Quan Terrassa es va encendre: de l’oli i el gas a l’arribada de l’electricitat
L’electricitat a Terrassa no va arribar de cop, sinó a través d’un llarg camí que va començar amb els llums d’oli, va continuar amb els fanals de gas i va culminar amb l’arribada de la llum elèctrica als carrers, als comerços, a les fàbriques i a les llars. Avui ens sembla normal prémer un interruptor, veure els carrers il·luminats de nit o contemplar els aparadors nadalencs plens de bombetes. Però durant segles, la foscor va formar part de la vida quotidiana de la ciutat.
La història de l’electricitat a Terrassa no és només la història d’un avenç tècnic. És també la història d’una ciutat industrial que va aprendre a allargar el dia, a transformar els seus carrers, a modernitzar les fàbriques, a canviar els hàbits domèstics i a convertir la llum en símbol de progrés.
Abans de l’electricitat hi havia oli, espelmes, gas, encenedors de fanals, arcs voltaics, dinamos, motors de vapor, centrals productores, instal·lacions particulars, disputes empresarials i una ciutat que, a poc a poc, va anar deixant enrere la penombra.
La llum, a Terrassa, no va arribar d’un dia per l’altre. Va arribar per capes.
Abans de la llum elèctrica: oli, espelmes i carrers foscos
Durant molt de temps, els carrers de Terrassa depenien d’una il·luminació pobra i irregular. Les cases s’il·luminaven amb llums d’oli, espelmes o altres sistemes senzills, mentre que l’espai públic quedava condicionat pel ritme natural del dia. Quan es feia fosc, la ciutat canviava completament de cara.
La nit no era l’escenari il·luminat que coneixem avui. Era un espai de prudència, de trajectes curts i de carrers amb poca visibilitat. La llum artificial era cara, limitada i sovint reservada als qui s’ho podien permetre.
En aquest context apareix la figura de l’encenedor de fanals, un ofici avui desaparegut però imprescindible en la ciutat preelèctrica. A Terrassa es recorda Josep Ventayol com l’home encarregat d’encendre i apagar diàriament les faroles d’oli. Aquesta imatge resumeix tota una època: la llum no funcionava sola; calia anar-la a buscar, encendre-la una per una i apagar-la quan tocava.
La ciutat moderna encara era lluny. Però la necessitat de llum ja començava a formar part del debat sobre el progrés urbà.
La primera gran passa: la il·luminació pública de gas
El gran salt anterior a l’electricitat va ser el gas. Barcelona va inaugurar la il·luminació pública de gas a principis d’octubre de 1842, però Terrassa encara trigaria uns anys a consolidar aquest sistema.
La primera instal·lació oficial de fanals de gas a Terrassa no arribaria fins al 1860, amb 97 fanals. Aquella xifra pot semblar modesta, però representava un canvi importantíssim: per primera vegada, determinats carrers podien disposar d’una il·luminació pública més estable i potent que la dels antics sistemes d’oli.
Amb el pas dels anys, el nombre de fanals de gas augmentaria fins arribar als 700 l’any 1927. Això mostra que el gas no va ser una etapa anecdòtica, sinó un sistema que va conviure durant dècades amb l’arribada progressiva de l’electricitat.
El gas va fer possible una ciutat més transitable de nit, però també tenia limitacions. Requeria una infraestructura pròpia, manteniment constant i una xarxa que no podia competir, a la llarga, amb les possibilitats que obriria la llum elèctrica.
Abans de l’electricitat: telègraf, telèfon i una ciutat que començava a connectar-se
Abans que la llum elèctrica s’estengués pels carrers i pels establiments, Terrassa ja havia començat a viure altres signes de modernitat tècnica. El 5 d’octubre de 1865 es va inaugurar l’Estació del Telègraf, una fita que connectava la ciutat amb una nova manera de transmetre informació a distància.
Uns anys més tard, el 23 d’agost de 1883, ja es documenta una de les primeres referències al telèfon a Terrassa: una sol·licitud del senyor Vallhonrat per instal·lar-ne un de particular entre casa seva i el lloc de feina. Aquells avenços encara eren minoritaris, però anunciaven un canvi profund: la ciutat començava a entrar en una etapa en què energia, comunicació i indústria avançaven plegades.
