Quan el barri va aprendre a parlar (1965–1980)
⚖️ Quan el barri va aprendre a parlar (1965–1980)
Els moviments veïnals i la lluita per la dignitat
A finals dels anys seixanta, Terrassa ja no era aquella ciutat petita envoltada de vinyes.
S’havia convertit en una ciutat plena de vida… i de deutes pendents.
Carrers sense asfalt, clavegueres obertes, escoles saturades i talls constants de llum i aigua formaven part del dia a dia.
Però allà on hi havia precarietat, va néixer una veu col·lectiva.
Els barris obrers, construïts amb suor i esperança, van començar a parlar.
I Terrassa —que fins llavors havia parlat amb la veu dels vapors i les fàbriques— va aprendre a escoltar la veu del poble.
🏚️ Els barris que demanaven existir
A Ca n’Anglada, La Maurina, Can Palet, Torre-sana o Ègara, els veïns compartien el mateix sentiment:
havien aixecat cases, però la ciutat encara no els havia reconegut.
Els serveis públics arribaven tard o no arribaven, i les promeses polítiques quedaven sempre pendents.
Va ser en aquest context que, a partir de 1968, van sorgir les primeres comissions veïnals.
No eren legals, però eren legítimes.
Reunions secretes als baixos de parròquies, en bars o en escoles; l’objectiu era senzill i immens: aconseguir dignitat.
“No volíem revolució, volíem clavegueres”, recordava amb ironia Antonio Castillo, un dels primers membres de la Comissió de Veïns de Ca n’Anglada.
🕯️ Parròquies i escoles: la casa de la paraula
Moltes d’aquestes primeres reunions es van fer sota el paraigua de les parròquies, com Sant Josep Obrer o Sant Valentí, on capellans compromesos obrien espai per al diàleg social.
Allà es van llegir les primeres cartes als ajuntaments, es van redactar manifestos i es van repartir fulls informatius ciclostilats amb missatges valents:
“El barri també és ciutat.”
Les escoles també hi van jugar un paper clau.
Mestres i pares d’alumnes van començar a organitzar associacions de mares i pares que reclamaven millores educatives i infraestructures.
La democràcia encara no havia arribat, però la societat civil ja estava aprenent a exercir-la.
🗣️ La veu dels carrers
Amb la mort de Franco i la transició democràtica, aquella força veïnal va esclatar.
Els carrers es van omplir de pancartes, assemblees i manifestacions.
Els veïns van ocupar locals abandonats per convertir-los en centres socials i cívics; van tallar carrers per exigir asfalt i van plantar arbres on abans només hi havia fang.
Els barris obrers van demostrar que la ciutadania no és una paraula abstracta, sinó una actitud col·lectiva.
A Terrassa, aquesta actitud va ser el motor del canvi local durant la dècada dels setanta.
“Vam començar demanant llum, i vam acabar demanant veu”, diria anys més tard Rosa Muñoz, veïna del barri de Torre-sana.
🏛️ De la protesta a la política
Molts dels homes i dones que havien estat portaveus dels barris es van convertir després en regidors, sindicalistes o líders socials.
Amb les primeres eleccions democràtiques, els moviments veïnals van trobar camins nous dins les institucions.
El que havia començat com una lluita per una parada d’autobús es va convertir en una escola de ciutadania.
Terrassa va entendre que la democràcia no es construeix només als despatxos, sinó també a les places, als patis i als menjadors de casa.
📜 Els fruits d’una veu
Gràcies a aquells anys d’organització i pressió, van arribar les escoles públiques, els CAPs, els mercats municipals i els primers centres cívics.
També es van asfaltar carrers, es van il·luminar places i es van crear espais verds.
Cada millora era una victòria compartida, perquè darrere hi havia hores de reunions, signatures, cartes i esperança.
Els barris que abans havien estat invisibles ara eren cor i ànima de la ciutat.
🌇 Epíleg — Quan la dignitat es va fer costum
El moviment veïnal va canviar Terrassa per sempre.
Va ensenyar a tota una generació que la dignitat no es demana: es construeix junts.
I encara avui, quan un barri reclama millores o defensa el seu patrimoni, ressona aquella mateixa energia que va néixer entre els anys seixanta i vuitanta:
“Som veïns. I parlar és el nostre dret.”
Els que van aprendre a parlar van donar veu a tots els que vindrien després.
I gràcies a ells, Terrassa ja no és només una ciutat —és una comunitat viva.
📚 Fonts
- Arxiu Municipal de Terrassa, secció Participació Ciutadana (1965–1985)
- Els anys del carrer: moviments veïnals i democràcia local – Associació Cultural Egara, 2008
- Testimonis orals de veïns de Ca n’Anglada, Torre-sana i La Maurina (recollits 1990–2010)
- Terrassa, ciutat que s’organitza – J. Planas Nieto, 2017
