Plaça de Ca n’Anglada 1981: la fira als peus de Sant Cristòfol
Plaça de Ca n’Anglada 1981 és una fotografia plena d’atraccions, infants, famílies i paraigües. Al fons, el campanar de Sant Cristòfol situa una escena que ens retorna la vida compartida d’un barri que convertia la plaça en espai de joc, trobada i festa.
La fotografia mostra una fira, probablement vinculada a alguna celebració popular o a la Festa Major de Ca n’Anglada. Però precisar avui de quina festa es tractava no és el més important. El valor de la imatge és un altre: ens permet tornar a una plaça transformada durant uns dies en espai de joc, trobada i convivència.
No veiem només atraccions. Veiem un barri reunit al voltant seu.
Plaça de Ca n’Anglada 1981: una plaça convertida en fira
Les atraccions semblen haver caigut directament al mig de la plaça. No hi ha una gran separació entre les màquines, els infants i els adults que esperen. Tot és molt proper. La fira no apareix instal·lada en un recinte allunyat, sinó integrada en el mateix espai on el barri feia vida quotidiana.
A l’esquerra s’intueix una atracció infantil amb petits vehicles. Al centre, una estructura metàl·lica elevada concentra bona part de l’activitat. A la dreta, el nom d’Atlantis corona una altra instal·lació on criatures i adults comparteixen un espai que avui ens pot semblar sorprenentment compacte.
No calien grans efectes ni decorats espectaculars. Uns cotxes de colors, una plataforma que girava, música, bombetes i unes quantes fitxes podien convertir la plaça en el centre del món per a molts nens del barri.
La festa arribava fins a la porta de casa.
Aquesta manera de portar la festa fins al carrer també apareix en la imatge de l’avinguda de Jacquard l’any 1973, amb el gran cartell de Festa Major, la xurreria i les parets plenes d’anuncis.
Infants, famílies i una proximitat avui difícil d’imaginar
Els infants són els protagonistes emocionals de la fotografia. Alguns esperen el seu torn, d’altres observen les atraccions i uns quants ja hi han pujat. Al seu voltant, mares, pares, germans i veïns formen una multitud sense gaire ordre aparent.
No hi ha barreres que separin clarament qui mira de qui participa. La gent s’acosta a les màquines, conversa, espera i vigila els més petits des de molt a prop. La fira sembla formar part de la multitud, com si les atraccions haguessin crescut al mig de la plaça.
Aquesta proximitat explica una manera diferent de viure les festes de barri. No era només anar a pujar en una atracció. Era sortir, trobar coneguts, comentar la jugada, esperar els fills i passar una estona en companyia d’una gent que, en molts casos, es coneixia de la mateixa escala, del carrer, de l’escola o de la parròquia.
La roba i un dia que la fotografia no acaba d’explicar
La manera de vestir també mereix una mirada tranquil·la. Hi ha dones i infants amb roba lleugera, faldilles, vestits i mànigues curtes, però també apareixen persones amb màniga llarga. Diversos paraigües oberts entre el públic dificulten encara més assegurar quin temps feia aquell dia.
La Plaça de Ca n’Anglada 1981 també ens deixa un dubte sobre el temps d’aquella jornada: hi conviuen mànigues curtes, peces més abrigades i diversos paraigües oberts.
Potser havia plogut feia poca estona. Potser encara queia una pluja fina. Potser els paraigües servien també per protegir-se d’un sol intermitent. La fotografia no ens permet resoldre-ho.
I no cal fer-ho.
El que sí que mostra és una jornada canviant, viscuda sense uniformitat. Cada persona hi arriba amb la seva roba, la seva edat i la seva manera de passar la tarda. La barreja de peces lleugeres, mànigues llargues i paraigües dona naturalitat a l’escena i evita que la convertim en una postal perfecta d’estiu.
La fira va continuar malgrat el temps insegur. La plaça era massa temptadora per tornar a casa a la primera gota.
Sant Cristòfol, al fons de tot
El campanar de l’església de Sant Cristòfol sobresurt per darrere de les atraccions. No domina la fotografia, però la situa. Sense aquell campanar, podríem estar davant de moltes fires de barri. Amb ell, l’escena pertany inequívocament a Ca n’Anglada.
