La Plaça del Segle XX: quan una plaça encara era un món sencer
La Plaça del Segle XX de Terrassa conserva en una fotografia de 1979 una part molt viva de la memòria de barri: infants jugant, arbres joves, gronxadors, un tobogan i aquell espai públic que durant anys va ser punt de trobada, joc i vida veïnal. La imatge, publicada pel Diari de Terrassa en un article de Sergi Estapé, ens permet mirar enrere sense nostàlgia buida, però amb la força de les coses senzilles que expliquen una ciutat.
La fotografia, datada dins la comparativa 1979-2026, mostra una plaça molt allunyada de la imatge actual. No només per l’aspecte físic, sinó per l’ambient que transmet. La Plaça del Segle XX apareix com un espai encara senzill, sense grans pretensions urbanístiques, amb terra, arbres escassos, jocs infantils i aquell aire de barri que durant dècades va definir molts racons de Terrassa.
Una plaça per jugar, trobar-se i créixer
Una plaça no és mai només una superfície urbana. Pot ser un punt de pas, un lloc de trobada, un espai per descansar o un escenari improvisat per a les aventures de la canalla. A la fotografia antiga de la Plaça del Segle XX hi ha una cosa que crida l’atenció: els nens hi apareixen com a protagonistes naturals del paisatge.
No hi ha una plaça pensada per ser fotografiada, sinó una plaça viscuda. I això és molt més interessant. Els gronxadors, el tobogan, els arbres i l’espai obert expliquen una Terrassa on els infants encara ocupaven el carrer amb una llibertat que avui sembla gairebé d’una altra època.
Aquells partits de futbol improvisats, amb porteries imaginàries i equips desiguals, formen part d’una memòria compartida per moltes generacions. No calia gaire cosa: una pilota, uns quants nens, una mica d’espai i una negociació infinita sobre si havia estat gol, fora o “això no val”. El VAR del barri era més cruel que l’actual, però com a mínim no trigava tres minuts.
El barri del Segle XX i la seva memòria quotidiana
La Plaça del Segle XX forma part d’un barri amb una identitat molt marcada dins la ciutat. No sempre cal buscar la gran història en palaus, fàbriques imponents o documents solemnes. De vegades, la història més propera és aquesta: la d’una plaça on els veïns es trobaven, els nens jugaven i el barri es reconeixia a si mateix.
Aquest tipus d’imatges tenen valor perquè documenten la vida ordinària. Com passava també amb el quiosc desaparegut d’Ausiàs Marc, la vida quotidiana dels barris acaba convertint-se, amb el pas del temps, en memòria col·lectiva.
La comparació amb la plaça actual ens parla també de la transformació de la ciutat. Han canviat els paviments, els elements infantils, l’entorn, els edificis i fins i tot la manera com els veïns fan servir l’espai públic. Algunes millores han estat necessàries; altres canvis han anat esborrant aquella sensació de plaça oberta i una mica espontània que veiem a la imatge antiga.
De la plaça viscuda a la plaça ordenada
La ciutat contemporània tendeix a ordenar-ho tot. Les places actuals solen ser més segures, més equipades i més planificades. Però també, sovint, menys lliures. La fotografia antiga de la Plaça del Segle XX ens recorda una època en què l’espai públic tenia una certa imperfecció que el feia més humà.
Els arbres podats, els jocs senzills i l’amplitud de l’espai transmeten una plaça sense massa decoració, però amb vida. I aquest és el detall important: una plaça pot tenir més mobiliari, més disseny i més normes, però no sempre més ànima.
En aquest sentit, la imatge no només serveix per comparar el passat i el present. També ens obliga a preguntar-nos quin paper tenen avui les places en la vida dels barris. Són encara llocs de trobada? Són espais per conviure? O s’han convertit, en alguns casos, en simples zones de trànsit?
El valor d’una fotografia de barri
La fotografia publicada pel Diari de Terrassa té valor documental perquè conserva un moment que, probablement, molts veïns del Segle XX reconeixeran de seguida. Potser algú hi va jugar. Potser algú recorda aquell tobogan. Potser algú va passar tardes senceres en aquella plaça sense imaginar que, dècades després, aquella escena seria una petita peça de memòria terrassenca.
Aquest és el gran poder de les imatges de barri: no expliquen només com era un lloc, sinó com s’hi vivia. I quan una fotografia aconsegueix això, deixa de ser una simple imatge antiga per convertir-se en una invitació a recordar.
Una plaça que encara pregunta
La Plaça del Segle XX ha canviat, com ha canviat Terrassa. Però les places, fins i tot quan es transformen, conserven alguna cosa invisible: les veus, els jocs, les converses, les esperes, les trobades i les petites històries que no sempre queden escrites enlloc.
Per això val la pena recuperar aquesta imatge i mirar-la amb calma. No per caure en la nostàlgia fàcil, sinó per entendre que la ciutat també s’explica des d’aquests espais aparentment modestos. Una plaça pot semblar poca cosa en un mapa, però per a qui hi va créixer, pot ser mig món.
I ara la pregunta queda oberta: qui recorda la Plaça del Segle XX d’aquells anys? Qui hi va jugar, qui hi vivia a prop, qui conserva fotografies o records d’aquell espai?
Fonts consultades
Aquest article parteix de la publicació de Sergi Estapé al Diari de Terrassa, titulada “El que oferia una plaça d’aquell temps”, publicada el 21 de gener de 2026. Les imatges citades en aquella publicació corresponen a l’Arxiu Diari de Terrassa i Alberto Tallón, segons el crèdit indicat pel mateix mitjà.
