La Quadra de Vallparadís: el territori oblidat que Terrassa va annexionar el 1830
Actualització documental: aquest article ha estat ampliat amb l’expedient de 1830 sobre l’annexió de la Quadra de Vallparadís a Terrassa, conservat a l’Arxiu Comarcal del Vallès Occidental.
La Quadra de Sant Jaume de Vallparadís va ser durant segles una realitat administrativa singular, rural i senyorial, situada al voltant de la riera de Vallparadís i amb una relació complexa amb la vila de Terrassa. Avui Vallparadís és un dels grans símbols de la ciutat, però abans de convertir-se en parc i nexe social, va ser un territori amb masies, camins, torrents, jurisdiccions i conflictes fiscals propis.
Avui Vallparadís és un dels grans símbols de Terrassa. Un parc immens, un corredor verd, un espai de passeig, esport, cultura, infància, memòria i trobada ciutadana. Però abans de convertir-se en parc, abans de ser vist com el gran nexe social de la ciutat, Vallparadís va ser una realitat molt diferent: un territori propi, amb personalitat històrica, masies, torrents, jurisdiccions, conflictes fiscals i una relació complexa amb la vila de Terrassa.
La Quadra de Vallparadís va ser durant segles una realitat administrativa singular. No era una vila independent, però tampoc formava part ordinària del nucli urbà terrassenc. Era un espai intermedi, rural, senyorial i estratègic, situat al voltant de la riera de Vallparadís i marcat per una vida quotidiana vinculada a la terra, l’aigua, els camins i les explotacions agrícoles.
La Terrassa actual ha crescut tant que costa imaginar aquell món. Allà on avui trobem parc, ponts, equipaments i recorreguts urbans, durant segles hi hagué masies, camps, torrents, hortes, molins, camins naturals i propietats senyorials. La ciutat no va néixer ocupant tot el que avui veiem. Va anar guanyant espai, absorbint territoris i esborrant antigues fronteres.
La Quadra de Vallparadís és una d’aquestes peces oblidades sense les quals no s’entén del tot l’evolució de Terrassa.
El document de 1830 que confirma la unió
En 1830, la Quadra de Vallparadís va quedar incorporada a Terrassa a través d’un expedient administratiu conservat dins la documentació històrica de l’Arxiu Comarcal del Vallès Occidental. El document porta per títol “Quadra de Vallparadís a Terrassa. Annexió a Terrassa” i identifica la unitat documental ACVOC90-45-T2-4.
A la primera imatge del procés hi apareix una anotació molt clara: “Unión de la Quadra de la Cartuxa de Vallparadís a la villa”. És a dir, no parlem només d’una absorció lenta o simbòlica, sinó d’una unió administrativa i jurisdiccional documentada.
Aquest expedient és el que permet donar una data i una base documental a una realitat sovint oblidada: Vallparadís no sempre va ser simplement un espai integrat dins la ciutat moderna, sinó una quadra amb entitat pròpia que acabaria incorporada a la vila de Terrassa.
Què era una quadra?
Per entendre Vallparadís cal començar per una paraula que avui sona estranya: quadra.
Una quadra era un districte especial dins el terme d’un castell o d’una jurisdicció senyorial. No era exactament un municipi, ni una parròquia, ni una simple finca. Era un territori amb certa entitat pròpia, normalment vinculat a un senyor amb drets sobre explotacions agràries, censos, rendes i competències concretes.
Aquestes quadres podien tenir població dispersa, masies, camins, terres de conreu i una organització diferenciada respecte del nucli urbà principal. Depenien de poders senyorials o jurisdiccionals i, en molts casos, mantenien una relació ambigua amb la vila propera: estaven a tocar, però no plenament integrades en el seu govern.
Al terme de l’antic castell de Terrassa van existir diverses realitats d’aquest tipus. Entre elles, la Quadra de Vallparadís va ser una de les més importants per la seva proximitat al nucli terrassenc i pel paper que acabaria tenint en l’expansió posterior de la ciutat.
Dit d’una manera senzilla: Terrassa creixia, però no governava tot el que tocava.
