Les places de toros portàtils a Terrassa: recintes efímers d’un espectacle desaparegut
Les places de toros portàtils a Terrassa van ser recintes efímers que, durant les primeres dècades del segle XX, van transformar puntualment alguns espais oberts de la ciutat.
Durant les primeres dècades del segle XX, Terrassa va conèixer un fenomen urbà avui pràcticament esborrat del paisatge i de la memòria col·lectiva: la instal·lació de places de toros portàtils, estructures provisionals que apareixien puntualment en determinats espais oberts de la ciutat i que, al cap de pocs dies, eren completament desmuntades.
No es tractava de places fixes ni d’edificis concebuts per perdurar. Eren recintes efímers, aixecats amb materials lleugers, principalment fusta, pensats per donar resposta a un ús concret i limitat en el temps. Malgrat aquesta temporalitat, durant la seva existència transformaven de manera radical l’espai on s’instal·laven.
Avui, aquests llocs continuen existint dins la trama urbana, però res no en delata aquell ús passat.
Un ús temporal de l’espai públic
Les places de toros portàtils s’instal·laven en zones àmplies, encara poc consolidades urbanísticament, que permetien el muntatge de graderies, tancaments i accessos. Eren espais de pas, solars oberts o places en procés de definició dins una ciutat que creixia ràpidament.
Durant uns dies, l’espai canviava completament de funció: s’hi concentrava públic, s’hi organitzaven espectacles i es generava una activitat intensa que no formava part del dia a dia habitual de Terrassa. Acabat l’esdeveniment, tot desapareixia, i el lloc recuperava el seu ús ordinari.
Aquesta condició temporal explica per què aquests recintes han estat fàcilment oblidats: no van deixar edificis, ni estructures permanents, ni elements patrimonials visibles.
Les primeres corrides i el caràcter excepcional
La primera vegada que es va veure torear a Terrassa fou l’any 1915, en una d’aquestes places portàtils instal·lades amb motiu de la Festa Major i amb autorització municipal. Tot i això, l’Ajuntament no va col·laborar activament en l’organització ni va permetre que l’acte figurés oficialment al programa festiu, fet que reflecteix el caràcter ambigu d’aquest tipus d’espectacle dins la ciutat.
Cal destacar que no es tractava de corrides de toros pròpiament dites, sinó de novillades, amb animals procedents de la ramaderia d’Arribas i España, acompanyades de les corresponents quadrilles i música.
Aquest detall reforça la idea que ens trobem davant d’un fenomen puntual, tolerat però no plenament integrat en el relat institucional de Terrassa.
Polèmica i debat ciutadà
La instal·lació d’aquests recintes no va estar exempta de controvèrsia. L’anunci de les novillades va generar una forta polèmica a la ciutat, amb posicionaments clarament contraris expressats des de determinats sectors polítics i periodístics.
Algunes publicacions locals van impulsar campanyes antitaurines que, lluny de frenar l’interès, van contribuir a incrementar la curiositat d’una part de la població. El debat va situar les places de toros portàtils en el centre d’una tensió entre espectacle, moralitat i identitat urbana, un fet que ajuda a entendre per què aquests recintes no van acabar consolidant-se ni donant lloc a una plaça estable.
Un recinte polivalent: més enllà dels toros
Un aspecte sovint oblidat d’aquestes places portàtils és que, mentre romania muntada l’estructura, no s’utilitzava exclusivament per a espectacles taurins. Les mateixes graderies i el recinte central es reconvertien puntualment per acollir vetllades de boxa, un esport que a començaments del segle XX despertava un interès creixent com a espectacle popular.
Aquesta polivalència reforça la idea que no ens trobem davant d’una plaça en sentit estricte, sinó d’un equipament temporal, adaptable a diferents usos i pensat per aprofitar al màxim la presència del recinte mentre estava instal·lat.
Zones com la plaça del Progrés o espais oberts de l’actual zona esportiva van ser indrets recurrents per a la instal·lació d’aquestes estructures provisionals, que durant uns dies es convertien en centres d’atracció massiva.
Boxa i memòria esportiva local
En aquestes vetllades de boxa hi van participar boxejadors que van deixar empremta en la memòria esportiva terrassenca, com Cadalso, Segura o León, noms associats a combats que molts veïns van recordar durant anys.
Aquestes figures no estan lligades a un edifici concret, sinó a un ús efímer de l’espai urbà, fet que accentua encara més el caràcter desaparegut d’aquests recintes. El lloc hi era, l’estructura també, però només durant uns dies; després, tot tornava a desaparèixer sense deixar rastre.
La desaparició sense rastre
Amb el pas del temps, les places de toros portàtils van deixar d’instal·lar-se a Terrassa. No hi va haver una data simbòlica de final ni un tancament oficial: simplement, van deixar de formar part de la vida festiva de la ciutat.
L’espai físic va continuar existint, però el seu significat va desaparèixer completament. Avui, passejant per aquests indrets, resulta difícil imaginar que durant uns dies van acollir graderies, banderes, música, combats i espectacles multitudinaris.
Aquest és, precisament, el seu interès dins el projecte Llocs desapareguts: no com a recintes monumentals, sinó com a usos temporals de l’espai urbà que la ciutat ha esborrat sense deixar memòria visible.
📚 Fonts consultades
- OLLER, Joan Manel. Les «Corridas» de toros en places de Terrassa. MónTerrassa.
- TAPIOLAS, Judit. Article publicat a Terrassa DC.
- VERDAGUER, Joaquim. Blog d’història local de Terrassa.
🧭 Nota editorial
Aquest article forma part del projecte Llocs desapareguts de Terrassa i aborda les places de toros portàtils com a recintes efímers i avui irreconeixibles, més enllà del debat taurí o esportiu.