L’electricitat no va aparèixer, doncs, en una ciutat immòbil. Va arribar a una Terrassa que ja estava començant a experimentar amb noves formes de connexió, velocitat i modernitat.
1884: Francesc Giralt i els primers assaigs elèctrics
La història de l’electricitat a Terrassa té un nom destacat: Francesc Giralt i Serrà. L’any 1884 apareixen diversos episodis que mostren fins a quin punt la ciutat començava a experimentar amb aquesta nova energia.
El mes de març d’aquell any es documenta la instal·lació d’un primer timbre elèctric al carrer de la Font Vella, número 18, vinculat al rellotger Salvador Arch. Pocs mesos després, el 5 de juny de 1884, Francesc Giralt hi va instal·lar una petita central amb un motor de 25 HP i una bateria d’acumuladors.
Aquell mateix any, el 7 de setembre, els industrials Salvanans Germans i Busquets van instal·lar enllumenat elèctric en un local del carrer de Joaquim Galí. El sistema disposava de tres llums d’arc voltaic alimentades per una màquina dinamoelèctrica sistema Brush, procedent d’Amèrica.
Tot plegat mostra que l’arribada de l’electricitat a Terrassa no va ser un únic moment fundacional, sinó una successió d’assaigs, proves i iniciatives privades que van anar obrint camí. La llum elèctrica encara no era un servei general, però començava a deixar de ser una curiositat per convertir-se en una possibilitat real.
Què eren els llums d’arc voltaic?
Els primers sistemes d’enllumenat elèctric no funcionaven com les bombetes domèstiques actuals. En molts casos s’utilitzaven llums d’arc voltaic, que produïen una llum molt intensa a partir d’un arc elèctric entre dos elèctrodes.
Aquests sistemes eren potents, espectaculars i útils per a espais amplis, però també eren complexos, cars i poc adequats encara per a un ús domèstic generalitzat. Necessitaven maquinària, regulació i una infraestructura que els feia més apropiats per a locals industrials, grans sales, carrers principals o espais festius.
Això explica per què l’electricitat va arribar primer a fàbriques, locals singulars, carrers comercials, entoldats i establiments concrets abans de convertir-se en una presència habitual a les cases.
La llum elèctrica, en aquells primers anys, era una demostració de futur. I Terrassa, ciutat industrial i inquieta, no podia quedar-ne al marge.
El Centre Industrial i les primeres instal·lacions particulars
El següent pas important es va produir l’any 1893, quan el Centre Industrial Terrassenc va posar a prova una instal·lació elèctrica per a usos particulars.
Aquesta experiència va arribar a establiments molt concrets: la Botiga Biosca, la farmàcia Coll, la barberia Neia, al carrer de Sant Pere, i també un local del carrer Major. Aquells punts van actuar gairebé com aparadors de la nova tecnologia. En una ciutat encara acostumada al gas i a la penombra, veure llum elèctrica en comerços i espais de relació devia tenir un efecte sorprenent.
La llum ja no era només una necessitat. Començava a ser també un reclam comercial.
La il·luminació elèctrica ajudava a destacar aparadors, a prolongar l’activitat, a donar prestigi i a transmetre una idea de modernitat. Els establiments que incorporaven electricitat no només milloraven la visibilitat: es posicionaven com a espais avançats dins una ciutat que mirava cap al futur industrial.
L’electricitat arriba a les festes de Sant Pere
L’any 1897, durant la celebració de les festes del poble de Sant Pere, els senyors Arch i Julià van aconseguir instal·lar, no sense dificultats, l’enllumenat elèctric als anomenats entoldats.
Aquest detall és molt significatiu. L’electricitat entrava també en el món festiu, en els espais col·lectius i populars. Ja no era només una qüestió de fàbriques, comerços o cases particulars. La llum elèctrica començava a formar part de l’experiència pública.
Les festes, els envelats i les celebracions eren escenaris perfectes per mostrar la força simbòlica de l’electricitat. Allò que de dia podia semblar una innovació tècnica, de nit es convertia en espectacle.
La llum era progrés, però també emoció.
