.
El gener de 1590, tres dones anomenades Susanna Guàrdia, Àngela i Montserrada van ser expulsades de la vila després que es detectés que estaven malaltes de pesta.
Els documents mostren fins a quin punt la por al contagi podia deixar les persones afectades sense protecció.
La purificació de les cases
Quan la intensitat de l’epidèmia va començar a disminuir, les autoritats van ordenar netejar les cases on hi havia hagut malalts.
El Consell de la Universitat Forana va establir un termini de deu dies. Si els propietaris no volien fer la neteja, aquesta es faria igualment i haurien d’assumir-ne el cost.
Jaume Guitart es va negar a netejar casa seva. El 29 de gener de 1590, el batlle li va ordenar que ho fes o que encarregués la feina. En cas contrari, actuarien els morbers i li presentarien la despesa.
La desinfecció també podia comportar la destrucció d’objectes i documents. Anys després, diversos testimonis van explicar que el llibre de baptismes de Sant Pere corresponent a 1589 havia estat cremat perquè havia entrat en contacte amb persones mortes de pesta.
Aquella destrucció va causar problemes als veïns que, anys més tard, necessitaven acreditar el seu baptisme.
Les 230 víctimes de la pesta
La xifra de víctimes de la pesta de 1589 a Terrassa procedeix d’una anotació conservada en un antic llibre de baptismes del Sant Esperit.
Un antic llibre de baptismes del Sant Esperit contenia una anotació sobre el brot. El document original es va perdre durant la Guerra Civil, però el seu contingut havia estat recollit anteriorment.
Segons aquella anotació, el 15 d’agost els habitants van fugir de Terrassa a causa de la pesta. També s’hi afirmava que havien mort 230 persones entre la vila i altres llocs de la parròquia.
Joan Soler calcula que aquesta xifra representava prop d’un 10 % de la població de Terrassa i el seu terme, un percentatge semblant al que altres investigacions han estimat per a Barcelona.
No es tracta d’un recompte nominal complet conservat fins avui, sinó d’una xifra transmesa per una font posterior als fets i reproduïda abans de la destrucció del llibre. Cal interpretar-la amb aquesta precaució.
Els efectes de l’epidèmia es van prolongar durant mesos. El febrer de 1590 encara es pagaven despeses relacionades amb les guardes i el tancament dels portals. El 29 de març es registrava el subministrament de carn per als malalts que continuaven a l’hospital.
Un dia abans, alguns membres de la Universitat Forana encara es resistien a entrar a Terrassa per por de la pesta.
Una ciutat governada per la por
La pesta de 1589 no va ser només una crisi sanitària. Va condicionar el mercat, va paralitzar oficis, va buidar carrers i va obligar les autoritats a improvisar mesures davant d’una malaltia que no sabien controlar.
Els documents conservats no permeten reconstruir totes les experiències personals ni saber quantes de les ordres es van executar exactament tal com havien estat aprovades.
Sí que permeten, però, seguir l’enduriment progressiu de les decisions: primer es van vigilar els camins; després es van tancar els portals; finalment, es va ordenar recloure els malalts i els seus familiars dins de les cases.
La revolta del carrer Cremat mostra també que els habitants no van ser simples espectadors. Davant la por, el confinament i la presència dels guardes, alguns veïns van decidir resistir.
Més de quatre segles després, les actes municipals, els processos judicials i els llibres de comptes encara conserven el rastre d’aquella Terrassa assetjada per la pesta: una vila que va intentar protegir-se aixecant barreres i que, quan aquestes van resultar insuficients, va arribar a autoritzar que es clavessin fustes a les portes de les cases afectades.
Fonts consultades
- Soler i Jiménez, Joan. Històries morboses (1348-1809). Col·lecció Terraça.doc, núm. 8. Arxiu Històric de Terrassa – Arxiu Comarcal del Vallès Occidental, Terrassa, 2020.
- Documentació dels llibres de la Batllia, del Consell de la Universitat de la vila, del clavari i de la Universitat Forana de Terrassa, transcrita i contextualitzada per Joan Soler i Jiménez a Històries morboses.
