Portal de Sant Roc 1964: dos prohoms, bombers nous i una Terrassa que ja no hi és

Portal de Sant Roc 1964 és una fotografia que ens retorna una Terrassa de bombers nous, prohoms locals, barrets de cavaller i edificis que ja no hi són. A partir d’una publicació de Sergi Estapé al Diari de Terrassa, llegim la imatge més enllà del primer cop d’ull: allò que mostra, allò que suggereix i allò que el temps ha esborrat.

Una publicació de Sergi Estapé al Diari de Terrassa, titulada “Dos prohoms i dos edificis per al record”, ens retorna una fotografia del Portal de Sant Roc l’any 1964. La imatge, acreditada a l’Arxiu Diari de Terrassa i Nebridi Aróztegui, mostra la presentació d’uns nous camions de bombers de la marca Pegaso. Però, com passa sovint amb les bones fotografies històriques, el que hi ha al voltant és gairebé tan interessant com el motiu principal.

A la imatge hi apareixen dos noms propis destacats de la Terrassa del segle XX: Joan Antoni Pujals, empresari i figura activa en diversos àmbits de la ciutat, i Manel Tobella, molt vinculat a la vida cultural terrassenca. Però també hi apareix una altra Terrassa: la dels edificis que ja no hi són, la dels establiments desapareguts, la dels homes amb barret i abric, la d’una ciutat que encara vivia els actes públics amb una solemnitat avui gairebé perduda.

Portal de Sant Roc 1964: una escena institucional

El primer que imposa a la fotografia són els camions. Grans, foscos, amb aquella presència robusta dels vehicles Pegaso dels anys seixanta, ocupen bona part de l’escena. No són només vehicles de servei: són símbols de modernització municipal, de seguretat urbana i d’una ciutat que creixia i necessitava equipaments més preparats.

La presentació d’uns camions de bombers podia ser, en aquell moment, un acte públic rellevant. No parlem només de renovar material. Parlem d’una ciutat que mostrava múscul institucional, que exhibia servei públic i que convertia una incorporació tècnica en una escena de carrer.

Aquesta manera d’utilitzar el carrer com a escenari públic ja havia aparegut en altres moments de la història local, com vam veure a Terrassa 1942, quan el poder polític també va ocupar places, balcons i recorreguts urbans amb una forta càrrega simbòlica.

El Portal de Sant Roc era un escenari ideal per a això. Era un punt visible, urbà, molt transitat i carregat de vida. La fotografia no sembla captada en un racó administratiu, sinó al cor d’una Terrassa que es deixava veure.

Aquesta lectura del carrer com a espai viu també es pot veure en altres imatges urbanes de la ciutat, com la del Pont del Passeig l’any 1975, on cotxes i vianants compartien un escenari molt diferent del que coneixem avui.

Pujals i Tobella: dos noms dins la ciutat

Sergi Estapé identificava a la fotografia Joan Antoni Pujals i Manel Tobella, dues figures que donen profunditat a la imatge. Pujals apareix atent a les explicacions, mentre Tobella, amb ulleres i situat més a la dreta, sembla observar l’escena amb aquell punt de discreció que sovint tenen els personatges que formen part del moment, però no busquen necessàriament dominar-lo.

Aquesta presència de noms coneguts fa que la fotografia sigui més que una simple instantània de bombers. Ens parla d’una ciutat articulada al voltant de persones amb pes social, empresarial i cultural. En una Terrassa de mitjan segle XX, aquests perfils tenien una presència molt visible en els actes públics, en les iniciatives locals i en els espais de relació ciutadana.

Però la imatge també té un valor afegit: al costat dels noms identificats hi ha altres rostres que no coneixem. Homes que potser eren autoritats, tècnics, treballadors municipals, representants del cos de bombers o simples assistents. Aquesta barreja entre noms propis i figures anònimes és una de les gràcies de la fotografia històrica. Sempre hi ha algú que la documentació recorda i algú altre que queda esperant que algun lector el reconegui.

Barrets, abrics i una manera de vestir que ja sorprèn

Un detall que avui crida l’atenció és la manera de vestir. A la fotografia hi ha una presència notable d’homes amb barret, americana, abric fosc i corbata. Avui, veure tants cavallers coberts amb barret en un acte públic ens pot semblar gairebé teatral, però als anys seixanta encara era un element habitual de distinció, formalitat i presència social.

El barret no era només una peça per protegir-se del fred o del sol. Era també un codi. Formava part d’una manera d’aparèixer en públic. En molts homes d’aquella generació, sortir al carrer ben vestit implicava americana, sabates polides, abric i, sovint, barret. La fotografia ho mostra amb una naturalitat absoluta.

També sobta l’absència gairebé total de roba informal. No hi ha dessuadores, texans visibles, calçat esportiu ni aquella comoditat que avui domina molts actes quotidians. El carrer, especialment en un moment públic o institucional, exigia una presentació diferent. La ciutat es vestia per ser mirada.

