Els antics quioscos de Terrassa: mercat, vermut i vida al carrer

Els quioscos antics de Terrassa van ser durant dècades molt més que petits punts de venda: van formar part del mercat, del vermut i de la vida quotidiana de la ciutat.

Hi ha elements del paisatge urbà que, vistos des d’avui, poden semblar menors. Una parada, una caseta, una construcció petita al mig d’una plaça o d’un passeig. Però de vegades són justament aquests elements els que expliquen millor la ciutat real: la que compra, la que conversa, la que passeja, la que treballa i la que transforma els seus espais amb el pas dels anys.

A Terrassa, els quioscos van ser una d’aquestes peces petites amb una vida enorme. No van servir només per vendre. També van ordenar espais, van donar identitat a places i passeigs, van sostenir negocis familiars i van formar part de rituals tan arrelats com el mercat o el vermut del diumenge.

Parlar avui dels antics quioscos de Terrassa és, en realitat, parlar d’una ciutat que encara feia molta vida a l’aire lliure. D’una ciutat que comprava cara a cara, que coneixia els venedors pel nom i que convertia un espai de venda en un punt de trobada.

Els quioscos de la Plaça de la Creu: quan el mercat encara tenia forma de petita arquitectura

Un dels casos més singulars és el dels quioscos de la Plaça de la Creu, vinculats a l’antic mercat que hi havia en aquella zona, a l’inici de la carretera de Matadepera, i que es va inaugurar als voltants de 1917.

No eren simples taules o parades provisionals. Segons la informació, eren tres quioscos ben definits arquitectònicament, cadascun amb la seva parada. La seva aparença devia cridar molt l’atenció: teulades de doble vessant, molt inclinades, que s’unien visualment en una mena de cos coronat per una punxa, com si aquell petit conjunt comercial hagués volgut tenir, a la seva escala, una certa dignitat urbana.

També resulta molt interessant la manera com estaven pensats per al treball diari. S’hi accedia per una porta lateral, situada a l’esquerra de cada habitacle, i la zona del taulell es tancava amb una persiana de fusta des de l’interior, com una mesura de seguretat molt pròpia d’una època en què calia protegir el gènere i l’espai de feina amb els recursos disponibles.

Aquest detall és important perquè ens allunya de la idea del quiosc com a estructura improvisada. Aquí hi havia disseny, funcionalitat i una adaptació concreta a l’ús comercial.

Carn, aviram i una clientela de diari… i de diumenge

Les tres parades de la Plaça de la Creu estaven ocupades per una gallinaire i dues carnisseries. És a dir, no eren quioscos dedicats a begudes o a consum ocasional, sinó espais de proveïment real, perfectament integrats en la rutina alimentària d’aquella part de la ciutat.

La fotografia permetia identificar la parada de Ramona Verdera, on es venia carn. Segons la informació recollida, aquella parada l’havia feta el seu marit, Josep Serra i Valls, a qui agradava molt la fotografia. Aquest petit detall, aparentment lateral, és preciós: ens recorda que darrere de cada parada no hi havia només una activitat econòmica, sinó una família, unes mans, unes inclinacions personals, una història pròpia.

El negoci, a més, no naixia del no-res. Tenia continuïtat en una altra parada que la seva mare havia tingut al Mercat de la Independència, mentre el pare es dedicava al bestiar prop del Pla de l’Ametllera. És a dir, no estem parlant d’una venedora aïllada, sinó d’un petit món familiar lligat des de feia temps al comerç de carn.

La nissaga era coneguda com Cal Cordes, perquè —segons s’explica— amb budells de bestiar feien dos tipus de cordes: unes destinades a instruments musicals i unes altres a la sutura de ferides. Aquest és un d’aquells detalls que donen profunditat i singularitat al relat: una parada de mercat que obre, de sobte, una porta a un ofici auxiliar, a una economia d’aprofitament i a una ciutat on encara els materials animals es reutilitzaven amb una lògica que avui gairebé ens sorprèn.

Una ciutat que obria també els diumenges

Els quioscos de la Plaça de la Creu no eren només una estructura curiosa. Eren un servei viu. S’explica que aquests mercats o quioscos, com també passava amb el de les Quatre Carreteres, obrien tots els dies de l’any, excepte les dues grans festes de Sant i Nadal.

Aquest detall és molt revelador. Ens parla d’una ciutat amb una activitat comercial molt intensa, però també d’un altre ritme de vida: un temps en què el diumenge no volia dir necessàriament persiana abaixada. De fet, molts excursionistes s’hi atansaven també en diumenge per comprar carn i anar-la a fer als boscos dels voltants. El quiosc, per tant, no servia només al veïnat més pròxim: connectava la ciutat amb les seves sortides, amb el lleure i amb una manera d’aprofitar el diumenge que barrejava compra, natura i trobada.

Conservar la carn abans de la nevera moderna

Un dels detalls més interessants de tot aquest conjunt és la manera com es guardava la carn, s’emmagatzemava al mateix quiosc, en una mena de fresqueres subterrànies que arribaven fins a sota mateix de la font que hi havia a la plaça, aprofitant aquella frescor per conservar el gènere.

Això és magnífic perquè explica una ciutat anterior a la comoditat moderna, una ciutat que havia de resoldre els problemes quotidians amb enginy, aprofitant les condicions físiques del lloc. La font, la profunditat, la temperatura: tot formava part d’una manera de comerciar i de conservar els aliments que avui ja no veiem, però que era essencial per al funcionament diari d’aquells negocis.

Aquest tipus de detall és el que converteix els quioscos en alguna cosa més que una postal. Ens parla de tècnica, d’adaptació i de vida material.