Vallparadís abans de ser ciutat
Durant segles, Vallparadís no va ser el gran espai urbà que avui coneixem. Era un territori de caràcter rural, articulat per la riera i pels torrents que configuraven el paisatge.
La zona estava marcada per la presència de masies, horts, terres de conreu i camins. No era un nucli compacte, sinó un territori dispers. La seva vida quotidiana responia a una lògica agrícola i senyorial, molt diferent de la que més tard imposaria la ciutat industrial.
A finals del segle XI, el terme del castell de Terrassa encara no tenia creada la vila de Terrassa tal com l’entendríem després. En aquell context, la zona de Vallparadís ja tenia importància econòmica per les seves explotacions agràries i per la presència de famílies i propietaris que deixarien petjada en la història local.
Entre les propietats i llinatges vinculats a aquest entorn apareixen noms com els Sanlà, els Aimerich, els Amat, els Galí, els Bach i altres propietaris rurals. Aquest detall és important perquè mostra que Vallparadís no era un espai marginal. Era una zona amb valor econòmic i patrimonial.
La ciutat moderna ha convertit Vallparadís en paisatge de passeig. Però durant segles va ser paisatge de treball.
Sant Jaume de Vallparadís: territori, riera i masies
La Quadra de Sant Jaume de Vallparadís ocupava un espai estratègic al voltant de la riera de Vallparadís. El seu caràcter no era urbà, sinó agrari i territorial.
En el seu entorn hi havia masies, camps, passos naturals, camins i zones d’aprofitament agrícola. La presència de l’aigua, dels torrents i dels desnivells condicionava la vida i l’organització del territori.
Aquest món rural explica per què Vallparadís va mantenir durant tant de temps una existència separada de la vila industrial que Terrassa acabaria sent. No era simplement “un barri abans de ser barri”. Era una altra realitat. Un espai vinculat al cicle agrícola, a les rendes, als dominis senyorials i a una gestió pròpia que no sempre coincidia amb els interessos urbans de Terrassa.
La riera de Vallparadís no era aleshores un element ornamental ni un parc urbà. Era part fonamental del territori: marcava camins, límits, accessos, cultius i formes de vida.
El Castell de Vallparadís: de fortificació a símbol urbà
Un dels elements més visibles d’aquella història és el Castell de Vallparadís.
El seu origen es relaciona amb la necessitat de controlar i organitzar el territori. Segons la tradició històrica recollida per Joaquim Verdaguer, l’any 1110 Berenguer Sanlà i la seva esposa Ermessenda van adquirir unes terres al nord del torrent de les Feuïnes, prop del torrent de Vallparadís, amb la condició de construir-hi una fortificació. Aquella construcció seria l’origen del Castell de Vallparadís.
Amb el pas del temps, el castell passaria per diferents usos i transformacions. El que va néixer com una peça de control territorial acabaria convertit en un dels símbols patrimonials més reconeixibles de Terrassa.
Avui pot semblar un edifici integrat de manera natural dins la ciutat, però durant segles va ser el centre d’un paisatge molt diferent: un territori amb masies, terres, camins i jurisdiccions que no es confonien plenament amb la vila.
El castell permet entendre una idea essencial: Vallparadís no va ser primer parc. Va ser poder, domini, defensa, propietat i territori.
Una relació incòmoda amb Terrassa
La Quadra de Vallparadís es trobava molt a prop de Terrassa, però aquesta proximitat no significava plena integració.
Durant molt de temps, la vila terrassenca va haver de conviure amb realitats administratives que escapaven parcialment o totalment al seu control. Les quadres depenien de jurisdiccions pròpies, de drets senyorials i d’interessos particulars. Això generava una situació peculiar: Terrassa podia créixer físicament cap a aquests espais, però no sempre podia governar-los com volia.
Aquesta relació explica part dels conflictes posteriors. Per a una ciutat en expansió, tenir territoris propers amb règim propi podia convertir-se en un obstacle. No només per raons polítiques, sinó també fiscals, urbanístiques i econòmiques.
En altres paraules: Terrassa necessitava espai, continuïtat i control. Vallparadís, en canvi, conservava una lògica heretada d’un altre món.
