Portal de Sant Roc 1965: quan divuit autobusos nous prometien una ciutat més connectada

Portal de Sant Roc 1965 és una fotografia plena de vida urbana. Divuit autobusos nous de TUTSA apareixen alineats abans de començar el servei, mentre sacerdots, representants, veïns i curiosos observen una escena que anuncia una Terrassa més connectada.

Davant del primer vehicle, un sacerdot oficia la benedicció. Al seu voltant hi ha representants vinculats a l’acte, veïns i curiosos. Alguns homes vesteixen americana o corbata, però no tothom va mudat de punta en blanc: també hi ha persones amb roba quotidiana, la que es podia portar qualsevol dia per sortir al carrer. A l’esquerra, darrere dels sacerdots, dues dones segueixen la cerimònia. I, més amunt, alguns veïns observen l’escena des dels balcons.

Aquest detall és important.

No estem davant d’una fotografia exclusivament institucional. Estem davant d’un esdeveniment que ha ocupat el carrer i ha despertat la curiositat de la ciutat.

La imatge correspon al 5 de juny de 1965 i recull la presentació de divuit autobusos Pegaso Comet de TUTSA, Transportes Urbanos de Tarrasa SA. Però, més enllà de la benedicció, el que realment estava a punt de començar aquell dia era una nova etapa en la mobilitat quotidiana de milers de terrassencs.

Portal de Sant Roc 1965: divuit autobusos preparats per sortir

La primera impressió és la de l’ordre.

Els autobusos formen una filera llarga, ocupant bona part de la perspectiva. El primer, amb el número 10 visible al frontal, domina la fotografia.

Tot sembla nou.

Els vidres, la carrosseria, els fars rodons i aquella forma robusta pròpia dels autobusos dels anys seixanta transmeten la sensació d’estrena. Encara no hi ha el desgast de milers de quilòmetres, ni la brutícia de dies de pluja, ni les marques de portes obertes i tancades centenars de vegades.

Aquell matí encara són gairebé objectes d’exposició.

Poc després deixarien de ser-ho.

Entrarien en servei, començarien a recórrer la ciutat i acabarien convertits en una part tan habitual del paisatge que probablement molts terrassencs deixarien de mirar-los.

Però aquell dia calia ensenyar-los.

Una benedicció pròpia d’una època

La presència del sacerdot pot sorprendre vista des d’avui.

Beneeix els vehicles abans que comencin a circular i, segons la informació publicada per Sergi Estapé al Diari de Terrassa, es tracta de Jaume Llauger i Xiqués, que l’any següent seria prior del Sant Esperit.

La cerimònia forma part d’una manera d’entendre els actes públics molt pròpia d’aquell temps. Inauguracions, nous equipaments, vehicles i altres esdeveniments institucionals podien incorporar amb tota normalitat una benedicció religiosa.

Però reduir la fotografia a aquesta cerimònia seria perdre la part més interessant.

Perquè l’aigua beneïda duraria uns minuts.

Els autobusos, en canvi, havien de prestar servei durant anys.

El carrer també feia de platea

Una de les coses més boniques de la fotografia és mirar més enllà del centre de l’acte.

No tothom sembla formar part de la comitiva oficial.

Hi ha persones que simplement observen.

A la banda esquerra, darrere dels sacerdots, es distingeixen dues dones seguint el que passa. Altres persones vesteixen roba normal de carrer. I als edificis propers, alguns veïns s’han acostat als balcons per contemplar l’escena des de dalt.

Això transforma completament la fotografia.

El Portal de Sant Roc funciona com un escenari improvisat. Els autobusos ocupen la calçada. Els sacerdots i els representants estan en primer terme. I la ciutat es converteix en públic.

Uns miren des de la vorera.

Uns altres, des del balcó.

Potser algú havia sortit de casa per fer una gestió i es va trobar amb divuit autobusos nous ocupant el Portal. Potser altres ja sabien que hi hauria la presentació i van decidir acostar-s’hi.

No ho podem saber.

Però sí que podem veure que l’acte havia trencat durant una estona la rutina del carrer.

La roba també parla de la Terrassa de 1965

La indumentària ajuda a llegir l’escena, però sense convertir-la en una desfilada de gala.

Al nucli més institucional sí que apareixen americanes, corbates i vestits més formals. Però al voltant hi ha una barreja molt més natural: camises, jaquetes i peces habituals per sortir al carrer en aquells anys.

Aquesta diferència és interessant perquè separa visualment dues realitats que comparteixen espai.

D’una banda, la cerimònia.

De l’altra, la vida quotidiana que continua al voltant.

La gent del carrer no ha anat necessàriament a participar en una inauguració. Alguns simplement hi són.

I això dona molta més veritat a la imatge.

Ca n’Anglada i Sant Llorenç ja apareixen als rètols

Als autobusos es poden llegir alguns dels destins.

La informació publicada pel Diari de Terrassa identifica un vehicle de la línia 2 amb destinació a Ca n’Anglada i un altre de la línia 5 cap a Sant Llorenç. Ca n’Anglada continuaria construint durant les dècades següents una intensa vida de barri, visible també en la imatge de la plaça de Ca n’Anglada l’any 1981, plena de famílies, infants i activitat al voltant de Sant Cristòfol.

Aquests dos noms expliquen molt més que una ruta.

Terrassa havia crescut enormement durant les dècades anteriors. Nous barris havien anat apareixent i milers de famílies vivien cada vegada més lluny del centre tradicional.

Construir cases no era suficient.

Calia comunicar-les.

El transport públic era una de les eines que permetia que aquells barris deixessin de ser només perifèria física i passessin a formar part efectiva de la ciutat.