Una ciutat industrial que encara depenia del gas
Malgrat aquests avenços, la introducció de l’electricitat no va ser immediata ni lineal. Terrassa continuava depenent en bona mesura del gas per al consum públic i domèstic. El canvi tecnològic avançava, però amb prudència.
Altres ciutats de l’entorn també anaven incorporant l’electricitat. Sabadell disposava d’enllumenat elèctric des de 1895 i Rubí des de 1897. Però a Terrassa, l’expansió elèctrica no representava encara una millora generalitzada per al conjunt de la població.
L’electricitat havia aparegut, sí, però encara no havia conquerit la ciutat.
Aquesta fase de convivència entre gas i electricitat és fonamental per entendre la transformació urbana. No hi va haver un abans i un després net. Durant anys, els fanals de gas i els sistemes elèctrics van compartir espai. La modernitat no va substituir la tradició d’un dia per l’altre; la va anar desplaçant carrer a carrer, instal·lació a instal·lació.
L’ensenyament tècnic i la nova cultura elèctrica
La implantació de l’electricitat també va tenir una dimensió educativa i professional. L’any 1904, l’Escola Superior d’Indústries va oferir el pla d’estudis de la nova titulació de Perit Electricista. A l’Escola d’Arts i Oficis Municipal de Terrassa, en el tercer curs, ja s’hi estudiava Electrotècnia elemental.
Aquest fet indica que la ciutat no només consumia tecnologia, sinó que començava a formar persones capaces d’entendre-la, aplicar-la i mantenir-la. En una ciutat industrial com Terrassa, això era clau.
La llum elèctrica necessitava instal·ladors, tècnics, mecànics, operaris i coneixement especialitzat. L’electricitat no era només bombetes: era infraestructura, càlcul, màquines, seguretat i una nova manera de pensar l’energia.
Terrassa, ciutat de vapors i fàbriques, començava a preparar-se per a una nova etapa industrial.
El tren també volia llum
L’any 1906, la Companyia del Nord de ferrocarril anunciava la introducció de nous cotxes de segona classe amb totes les comoditats, inclosa la il·luminació elèctrica.
Aquest detall pot semblar secundari, però no ho és. El tren era un dels grans símbols de modernitat i connexió. Si els vagons incorporaven electricitat, volia dir que la llum elèctrica s’associava també al confort, al progrés i al transport modern.
L’electricitat deixava de ser una curiositat local i començava a aparèixer com una exigència dels nous temps.
1907: l’enllumenat públic elèctric al carrer de Sant Pere
L’any 1907 es va inaugurar l’enllumenat públic elèctric al carrer de Sant Pere, mitjançant arcs voltaics. Aquesta data marca una fita important dins la història de la ciutat.
El carrer de Sant Pere no era un carrer qualsevol. Era un eix central, comercial i urbà. Que l’electricitat arribés primer a aquest espai indica clarament quines zones tenien prioritat en el procés de modernització: carrers comercials, espais de pas, punts visibles i zones amb capacitat de representar la nova Terrassa.
Però, de nou, el procés va ser lent. Caldria esperar fins a l’abril de 1924 perquè l’electricitat arribés també a les faroles dels carrers de la Font Vella i Gavatxons.
A partir d’aquell moment, l’enllumenat elèctric es va anar estenent per altres carrers de la ciutat, tot i que encara va conviure amb els fanals de gas fins als anys cinquanta. Aquesta convivència és una imatge molt poderosa: una Terrassa amb un peu en el segle XIX i un altre en el segle XX.
La Sociedad General de Electricidad: una empresa per encendre la ciutat
Un capítol essencial d’aquesta història és la creació de la Sociedad General de Electricidad.
Aquesta societat es va constituir amb un capital de 60.000 pessetes, dividit en accions de 250 pessetes cadascuna. El seu objectiu era produir electricitat per a l’enllumenat públic, per a usos particulars i per a altres aplicacions.
La central elèctrica va començar a subministrar fluid elèctric el 31 de gener de 1908. Inicialment atenia l’enllumenat públic i també famílies acomodades. El preu del consum era alt: el quilowatt hora podia costar uns 70 cèntims, una quantitat que situava la llum elèctrica a l’abast sobretot de les cases benestants.