Aquest detall ajuda molt a datar l’escena. Encara que no sabéssim que és de 1964, els abrics, les corbates, els barrets i la manera d’agrupar-se davant dels camions ens portarien directament a una Terrassa molt anterior a la informalitat actual.

Els edificis que ja no hi són

La fotografia no només conserva persones. També conserva arquitectura desapareguda. A la dreta, segons assenyala la publicació original del Diari de Terrassa, s’hi pot veure l’edifici del grup escolar Torrella, una construcció que acabaria enderrocada. I a l’esquerra apareixia un establiment molt recordat del sector de la restauració: el Snack Pompeya Bar.

Aquests dos elements són fonamentals perquè ens recorden que el Portal de Sant Roc no ha canviat només en circulació, comerç o usos. També ha canviat físicament. Edificis sencers han desaparegut, façanes han estat substituïdes i establiments que durant anys van formar part del paisatge quotidià han quedat reduïts a records, fotografies i comentaris de qui els va conèixer.

El cas del Pompeya Bar és especialment interessant perquè els establiments de restauració acostumen a ocupar un lloc molt viu en la memòria urbana. No són només locals: són punts de trobada, converses, cafès, dinars, esperes, tractes i rutines. Quan desapareixen, no marxa només un negoci. Marxa una petita escena de ciutat.

Després, aquell tros també acabaria vinculat als magatzems Europirix, un altre nom que forma part de la memòria comercial terrassenca. La fotografia, per tant, concentra diverses capes: el que hi havia, el que va venir després i el que tampoc no ha resistit el pas del temps.

El que l’ull veu i el que gairebé no veu

Hi ha fotografies que demanen una lectura lenta. En aquesta, el primer pla ens porta als camions i als prohoms. Però el fons també parla. Es veuen façanes, cantonades, un espai urbà menys densificat visualment que l’actual i una ciutat que encara conserva una escala més baixa, més recognoscible, més pròxima.

També és interessant la manera com els homes s’agrupen. No semblen posar solemnement davant la càmera. Més aviat formen petits cercles d’atenció. Uns escolten, altres miren cap als vehicles, alguns semblen pendents de l’explicació tècnica. És una escena d’acte públic, sí, però també de curiositat. Els camions desperten interès.

I això és important: avui un vehicle municipal nou pot passar gairebé desapercebut. El 1964, uns camions de bombers nous podien congregar mirades, comentaris i autoritats. Era una altra relació amb la tecnologia, amb el servei públic i amb el carrer.

Una Terrassa entre solemnitat i modernització

La fotografia del Portal de Sant Roc de 1964 ens mostra una ciutat en un moment molt concret: encara formal en les formes, encara marcada per una manera antiga de vestir i aparèixer, però alhora immersa en un procés de modernització. Els camions Pegaso representen aquest impuls tècnic i municipal. Els barrets i els abrics representen una cultura social que venia de més enrere.

Aquesta barreja és el que fa interessant la imatge. No és només una fotografia de bombers. És una fotografia de transició. Una Terrassa que modernitza serveis, però que encara conserva gestos, vestimentes i escenografies pròpies d’una societat més formal.

El Portal de Sant Roc, amb els seus edificis, els seus comerços i els seus personatges, apareix com un petit escenari on tot això coincideix.

Una imatge per recordar més d’una cosa

Aquesta fotografia ens parla de Joan Antoni Pujals i de Manel Tobella, però també dels que no sabem identificar. Ens parla dels nous camions de bombers, però també de la ciutat que els observa. Ens parla del Portal de Sant Roc, però també d’edificis i establiments desapareguts. I ens parla, fins i tot, d’una manera de vestir que avui sembla llunyana, però que aleshores formava part de la normalitat.

Potser aquesta és la força de les bones imatges de Terrassa: que no s’esgoten en una sola lectura. Primer mirem el que ens diuen. Després, allò que amaguen. I finalment, allò que desperten en la memòria dels qui encara poden afegir noms, detalls i records.

El Portal de Sant Roc de 1964 no és només un lloc congelat en blanc i negre. És una ciutat en moviment, amb bombers nous, prohoms locals, barrets de cavaller, edificis perduts i una Terrassa que, sense saber-ho, ja començava a deixar enrere una part de si mateixa.

Fonts consultades

Aquest article parteix de la publicació de Sergi Estapé al Diari de Terrassa, titulada “Dos prohoms i dos edificis per al record”, sobre el Portal de Sant Roc (1964-2026). La fotografia que acompanya l’article està acreditada a l’Arxiu Diari de Terrassa i Nebridi Aróztegui, segons consta en la publicació original.

També s’ha tingut en compte la lectura visual de la imatge, amb especial atenció al Portal de Sant Roc, els camions de bombers Pegaso, la presència de Joan Antoni Pujals i Manel Tobella, els edificis desapareguts i els elements de vestimenta i vida urbana que permeten entendre millor la Terrassa de mitjan anys seixanta.