PODCAST – La Rambla Primitiva
Tanca els ulls.
Imagina’t Terrassa… però no la d’ara.
Una altra.
Una Terrassa més petita, més silenciosa, més humil.
Un lloc on els carrers encara no sabien que un dia serien carrers.
Ara mira cap avall.
Sota els teus peus no hi ha rajoles.
Ni asfalt.
Només terra.
Terra humida.
Terra que es deforma quan plou i s’esquerdava quan fa sol.
Estàs caminant per la Rambla primitiva.
Però no li diguis “Rambla”.
Encara no sap que un dia portarà aquest nom.
Davant teu no hi ha botigues, ni aparadors, ni terrasses.
Només un corredor de terra, lleugerament enfonsat…
com si la ciutat hagués oblidat omplir aquell buit.
Aquest espai no es va fer per ser contemplat.
Es va fer per deixar-hi passar l’aigua.
Perquè abans de ser camí, va ser riera.
Un fil d’aigua capritxós que dibuixava el seu propi destí.
I, sense adonar-te’n,
et trobes caminant riu avall, no carrer avall.
A poc a poc, hi apareixen formes.
Casetes baixes que sembla que tinguin por de la nit.
Horts improvisats que fan olor de terra recent remoguda.
Barraques amb teulats de fusta que s’inclinen com si volguessin escoltar-te.
És un món senzill.
Fràgil.
Desendreçat.
Però viu.
Aquí no s’hi passeja: s’hi sobreviu.
Hi ha sabaters que treballen a la porta,
nens jugant a la pols sense saber quan calçaran sabates noves,
i dones que porten galledes d’aigua com si portessin el pes del món.
No hi ha pressa.
Només hi ha vida.
Continues caminant, i el camí et porta en silenci…
dels camps del sud cap al nucli antic.
Aquest passadís natural és com un pont entre dos mons.
A un costat, la vida de les masies.
A l’altre, la plaça Major, els carrers estrets, la ciutat que vol semblar ciutat.
La Rambla primitiva és un lloc entre llocs.
Una frontera.
Un espai que no presumeix de res.
Però sense aquest camí…
Terrassa sencera quedaria partida en dos.
I llavors passa una cosa lenta.
Tant lenta que la ciutat gairebé no se n’adona.
Algú aixeca un petit bloc de pisos.
Algú obre un taller.
Algú hi posa un cafè discret, amb una llumeta tènue a la nit.
I sense fer soroll,
la Rambla primitiva comença a imaginar-se un futur que encara no li pertany.
Però el fang segueix aquí.
I el rierol, sota vosaltres, encara respira.
Arriben els anys quaranta.
I després, els cinquanta.
Arriba la modernitat, amb els seus sorolls i la seva impaciència.
El torrent es tanca.
La terra es cobreix.
El camí es fa recte, segur, previsible.
La ciutat decideix que aquest lloc —aquest antic barranc on ningú volia viure—
ha de ser el seu centre modern.
I així desapareix la Rambla primitiva.
Sense que ningú pugui acomiadar-se’n.
Quan obres els ulls,
ja és una altra cosa.
Avui, quan camines per la Rambla, penses en compres, en terrasses, en llums.
Però si un dia la mires amb calma,
si escoltes el soroll de les seves ombres,
potser encara hi sentiràs aquell corrent d’aigua antic.
Aquella humilitat silenciosa.
Aquell fang que no era fang…
sinó el començament de tot.
Perquè les ciutats, igual que les persones,
també tenen infància.
I la Rambla, abans de ser gran,
va ser només un camí que volia existir.
Així era la Rambla primitiva.
Un espai que, com molts de nosaltres,
va néixer invisible…
i va acabar convertint-se en imprescindible.
Gràcies per caminar-la amb mi.
I si algun dia hi passes de nou,
recorda que sota els teus peus,
encara hi dorm la història.