La central funcionava a partir d’un generador de vapor, tres motors de gas Crossley i unes quantes dinamos Crompton. En total, produïa una potència notable per a l’època, suficient per alimentar milers de candeles.
Aquell equipament representava una infraestructura moderna al servei d’una ciutat que volia consolidar la seva electrificació.
L’edifici de Lluís Muncunill al carrer de la Unió
La Sociedad General de Electricidad va construir una nova central productora al carrer de la Unió. L’edifici, obra de Lluís Muncunill i Parellada, és una de les peces més interessants de la història arquitectònica i industrial de Terrassa.
Situat a la cantonada del carrer de la Unió amb el carrer Joan Coromines, l’edifici responia a una tipologia industrial característica: coberta amb volta catalana, dues naus de maó vist, obertures d’arc rebaixat i elements ornamentals ceràmics. La seva façana encara conserva el ritme de les obertures i el caràcter industrial propi de l’època.
Aquest edifici no era només un contenidor de màquines. Era la representació material d’una nova etapa. Terrassa produïa electricitat, i ho feia dins una arquitectura que avui forma part de la memòria patrimonial de la ciutat.
Amb el temps, l’edifici deixaria la seva funció original i acabaria transformat en un establiment de restauració. Però la seva presència continua recordant que aquell espai va ser un dels punts neuràlgics de la modernització energètica de Terrassa.
L’augment de la demanda i la ciutat que necessitava més energia
L’electricitat va deixar aviat de ser una curiositat. A mesura que més establiments, particulars i activitats industrials demanaven subministrament, la infraestructura inicial va començar a quedar petita.
L’any 1911, la Sociedad General de Electricidad va instal·lar un nou motor amb dinamo de 100 cavalls de vapor per respondre a l’augment de la demanda de fluid local. També va contractar subministrament amb la Companyia Barcelonesa d’Electricitat.
Aquest pas és important perquè mostra una realitat nova: Terrassa ja no només experimentava amb l’electricitat; començava a dependre’n.
Les empreses tèxtils, que fins aleshores havien funcionat amb velles màquines de vapor, van anar reclamant fluid elèctric. La ciutat industrial entenia que la nova energia podia millorar processos, flexibilitzar sistemes de producció i obrir una etapa de modernització.
La llum havia començat pels carrers i els aparadors, però el veritable canvi profund arribava a les fàbriques.
El monopoli i l’arribada de la competència
Durant uns anys, la Sociedad General de Electricidad va tenir el monopoli de la producció de fluid elèctric a Terrassa. Però cap monopoli industrial és etern.
Amb el pas del temps, altres empreses van entrar en competència, entre elles la Societat Energia Elèctrica de Catalunya i, més endavant, Riegos y Fuerza del Ebro, coneguda popularment com La Canadenca.
Aquest procés va acabar transformant el mapa energètic de Terrassa, Sabadell i Manresa. Les primeres societats locals van anar perdent pes davant companyies més grans, amb més capacitat de producció i distribució.
La Sociedad General de Electricidad acabaria esdevenint l’embrió de noves formes empresarials i, anys més tard, seria absorbida dins processos de concentració del sector. L’any 1952, la companyia va ser adquirida per FECSA, una de les grans empreses elèctriques del segle XX a Catalunya.
La història de l’electricitat a Terrassa, per tant, també és la història del pas d’un model local i pioner a un sistema energètic cada vegada més ampli, centralitzat i empresarialment concentrat.
La transformació del paisatge urbà
L’arribada de l’electricitat no només va canviar l’interior de les fàbriques o dels comerços. També va transformar el paisatge urbà. Els cables, els pals, els braços de llum, les centrals i els fanals van introduir una nova capa visual sobre la ciutat.
Els carrers van començar a tenir una altra presència. La nit deixava de ser una frontera absoluta. Els aparadors podien continuar vius després de la posta de sol. Les places i els eixos comercials guanyaven visibilitat. Els edificis industrials incorporaven infraestructures noves i les façanes començaven a conviure amb elements tècnics que abans no existien.
La modernitat també es veia. I, de vegades, es veia penjada sobre els caps dels vianants en forma de cables.