Per a qui no tenia cotxe, disposar d’una línia regular significava poder anar a treballar, comprar, estudiar, visitar familiars o fer gestions sense dependre d’una llarga caminada.

Per això aquells divuit autobusos representaven molt més que una renovació de flota.

Representaven temps i distància.

El Portal de Sant Roc com a aparador de la ciutat

La ubicació tampoc és menor.

El Portal de Sant Roc era un dels grans punts de pas de Terrassa, directament connectat amb la Rambla. Un lloc prou visible perquè presentar-hi els autobusos convertís la cerimònia en un esdeveniment urbà.

En altres fotografies històriques d’aquest mateix espai hi hem vist bombers, cotxes antics i celebracions. Una altra imatge del Portal de Sant Roc l’any 1965 ens mostra aquest mateix espai convertit novament en escenari de ciutat, aquella vegada amb un cotxe antic, Fernando Font de Gayà i el record de Joguines Felisa.

El Portal tenia aquesta capacitat: qualsevol acte que s’hi organitzés semblava immediatament més públic.

Aquí els autobusos ocupen el carrer abans de repartir-se per la ciutat.

És gairebé una fotografia de família abans de separar-se.

Després un aniria cap a Ca n’Anglada.

Un altre cap a Sant Llorenç.

Altres seguirien rutes diferents.

I la imatge conjunta no es tornaria a repetir de la mateixa manera.

El número 10 encara no tenia història

El primer autobús mostra clarament el número 10.

Avui aquest número és només un detall visual.

Però aquell vehicle estava a punt de començar una biografia pròpia.

Qui el va conduir?

Quina va ser la seva primera línia?

Quants quilòmetres va fer?

Quants terrassencs hi van pujar?

Quants dies de pluja va travessar?

Quants nens van viatjar enganxats a la finestra?

Quants treballadors hi van pujar de bon matí?

Un autobús urbà acaba acumulant centenars de milers de petites històries que ningú escriu.

La fotografia captura el número 10 abans de tot això.

Encara és nou.

Encara no té records.

Quan l’autobús també tenia cobrador

Molts lectors segurament podran anar molt més enllà del que mostra la fotografia.

Recordaran com eren aquests autobusos per dins.

Els seients.

Les portes.

Els bitllets.

El cobrador.

La manera de demanar parada.

Els horaris.

I aquella relació molt més directa amb els treballadors del servei, especialment quan s’utilitzava cada dia la mateixa línia.

Hi havia passatgers habituals i conductors habituals.

És fàcil imaginar que, amb el temps, alguns es coneixien de vista i fins i tot pel nom.

Aquest tipus de memòria quotidiana gairebé mai apareix a les fotografies oficials.

I, tanmateix, és la que acaba donant vida als vehicles.

De la benedicció a la rutina

La fotografia mostra un moment excepcional.

Sacerdots.

Representants.

Veïns mirant.

Persones als balcons.

Divuit autobusos impecables.

Però aquesta excepcionalitat duraria molt poc.

Al cap de poc temps, aquells mateixos vehicles ja estarien aturats en una parada qualsevol. Portarien passatgers, acumularien retard, circularien sota la pluja o quedarien atrapats entre el trànsit.

Algú hi pujaria amb bosses de compra.

Un nen miraria per la finestra.

Un treballador consultaria el rellotge.

Un cobrador tallaria un bitllet.

I ningú pensaria ja en la benedicció del Portal de Sant Roc.

Aquesta és probablement la lectura més interessant de la fotografia.

Veiem el moment anterior a la rutina.

El dia en què una cosa que després seria completament quotidiana encara era prou nova perquè la ciutat sortís al carrer a mirar-la.

Els balcons també guarden memòria

M’agrada especialment pensar en les persones que miren des dels edificis.

Per a elles, l’acte es podia seguir sense baixar al carrer.

El balcó era una mena de llotja particular.

Aquesta manera de viure els esdeveniments urbans apareix sovint a les fotografies antigues: processons, desfilades, curses, festes o qualsevol moviment excepcional feien sortir la gent a finestres i balcons.

La ciutat no necessitava pantalles per veure què passava.

Només calia treure el cap.

Potser algun d’aquells espectadors dels balcons va acabar utilitzant l’endemà un dels autobusos que estava contemplant.

Qui recorda aquells Pegaso?

La fotografia encara pot explicar molt més si els lectors hi afegeixen els seus records.

Qui va viatjar en aquests Pegaso Comet de TUTSA?

Qui recorda la línia 2 de Ca n’Anglada?

I la 5 de Sant Llorenç?

Com era l’interior?

On anava el cobrador?

Quant costava un bitllet?

On eren les cotxeres?

Hi ha algun antic conductor, cobrador, mecànic o treballador de TUTSA que ens pugui explicar com era el servei?

I potser algú encara recordarà aquella presentació del juny de 1965.

Potser reconeixerà algun dels homes del primer terme.

O les dues dones que observen des del costat.

O fins i tot algun dels veïns que miraven des del balcó.

La fotografia ens conserva els autobusos.

La memòria dels terrassencs pot tornar-nos les persones.

Fonts consultades

Aquest article parteix de la fotografia publicada pel Diari de Terrassa dins l’espai “Ahir i Avui”, en un article de Sergi Estapé titulat «La benedicció d’uns autobusos nous».

La publicació situa l’escena al Portal de Sant Roc, el 5 de juny de 1965, i documenta la presentació de divuit autobusos Pegaso Comet de TUTSA (Transportes Urbanos de Tarrasa SA). També identifica el sacerdot com Jaume Llauger i Xiqués i permet situar els vehicles de les línies 2, amb destinació a Ca n’Anglada, i 5, cap a Sant Llorenç.

Fotografies: Arxiu Diari de Terrassa