Portal de Sant Roc 1965: el cotxe antic, Fernando i el record de Joguines Felisa

Portal de Sant Roc 1965 és una imatge amb un protagonista evident i una segona història amagada al fons. En primer terme, un cotxe antic amb Fernando Font de Gayà saludant amb la gorra; darrere, el rètol de Joguines Felisa, una botiga molt recordada per molts infants terrassencs.

La publicació original de Sergi Estapé al Diari de Terrassa, titulada “Un cotxe antic i el Fernando saludant”, identifica el lloc com el Portal de Sant Roc i situa la imatge l’any 1965. També assenyala que el conductor seria Fernando Font de Gayà, que saluda amb la gorra mentre condueix un automòbil antic, possiblement en el marc d’una cavalcada vinculada a Sant Cristòfol, patró dels automobilistes.

Però aquesta fotografia no és només la imatge d’un cotxe antic. És una petita escena de ciutat.

Portal de Sant Roc 1965: un cotxe antic al mig de la ciutat

El vehicle ocupa gairebé tota la part baixa de la fotografia. És un descapotable antic, de línies robustes, amb el volant situat a la dreta, un detall que crida l’atenció i que reforça la sensació d’estar davant d’un cotxe especial, possiblement utilitzat per donar lluïment a l’acte.

No sembla un vehicle qualsevol captat per casualitat. La composició de la imatge, el somriure de les persones que hi viatgen i la mirada del conductor cap a la càmera ens parlen d’una posada en escena. Tot fa pensar en una celebració, en una sortida festiva, en una ciutat que mirava passar aquell cotxe com qui mira passar una petita atracció urbana.

El Portal de Sant Roc era un lloc ideal per a aquesta mena d’escenes. Punt cèntric, comercial i molt visible, permetia que qualsevol acte es convertís ràpidament en imatge pública. El cotxe no circula només per un carrer: travessa un escenari.

Fernando Font de Gayà i el gest de la gorra

El centre emocional de la fotografia és el gest del conductor. Fernando Font de Gayà, identificat a la publicació del Diari, aixeca la gorra amb la mà dreta i saluda. És un gest senzill, però carregat de teatralitat. No mira només endavant; participa de la imatge. Sap que és vist.

Aquest detall dona vida a tota l’escena. El cotxe podria ser el protagonista material, però el gest de Fernando és el que humanitza la fotografia. La gorra alçada ens parla d’una manera de saludar que avui ja no és habitual, una cortesia de carrer, gairebé cinematogràfica, pròpia d’un temps en què la presència pública encara tenia cert ritual.

Al seu costat apareix un altre home, amb barret, que reforça aquesta sensació d’elegància formal. La imatge no té res d’improvisació moderna. Tot respira una manera de presentar-se davant la ciutat: el cotxe, la gorra, el barret, la postura i la mirada.

Les noies del darrere i la moda d’una festa

A la part posterior del vehicle hi ha dues noies assegudes, somrients i ben arreglades. No semblen simples passatgeres ocasionals. Formen part de la composició festiva. La seva presència dona al cotxe un aire de cavalcada, de passeig lluït, de fotografia pensada per ser recordada.

La roba també ens situa en l’època. Les noies apareixen vestides amb cura, amb pentinats i peces que encaixen amb aquella Terrassa dels anys seixanta en què sortir en un acte públic implicava una certa preparació. No hi ha informalitat. Hi ha presència.

Aquest detall és important perquè la fotografia no només documenta un vehicle. També mostra una manera de vestir, de seure, de mirar i de participar en una festa. La ciutat es deixava mirar i, d’alguna manera, també es vestia per sortir a la fotografia.

Sant Cristòfol i la cultura del cotxe

Segons apunta la publicació original, és més que probable que la imatge estigui vinculada a Sant Cristòfol, patró dels automobilistes. En aquells anys, les cavalcades o concentracions amb vehicles no eren estranyes, i menys encara quan el cotxe començava a ocupar un lloc destacat en l’imaginari social.

El cotxe antic de la fotografia funciona com a peça de lluïment. No és només un mitjà de transport: és un objecte d’exhibició. La gent el mira, la càmera el captura i els ocupants participen d’aquesta mirada col·lectiva.

La Terrassa de 1965 ja no era una ciutat aliena a l’automòbil. Però aquesta imatge no mostra el cotxe com a problema de trànsit, sinó com a element festiu. És el cotxe convertit en espectacle, en motiu de salutació i en excusa per omplir el carrer de curiositat.

El fons també parla: Joguines Felisa

Una de les grans riqueses de la fotografia és el fons. Darrere del cotxe, entre façanes, persianes i balcons, apareix un rètol que per a molts terrassencs no era un detall qualsevol: Joguines Felisa.