Aquesta transformació no sempre va ser ordenada ni discreta. Però va ser decisiva. La ciutat que havia crescut amb vapors, xemeneies i telers començava a incorporar una nova xarxa invisible i visible alhora: l’energia elèctrica.
La llum arriba al Nadal: 1962, els primers carrers il·luminats
Un dels capítols més entranyables de la relació entre Terrassa i la llum és l’arribada de la il·luminació nadalenca.
Terrassa va començar a il·luminar els carrers per Nadal l’any 1962, quan els comerciants del carrer Sant Pere van decidir penjar bombetes de colors per fer més atractiva la seva zona comercial. La iniciativa tenia una clara voluntat comercial, però també va crear una nova manera de viure la ciutat en temps de Nadal.
L’any següent, el 1963, s’hi van afegir el carrer Font Vella i el carrer Cremat. També el centre comercial d’aquell moment, amb espais com els Gavatxons, va participar d’aquest impuls decoratiu.
En aquell primer Nadal il·luminat es van necessitar unes 1.500 bombetes de colors per decorar els carrers. Avui pot semblar una xifra petita comparada amb les grans instal·lacions actuals de leds, però en aquell moment va representar tota una novetat.
La llum nadalenca tenia una funció comercial evident: atraure compradors, embellir els carrers i donar vida al centre. Però també tenia una dimensió emocional. Després de dècades en què la llum havia estat símbol de progrés tècnic i industrial, ara es convertia també en símbol de festa, comunitat i consum urbà.
La nevada de 1962 i una ciutat il·luminada
Aquelles primeres fotografies de la il·luminació nadalenca tenen un valor afegit: van coincidir amb la famosa nevada del 25 de desembre de 1962.
La imatge d’una Terrassa nevada i amb els carrers decorats per Nadal forma part d’un record col·lectiu molt potent. La llum elèctrica, que havia arribat dècades abans com una tecnologia cara i reservada a pocs, ja era aleshores una part inseparable de l’ambient urbà.
La ciutat industrial s’havia acostumat a la llum. La necessitava per treballar, per vendre, per circular, per celebrar i per reconèixer-se.
Del gas als leds: una transformació de més d’un segle
La història de la il·luminació a Terrassa permet llegir l’evolució de la ciutat en més d’un segle.
Primer hi hagué els llums d’oli, les espelmes i els carrers foscos.
Després arribaren els fanals de gas, que van transformar parcialment l’espai públic.
Més tard, l’electricitat va entrar com una meravella tècnica en mans de pioners com Francesc Giralt.
Després va passar als comerços, a les festes, als carrers principals, als edificis públics, a les fàbriques, als trens i a les llars.
Finalment, es va convertir en una presència tan normal que gairebé va desaparèixer de la nostra consciència.
Aquest és el gran triomf de l’electricitat: es va tornar invisible perquè ho va fer tot visible.
Una ciutat que va aprendre a viure de nit
L’arribada de l’electricitat va canviar la relació de Terrassa amb el temps. La jornada es podia allargar. Els comerços podien mostrar millor els seus productes. Les fàbriques podien organitzar altres ritmes de treball. Els carrers principals guanyaven seguretat i presència. Les festes es transformaven. La vida domèstica adquiria noves comoditats.
La llum elèctrica no només va il·luminar carrers. Va modificar costums.
Allà on abans hi havia foscor, hi va aparèixer activitat. Allà on abans la nit imposava límits, hi va aparèixer una ciutat més oberta, més visible i més connectada amb la modernitat.
Terrassa, com moltes ciutats industrials, no va entendre l’electricitat només com un luxe, sinó com una necessitat per continuar creixent.
El patrimoni elèctric que encara queda
Avui, bona part d’aquella primera història elèctrica ha desaparegut o ha quedat amagada sota altres usos. Però encara hi ha rastres importants.
L’antic edifici de la Sociedad General de Electricidad, al carrer de la Unió, és un dels testimonis més clars. També ho són les fotografies antigues dels fanals, els records dels primers carrers il·luminats, les notícies de premsa, els documents conservats a l’Arxiu de Terrassa i la memòria dels establiments que van formar part d’aquella primera electrificació.