Aquí comença el xoc entre la ciutat que creix i el territori antic que resisteix.
Una mena de “paradís fiscal” medieval?
Un dels aspectes més curiosos de la Quadra de Vallparadís és el seu paper fiscal. Diversos estudis i articles han apuntat que, en determinats moments, Vallparadís va poder funcionar com una mena de refugi o avantatge fiscal respecte de la vila de Terrassa.
La comparació amb un “paradís fiscal” s’ha d’entendre amb prudència i en clau històrica. No parlem, evidentment, d’un paradís fiscal modern, sinó d’un territori amb condicions jurídiques i fiscals diferents, capaç d’atreure o afavorir determinades activitats o interessos perquè quedava fora d’algunes càrregues o dinàmiques pròpies de la vila.
Aquest punt és especialment interessant perquè mostra que les fronteres antigues no eren línies mortes. Tenien conseqüències reals. Viure, produir, tenir propietats o pagar rendes en un costat o en un altre podia significar diferències importants.
La Quadra de Vallparadís no era només paisatge. També era fiscalitat, jurisdicció i poder.
El conflicte de 1814: quan Terrassa va voler absorbir Vallparadís
A començaments del segle XIX, la relació entre Terrassa i Vallparadís va entrar en una fase decisiva. Després de la Guerra del Francès, en un context de crisi i reconstrucció, l’Ajuntament de Terrassa va intentar assumir el control de la Quadra de Vallparadís.
La lògica era clara: la ciutat necessitava ordenar el seu territori, ampliar la seva capacitat administrativa i acabar amb situacions que considerava anòmales o poc convenients per als seus interessos.
Però la incorporació no va ser senzilla. La Quadra mantenia drets, propietaris i interessos consolidats. Segons el relat històric recollit per Marcel Taló, el procés va obrir tensions jurídiques i polítiques. La qüestió no era menor: significava decidir qui manava sobre un territori proper, valuós i estratègicament situat.
L’any 1814, la Quadra de Vallparadís encara era una petita entitat amb cases, terres i drets propis. La seva existència recordava que Terrassa no sempre havia tingut el domini complet de l’espai que avui considerem naturalment seu.
1830: el final d’una singularitat
La Quadra de Vallparadís acabaria incorporant-se definitivament a Terrassa durant el primer terç del segle XIX. Cap a 1830, aquella singularitat administrativa deixava de tenir el paper que havia mantingut durant segles.
Aquest procés no va ser només un canvi burocràtic. Va ser un pas fonamental en la construcció de la Terrassa contemporània. La ciutat guanyava continuïtat, control i capacitat d’expansió. El vell món de jurisdiccions separades, dominis senyorials i territoris intermedis començava a quedar enrere.
A partir d’aquí, Vallparadís ja no seria una realitat separada de la ciutat. Però tampoc perdria la seva identitat. Simplement canviaria de paper.
De territori rural i jurisdiccional passaria, amb el temps, a ser un espai urbà, industrial, ferroviari, educatiu, patrimonial i finalment verd.
La Quadra va desaparèixer com a entitat. Vallparadís va continuar viu.
De territori agrícola a espai industrial
La integració de Vallparadís dins Terrassa no va convertir automàticament la zona en parc. Durant els segles XIX i XX, l’entorn va viure transformacions profundes.
La ciutat industrial va anar ocupant espais, aixecant fàbriques, construint infraestructures i modificant el paisatge. Al fons de l’antiga quadra apareixerien fàbriques, equipaments i noves funcions urbanes.
El vell territori rural va quedar travessat per les necessitats de la Terrassa moderna. Allà on abans hi havia camps, camins i masies, van aparèixer instal·lacions industrials, ponts, carrers, edificis i noves formes d’ocupació de l’espai.
Aquesta etapa és important perquè evita una imatge massa romàntica de Vallparadís. La seva transformació no va anar directament de “paradís rural” a “parc ciutadà”. Entremig hi hagué indústria, degradació, usos intensius, projectes inacabats, barreres urbanes i llargs processos de recuperació.