La botiga de Felisa forma part de la memòria comercial i sentimental de la ciutat. En aquesta fotografia, el rètol queda aparentment en segon pla, però per a qui el reconeix obre una història pròpia. El Portal de Sant Roc no era només un lloc de pas o d’actes públics. També era aparador, comerç, infantesa i desig.

L’autor d’aquest article conserva un record personal molt viu d’aquella botiga. De petit, quan passejava amb el seu pare, passava sovint per davant de Joguines Felisa per jugar amb un ninot articulat que hi havia a l’aparador. El mecanisme funcionava amb un polsador situat a l’exterior: el nen premia el botó i el ninot es movia.

Pot semblar una cosa petita, però per a un infant podia ser pura màgia. Aquell aparador no es limitava a mostrar joguines. Feia participar els nens. Els convidava a aturar-se, a prémer, a esperar el moviment i a repetir el gest una vegada i una altra. Era una manera senzilla i eficaç de convertir el comerç en experiència.

Un recurs semblant també és recordat a la Rambla, a la botiga d’Olivetti, on hi havia un altre ninot articulat accionat amb un sistema similar. Eren petits espectacles comercials de carrer, reclams mecànics que avui poden semblar ingenus, però que van quedar gravats en la memòria de molts infants.

Una ciutat d’aparadors vius

Aquest detall de Joguines Felisa transforma la fotografia. El primer pla ens porta al cotxe antic i al gest de Fernando Font de Gayà. Però el fons ens retorna una Terrassa d’aparadors vius, botigues amb identitat i comerços que formaven part dels recorreguts emocionals de la ciutat.

Aquesta lectura del comerç i del carrer com a escenari també apareix en altres racons del centre, com el carrer de Sant Pau l’any 1991, on els establiments, les voreres i el pas dels vianants encara expliquen una Terrassa en transformació.

Això és el que sovint tenen les bones imatges antigues: el que sembla secundari pot acabar sent tan important com el protagonista. El cotxe explica la festa; Felisa explica la infantesa. El conductor saluda la càmera; el rètol del fons saluda la memòria.

La fotografia ens parla també d’un comerç més proper, més físic, més lligat a l’experiència directa del carrer. Els nens no descobrien les joguines en una pantalla. Les veien darrere d’un vidre, les imaginaven, les demanaven i, en alguns casos, podien accionar un mecanisme que convertia l’aparador en una petita escena animada.

El Portal de Sant Roc com a escenari

El Portal de Sant Roc apareix aquí com un espai de representació urbana. Hi ha el cotxe, els ocupants, la gent que mira, els comerços, els edificis i una ciutat que sembla acostumada a veure passar coses.

No cal que la fotografia mostri una gran multitud per entendre que el carrer tenia vida. Les persones del fons, les façanes comercials i la mateixa posició del cotxe indiquen que aquell espai funcionava com un lloc de trobada, de pas i d’exhibició.

El Portal de Sant Roc era un aparador de ciutat. I aquesta imatge ho resumeix molt bé: festa, automòbil, elegància, comerç i memòria infantil en una sola escena.

Un any abans, el mateix espai ja apareixia en una altra imatge plena de memòria, amb els bombers al Portal de Sant Roc l’any 1964, una escena que també convertia aquest punt de la ciutat en aparador públic.

Una fotografia amb dues velocitats

Aquesta fotografia té dues velocitats. La primera és ràpida: veiem el cotxe, Fernando saludant i les noies somrients. És la lectura immediata, simpàtica, gairebé festiva.

La segona és més lenta. Ens obliga a mirar el rètol de Joguines Felisa, les façanes, la roba, els barrets, el volant a la dreta, la composició del vehicle i la manera com la ciutat es col·loca darrere de l’escena principal. I és en aquesta segona mirada on la imatge guanya profunditat.

El Portal de Sant Roc de 1965 no ens mostra només un cotxe antic. Ens mostra una Terrassa que vivia el carrer com un escenari, que saludava des d’un descapotable, que mirava aparadors i que encara conservava petits rituals d’infantesa, com prémer un botó perquè un ninot cobrés vida.

Potser per això aquesta fotografia resulta tan atractiva. Perquè el cotxe passa, la salutació dura un segon i la cavalcada s’acaba. Però el record de Joguines Felisa, del ninot articulat i del passeig amb el pare queda fixat en un lloc molt més difícil d’esborrar: la memòria.

Fonts consultades

Aquest article parteix de la publicació de Sergi Estapé al Diari de Terrassa, titulada “Un cotxe antic i el Fernando saludant”, sobre una imatge del Portal de Sant Roc l’any 1965. La fotografia està acreditada a l’Arxiu Diari de Terrassa i Nebridi Aróztegui, segons consta en la publicació original.

També s’ha incorporat la lectura visual de la fotografia i el record personal de l’autor sobre Joguines Felisa, el seu aparador amb un ninot articulat accionat des de l’exterior i la memòria d’un sistema semblant a la botiga Olivetti de la Rambla.