Aquest patrimoni no sempre és fàcil de veure. No té la solemnitat d’una església ni la presència d’una gran fàbrica conservada intacta. Però és fonamental per entendre la ciutat contemporània.
La Terrassa industrial no es pot explicar sense vapor. Però tampoc sense electricitat.
La llum com a memòria
Quan avui passegem pel carrer de Sant Pere, la Font Vella, els Gavatxons, el carrer Cremat, el carrer Major, el carrer de la Unió o l’antic entorn industrial de la ciutat, difícilment pensem en la llarga història que hi ha darrere de cada fanal, de cada aparador i de cada façana il·luminada.
Però aquests carrers van ser escenaris d’una transformació profunda. Allà es van provar sistemes, s’hi van penjar arcs voltaics, s’hi van encendre bombetes, s’hi van obrir negocis moderns i s’hi va construir una nova manera de viure la ciutat.
La llum va canviar Terrassa sense fer soroll. No va enderrocar muralles, però va alterar els horaris, els oficis, els comerços, les festes i la percepció mateixa de l’espai urbà.
La ciutat que avui veiem il·luminada és hereva d’aquells primers fanals d’oli, d’aquells 97 fanals de gas de 1860, d’aquell primer timbre elèctric de 1884, de les tres làmpades d’arc voltaic del carrer Joaquim Galí, de la central de la Sociedad General de Electricidad i d’aquelles 1.500 bombetes de colors que el Nadal de 1962 van començar a transformar els carrers comercials.
La llum, a Terrassa, també té història.
I val la pena encendre-la de nou.
Cronologia bàsica de la llum i l’electricitat a Terrassa
1842 — Barcelona inaugura la il·luminació pública de gas, precedent important per a altres ciutats catalanes.
1860 — Terrassa inaugura oficialment la primera instal·lació de fanals de gas, amb 97 punts de llum.
1865 — S’inaugura l’Estació del Telègraf de Terrassa.
1883 — Es documenta una de les primeres referències al telèfon a Terrassa, vinculada a una sol·licitud particular del senyor Vallhonrat.
1884 — Es documenten els primers assaigs elèctrics destacats: un timbre elèctric al carrer Font Vella, la intervenció de Francesc Giralt i les làmpades d’arc voltaic del carrer Joaquim Galí.
1893 — El Centre Industrial Terrassenc prova la il·luminació elèctrica en establiments particulars.
1897 — L’electricitat arriba als entoldats de les festes de Sant Pere.
1904 — L’Escola Superior d’Indústries incorpora estudis relacionats amb l’electricitat i l’electrotècnia.
1906 — La Companyia del Nord anuncia vagons amb il·luminació elèctrica.
1907 — S’inaugura l’enllumenat públic elèctric al carrer de Sant Pere.
1908 — La Sociedad General de Electricidad comença a subministrar fluid elèctric a Terrassa.
1911 — La societat instal·la un nou motor per respondre a l’augment de la demanda.
1924 — L’electricitat arriba a les faroles dels carrers de la Font Vella i Gavatxons.
1927 — Terrassa arriba als 700 fanals de gas, mostra de la convivència entre gas i electricitat.
1952 — La Sociedad General de Electricidad és adquirida per FECSA.
1962 — Els comerciants del carrer Sant Pere impulsen la primera il·luminació nadalenca dels carrers de Terrassa.
1963 — S’hi afegeixen carrers com la Font Vella i el carrer Cremat.
Fonts consultades
Baltasar Ragon, Terrassa. Historials i Efemèrides.
Maria Galí Font, Breu cronologia de l’inici de l’electrificació a Terrassa, treball de l’assignatura Electricitat i canvi social i cultural, Universitat Politècnica de Catalunya – BarcelonaTech, Campus de Terrassa, curs 2019-2020.
Reculls de Records de Terrassa sobre la il·luminació a Terrassa.
Arxiu Municipal de Terrassa, fitxa descriptiva de l’edifici de la Sociedad General de Electricidad.
Informació patrimonial sobre l’edifici de la Sociedad General de Electricidad, obra de Lluís Muncunill.
Material divulgatiu sobre la ruta de la llum i l’electrificació de l’enllumenat públic de Terrassa.
Documentació gràfica del Fons Ragon-AMAT.