La ciutat primer va ocupar Vallparadís. Només molt després va decidir reconciliar-s’hi.
Vallparadís com a fractura urbana
Durant bona part del segle XX, la vall de Vallparadís va ser també una fractura dins la ciutat. La seva topografia la convertia en un espai singular, però no sempre fàcil d’integrar.
Els torrents, els desnivells i els usos acumulats dificultaven la connexió entre barris. Vallparadís era central geogràficament, però durant molt de temps no funcionava com un espai plenament integrat. Més que unir, en alguns trams separava.
Aquesta paradoxa és clau: Vallparadís era al cor de Terrassa, però no sempre va ser cor de ciutat.
La vall acumulava memòria, patrimoni i natura, però també discontinuïtats, barreres i espais degradats. La gran transformació contemporània consistiria precisament a canviar aquest paper: de fractura a nexe.
La recuperació del parc: de torrent antic a pulmó urbà
La conversió de Vallparadís en parc va ser un dels grans projectes urbans de la Terrassa contemporània.
A partir de finals del segle XX, especialment des dels anys noranta, es va impulsar la recuperació progressiva de la vall com a espai verd i ciutadà. La intervenció va permetre transformar un antic torrent en un corredor urbà d’enorme valor social, ambiental i simbòlic.
El procés es va desenvolupar per fases. El primer tram es va inaugurar el 1995, el segon es va obrir a la ciutat el 1997, i el 1999 s’hi va incorporar una tercera fase, amb espais tan coneguts com el Torrent de les Bruixes i la zona de la piscina i el llac. Més endavant, el parc continuaria creixent fins a arribar a sectors com Can Jofresa i la zona de Vallparadís Universitat.
Amb aquesta recuperació, Vallparadís va deixar de ser una frontera interna per convertir-se en un lloc de trobada. Allò que durant segles havia estat territori separat, i durant dècades havia funcionat com una esquerda urbana, acabaria transformant-se en un dels espais més compartits de Terrassa.
El gran nexe social de la ciutat
Avui el Parc de Vallparadís és molt més que un parc. És un eix social.
Uneix barris, connecta equipaments, permet recórrer la ciutat d’una altra manera i ofereix un espai comú on es barregen generacions, usos i memòries. Infants, estudiants, esportistes, famílies, gent gran, visitants, veïns de diferents barris i usuaris d’equipaments propers comparteixen un espai que abans havia estat marcat per límits i separacions.
Aquesta és la gran ironia històrica de Vallparadís: allò que durant segles va ser una realitat diferenciada, separada i administrativament singular, avui és precisament un dels grans llocs d’unió de Terrassa.
L’antiga Quadra de Vallparadís ha desaparegut dels mapes administratius, però el seu territori continua organitzant una part essencial de la vida urbana.
La memòria enterrada sota el parc
L’èxit actual del Parc de Vallparadís pot fer oblidar la seva profunditat històrica. Moltes persones hi passegen sense saber que travessen un territori que durant segles va tenir identitat pròpia.
Sota el verd actual hi ha capes successives: la quadra medieval, les masies, el castell, els torrents, els camins, la fiscalitat diferenciada, els conflictes amb Terrassa, la integració de 1830, la industrialització, la degradació, la recuperació urbana i el parc contemporani.
Vallparadís és un arxiu obert. Però, com passa sovint, cal saber-lo llegir.
El parc no només embelleix la ciutat. Explica com Terrassa ha crescut, com ha absorbit territoris, com ha esborrat antigues fronteres i com ha estat capaç de convertir una vella fractura territorial en un espai de convivència.
Per què la Quadra de Vallparadís importa avui
La història de la Quadra de Vallparadís no és una curiositat erudita. Importa perquè ajuda a entendre que Terrassa no va ser sempre una unitat compacta i contínua.
La ciutat es va formar mitjançant absorcions, tensions, pactes, conflictes i transformacions. Allò que avui sembla natural —que Vallparadís sigui part inseparable de Terrassa— durant segles va ser una qüestió oberta.
