INICIS · Capítol 12 — 1490: la pestilència torna (i Terrassa tanca files)
Pestilència Terrassa 1490: quan una vila fa una crida, no està comunicant; està governant.
22 de maig de 1490: una crida que no és paper
Quan una vila fa una crida, no està “comunicant”. Està governant.
El 22 de maig de 1490, el batlle Jaume Torroella ordena —d’acord amb el que s’havia acordat en consell ordinari de la vila i del terme de Terrassa— que ningú aculli a casa seva cap persona estrangera malalta d’epidèmia, ni tampoc persones “sospitoses”, especialment si a la casa ja hi havia mort algú per la mateixa malaltia. La pena fixada és contundent: 10 lliures barceloneses.
Això, traduït a vida real, vol dir una cosa concreta: la por ha tornat a entrar a Terrassa… i l’autoritat respon amb una norma clara, pensada per tallar el risc d’arrel.
El perill no és una idea: ja hi ha morts
La crida no parla d’hipòtesis. Neix d’un indici que glaça: el mateix acord recorda que ja hi havia hagut alguna mort per aquest mal al terme de Terrassa.
Aquest és un dels punts que canvien la història d’una vila: quan el perill deixa de ser rumor i es converteix en evidència. Quan la mort no és “a fora”, sinó a tocar.
I aquí es veu la Terrassa del final del segle XV tal com és: una comunitat que ha après que la crisi pot repetir-se, i que per tant no es pot improvisar. Cal ordenar. Cal vigilar. Cal limitar l’entrada del perill.
Mas Arc Sobirà: la pestilència entra a l’habitació
Els documents, de vegades, fan una cosa extraordinària: ens permeten entrar a la història com si obríssim una porta.
L’any 1490 ens deixa una escena d’una força brutal. El relat se situa al mas Arc Sobirà, a l’entorn de la parròquia de Sant Pere de Terrassa, i gira al voltant de la mort d’un home: Jaume Ametller, que havia mort el 5 de setembre d’“epidèmia”.
Dies després, el 30 de setembre, s’interroga Antoni Guitart sobre assumptes relacionats amb el testament i els béns del difunt. En el mateix fil apareix el vicari Pere Arnella, i el text permet reconstruir una situació humana i concreta: un llit de malalt, visites, decisions preses amb pressa, i l’ombra d’un mal que no dona marge.
Aquesta no és una història explicada “des de fora”. És un fragment de vida fixat en paper.
Un detall que fa història: la pobresa enganxada a la pestilència
Enmig del clima de malaltia, el document deixa un gest que diu més que moltes pàgines: quan es planteja la possibilitat de deixar l’herència a l’Església, Ametller respon que preferiria donar-ho a les dones que l’havien ajudat aquells dies, perquè no es morissin de fam.
Aquesta frase és un cop sec. Perquè mostra el que sovint queda fora quan es parla de pestilències: no només mata el mal. Mata el treball. Mata l’estabilitat. I quan la casa trontolla, la pobresa es converteix en una segona epidèmia.
És aquí on el segle XV es fa tangible: en la necessitat nua.
L’acta com a rastre d’un contagi mortal
La força d’aquest episodi no és només l’escena. És el que suggereix el seu fil: que el document acaba funcionant com una mena d’acta involuntària d’un contagi que es multiplica.
El relat deixa entendre que la mort d’Ametller no queda aïllada. En registres posteriors, Antoni Guitart apareix ja com a difunt, i també es documenta la mort d’un germà d’Ametller i l’inventari corresponent. La pestilència, aquí, no és una paraula general: és una cadena.
I aquesta cadena explica per què la crida del 22 de maig és tan dura. Per què l’autoritat no vol hostes ni “sospitosos” dins cases ja tocades. Per què la vila posa una línia al carrer.
Un record que ve de lluny: 1420, quan Terrassa ja tancava el pas
La resposta de 1490 no surt del no-res. Terrassa ja havia viscut altres onades i ja havia activat mecanismes de control.
El 10 de juliol de 1420, una crida del batlle Joan Busa ordenava que ningú vingués, s’aturés ni es quedés a Terrassa per causa d’epidèmies i mortaldats. També prohibia als hostalers acollir forasters sense el consentiment explícit del batlle i d’uns prohoms designats.
Aquest record és important per entendre el fil d’INICIS: la vila aprèn, repeteix protocols, reforça el control. Quan el mal torna, Terrassa no “descobreix” què fer. Ho reactiva.
El que queda del 1490
1490 no és només una data. És una frontera emocional i institucional.
És la prova que la Terrassa del final del segle XV és una vila que governa el risc: limita entrades, penalitza conductes, i transforma el perill en norma. I, al mateix temps, és la prova que darrere de cada ordenança hi ha persones: dones que ajuden, fam que amenaça, béns que s’han de repartir mentre la casa encara fa olor de malaltia.
Aquesta és la Terrassa que arriba al llindar del segle XVI: més prudent, més dura, més reglada… però també més conscient del que cal fer per durar.
Punt de transició
Si el 1490 és la vila reaccionant davant la pestilència, el pas següent és inevitable: la vila intentant prevenir.
El pròxim capítol obrirà aquesta porta: les mesures locals per una bona sanitat (1506–1520). Quan Terrassa ja no només tanca files quan arriba el mal, sinó que comença a construir una idea més moderna: la salut com a política local.