La seva presència crea un contrast suggeridor. En primer terme hi ha moviment, música, estructures metàl·liques, criatures i gentada. Al fons, el campanar manté la quietud i la verticalitat.
L’església i la plaça formaven part d’un mateix paisatge social. Sant Cristòfol no era només un edifici religiós: era també una referència física i comunitària per a moltes famílies. Al seu voltant es construïen relacions, festes, reunions i bona part de la vida compartida del barri.
Aquell dia, la plaça no necessitava explicar què era Ca n’Anglada. Ho mostrava.
Quan el barri encara es trobava a la plaça
La fotografia conserva la fesomia humana d’un Ca n’Anglada molt diferent de l’actual. L’any 1981, bona part del barri estava formada per famílies treballadores arribades dècades abans des de diferents punts de l’Estat. Moltes havien aixecat la seva vida en un entorn amb mancances, però també amb una forta relació veïnal.
La plaça, l’escola, els comerços, la parròquia i el carrer contribuïen a crear aquesta sensació de pertinença. La gent no sempre compartia orígens, però sí dificultats, espais i una vida quotidiana que obligava a trobar-se.
La mateixa capacitat dels veïns per transformar l’espai quotidià en un lloc de trobada es pot veure al carrer de Galileu l’any 1963, quan una catifa de flors va convertir el carrer en escenari de vida comunitària.
Amb el pas dels anys, Ca n’Anglada ha canviat profundament. Noves migracions, especialment procedents del Marroc, han modificat els rostres, les llengües, els comerços i les maneres d’ocupar l’espai públic. No es tracta d’afirmar que abans hi havia barri i ara no, sinó de constatar que aquell barri obrer format per una primera immigració ha deixat pas a una realitat social diferent.
La plaça continua existint, però el paisatge humà que mostra la fotografia ja no és el mateix.
Una imatge sense grans protagonistes
No hi ha cap personatge conegut ni cap fet extraordinari. Ningú sembla conscient d’estar participant en una escena que, dècades després, seria observada com un document històric.
Precisament per això la fotografia és valuosa.
Ens mostra un barri sense cerimònia: infants que volen pujar a les atraccions, adults que esperen, paraigües entre la gent, roba diversa, una plaça ocupada fins als marges i el campanar de Sant Cristòfol tancant la imatge.
La història local també és això. No només grans edificis, dates solemnes o personalitats. També una tarda de fira, el soroll metàl·lic d’una atracció, unes monedes guardades per tornar a pujar i una família esperant que el nen acabi la volta.
La plaça com a memòria compartida
Aquesta imatge de 1981 no ens explica exactament quina celebració va portar la fira a Ca n’Anglada. Però sí que ens retorna una manera de viure el barri.
La plaça era pati, punt de trobada i escenari. La festa no arribava des de fora per ocupar un recinte impersonal: s’instal·lava al cor mateix de la comunitat. Les atraccions quedaven envoltades per l’església, les cases i la gent que les havia vist muntar.
Potser algun lector reconeixerà l’Atlantis, els cotxes infantils o alguna de les persones que apareixen a la fotografia. Potser algú recordarà aquella fira, el preu de les fitxes, la música que sonava o el temps que va fer. I potser altres només hi reconeixeran una sensació: la d’un barri que, durant unes hores, sencer, semblava haver baixat a la plaça.
Les fotografies antigues no ho expliquen tot. Però de vegades desperten allò que encara quedava adormit en la memòria dels veïns.
La Plaça de Ca n’Anglada 1981 queda així com el retrat d’una fira integrada en el barri, envoltada d’infants, famílies, atraccions i el campanar de Sant Cristòfol.
Fonts consultades
Aquest article parteix de la fotografia publicada pel Diari de Terrassa dins l’espai “Ahir i Avui”, en un article de Sergi Estapé titulat «Una fira que no té a veure amb Nadal».
Fotografies: Arxiu Diari de Terrassa i Alberto Tallón.
La lectura s’ha construït principalment a partir dels elements visibles a la imatge: les atraccions, els infants, les famílies, els paraigües, la manera de vestir, la proximitat entre el públic i les instal·lacions i el campanar de Sant Cristòfol com a referència del paisatge de Ca n’Anglada.