Recordar la Quadra permet mirar el parc amb uns altres ulls. Ja no com un simple espai verd, sinó com un territori amb memòria pròpia. Un lloc on es creuen poder senyorial, vida agrícola, conflicte fiscal, expansió urbana, patrimoni medieval, industrialització i recuperació ciutadana.
Vallparadís no és només el parc més estimat de Terrassa. És una síntesi de la seva història.
De quadra a part de Terrassa
La incorporació de Vallparadís no s’ha d’entendre només com un canvi de mapa. Era també un canvi de dependència judicial i governativa. La Quadra deixava de funcionar com una realitat separada i passava a quedar vinculada a l’administració de Terrassa.
Aquest detall és important perquè ens ajuda a mirar Vallparadís d’una altra manera. Abans de ser parc, pulmó verd, paisatge estimat o símbol ciutadà, Vallparadís havia estat un territori amb història pròpia. La ciutat moderna el va acabar integrant, però el document de 1830 ens recorda que aquella integració va tenir un moment administratiu concret.
Conclusió: Vallparadís, de territori separat a cor compartit
La Quadra de Vallparadís va ser durant segles un territori singular, situat al costat de Terrassa però no completament absorbit per ella. Va tenir jurisdicció, propietats, masies, camins, riera, castell i una relació complexa amb la vila.
La ciutat va acabar incorporant-la, transformant-la i, en certa manera, esborrant-ne el nom administratiu. Però no va poder esborrar-ne el pes històric.
Avui, quan Vallparadís funciona com un gran corredor verd i social, convé recordar d’on ve. No va néixer com a parc. Va ser territori. Va ser poder. Va ser frontera. Va ser agricultura. Va ser conflicte. Va ser perifèria. Va ser fractura. I finalment es va convertir en un dels espais més compartits de Terrassa.
La Quadra de Vallparadís va desaparèixer com a entitat, però la seva petjada continua sota cada camí del parc.
Potser per això Vallparadís emociona tant: perquè no és només natura dins la ciutat. És la memòria d’una ciutat aprenent, durant segles, a unir-se amb ella mateixa.
Cronologia bàsica
Segle XI — El terme del castell de Terrassa encara no ha creat la vila de Terrassa com a realitat urbana consolidada. Vallparadís ja té importància agrària i territorial.
1110 — Berenguer Sanlà i Ermessenda adquireixen terres vinculades a l’origen del Castell de Vallparadís.
Segles medievals i moderns — La Quadra de Vallparadís manté una existència diferenciada, amb masies, terres, jurisdiccions i drets propis.
1814 — Després de la Guerra del Francès, Terrassa intenta assumir el control de la Quadra de Vallparadís.
Cap a 1830 — La Quadra de Vallparadís queda integrada definitivament dins Terrassa.
1951 — Vallparadís rep el títol de Monument Històric-artístic.
1995 — S’inaugura el primer tram del Parc de Vallparadís.
1997 — S’obre el segon tram del parc.
1999 — S’inaugura una nova fase, amb el Torrent de les Bruixes i la zona de la piscina i el llac.
2011 — El parc arriba fins a Can Jofresa i consolida la seva dimensió com a gran corredor urbà.
Fonts consultades
Joaquim Verdaguer, La Quadra de Vallparadís.
Marcel Taló, Notícies d’una vall que fou paradís fiscal, Diari de Terrassa.
Rafael Aróztegui, reportatge visual sobre Vallparadís, Diari de Terrassa.
Ajuntament de Terrassa, història del Parc de Vallparadís.
Referències històriques sobre el Castell de Vallparadís i el terme del castell de Terras
Encara els que tenim una edad avançada, podem recordar que el carrer Sant Antoni, se l’anomenava, carrer de la Quadra.
Moltes gràcies, Joan. Exactament, aquest és un d’aquells noms populars que ajuden a entendre millor la memòria urbana de Terrassa. El carrer de Sant Antoni conserva aquesta vinculació amb l’antiga Quadra, i és molt interessant que encara hi hagi veïns que ho recordin així. Els noms oficials expliquen una part de la ciutat, però els noms que la gent feia servir al carrer sovint en guarden una altra de molt més viva.