1928: el Mercat del Triomf i el final dels quioscos de la Plaça de la Creu

Com tantes altres peces petites de la ciutat, aquells quioscos no van durar per sempre. Amb la inauguració, el 1928, del proper Mercat del Triomf, els venedors es van traslladar i hi van obrir noves parades. Aquell moviment va acabar provocant la desaparició d’aquesta construcció tan singular, al mateix temps que es remodelava la zona fins a donar-li una forma més semblant a la que avui coneixem.

És un final molt terrassenc, si es vol dir així: el petit comerç no desapareix perquè deixi de tenir sentit, sinó perquè la ciutat es reorganitza, concentra millor els seus espais i substitueix una forma de mercat per una altra més estable i moderna.

Però en aquest procés es va perdre també un tipus concret d’arquitectura urbana i un tros molt visible de la memòria comercial de la plaça.

Del mercat al vermut: quan el quiosc passava a ser social

Si els quioscos de la Plaça de la Creu expliquen la ciutat del proveïment, els quioscos de begudes expliquen una altra Terrassa: la del Passeig, la de la Rambla, la del vermut i la de la vida social al carrer.

Aquí el quiosc ja no és principalment un lloc on anar a buscar carn o aviram, sinó un espai lligat a la beguda, a la trobada i al passeig ritual dels diumenges i dies festius.

Surt clarament aquesta altra funció. El quiosc de begudes era part del paisatge del Passeig, i durant anys va formar part del centre neuràlgic de la ciutat. Les famílies i els grups d’amics passejaven, s’aturaven, prenien alguna cosa i participaven d’aquell ambient que avui pot semblar gairebé ceremonial.

El vermut hi té un paper central. No com una beguda qualsevol, sinó com un hàbit social. Fer el vermut significava trobar-se abans de dinar, sortir de casa, veure gent, comentar coses, ocupar la ciutat amb tranquil·litat. El quiosc, en aquest sentit, era gairebé un petit saló públic a l’aire lliure.

El Passeig com a escenari d’una ciutat que es mira a si mateixa

Aquests quioscos no eren perifèrics. Eren al cor de l’espai urbà. El Passeig i la Rambla eren llocs de visibilitat, d’aparador social, d’anar i venir. Situar-hi un quiosc de begudes significava posar-lo allà on la ciutat es representava a si mateixa.

No és casual que aquests espais estiguessin lligats als diumenges, a les sardanes, als concerts o a les formes de passeig més característiques de la Terrassa d’abans. El quiosc era petit, sí, però tenia una gran capacitat de concentrar vida al seu voltant.

En aquest sentit, els quioscos del Passeig eren molt més que punts de venda: eren part del decorat i, alhora, part de l’acció.

Germans, hotels i continuïtats comercials

Els textos apunten també una cosa molt important: darrere dels quioscos de begudes hi havia propietaris, famílies i continuïtats comercials. En un cas, s’esmenta la vinculació amb l’Hotel Peninsular; en d’altres, hi apareixen noms de famílies que mantenien la concessió o explotació del negoci.

Això reforça una idea que ja havia aparegut amb la Plaça de la Creu: el quiosc no era un element aïllat, sinó una peça integrada en una economia familiar i en una xarxa de petites activitats urbanes. Els clients no compraven a una estructura anònima. Compraven a una gent coneguda, amb cara, amb tracte, amb una història.

I això també explica per què aquests espais s’han mantingut tant vius en la memòria: perquè no eren impersonals.

1943: la reforma del Passeig i una altra desaparició

Com havia passat amb els quioscos de la Plaça de la Creu, la transformació urbanística va acabar passant factura també a alguns quioscos de begudes. En la documentació apareix clarament que el 1943, amb la nova reforma del Passeig per situar-hi el monument als caiguts, aquell quiosc de la rotonda va desaparèixer.

Això és important perquè mostra una constant en la història urbana de Terrassa: les peces petites, fins i tot les molt estimades o molt visibles, sovint acabaven cedint davant de reformes més grans, nous projectes o una altra idea de ciutat.

El quiosc desapareixia, però no perquè hagués estat irrellevant. Al contrari: desapareixia precisament perquè ocupava un espai central que la ciutat volia redefinir.

Per què avui encara val la pena parlar-ne

La història dels quioscos antics de Terrassa té valor per una raó molt senzilla: perquè permet explicar la ciutat des d’un angle poc solemne, però extraordinàriament revelador.

A través d’ells podem veure:

• la compra diària,
• els negocis familiars,
• l’enginy per conservar aliments,
• el pes dels mercats,
• el ritual social del vermut,
• la vida del Passeig,
• i la manera com les reformes urbanes van anar esborrant petites arquitectures que havien estat molt vives.

Els quioscos no eren monuments, però ajudaven a donar forma a la ciutat. No eren grans edificis, però organitzaven espais i hàbits. No eren el centre oficial de la història de Terrassa, però sí un centre molt real de la seva vida quotidiana.

Unes construccions petites amb una memòria enorme

Potser aquesta és la idea final que convé retenir: els antics quioscos de Terrassa no van ser només llocs on comprar. Van ser una manera de fer ciutat.

A la Plaça de la Creu, els quioscos van ser mercat, producte fresc, tècnica domèstica de conservació i petites històries familiars.
Al Passeig i a la Rambla, van ser vermut, diumenge, trobada i paisatge urbà compartit.

Després van desaparèixer. Però el fet que avui encara en puguem parlar, i que les fotografies i els records conservin tants detalls, demostra que aquelles petites construccions van deixar una petjada molt més gran del que podria semblar.

Perquè de vegades la història d’una ciutat no s’amaga en els seus grans edificis.
S’amaga en una parada de carn, en una persiana de fusta, en una fresquera sota una font o en un vermut pres dempeus en un quiosc del Passeig.

I això, ben mirat, també és Terrassa.