Rambla d’Ègara 1979: quan l’olor de castanyes anunciava Tots Sants a Terrassa

Rambla d’Ègara 1979 és una imatge que ens retorna l’olor de les castanyes torrades, els bidons metàl·lics, els sacs a la vorera i una Terrassa que vivia Tots Sants a peu de carrer. Només cal imaginar una paperina calenta entre les mans per tornar a aquella escena de tardor.

La imatge publicada per Sergi Estapé al Diari de Terrassa, dins la secció “Ahir i Avui”, ens porta a la Rambla d’Ègara l’any 1979. La fotografia, acreditada a l’Arxiu Diari de Terrassa i Alberto Tallón, mostra una parada de castanyes amb diversos bidons preparats per coure-les, sacs plens al costat i una castanyera treballant en plena vorera.

Però aquesta fotografia no parla només de castanyes. Parla d’una manera de viure el carrer, d’un ofici de temporada, d’una Rambla encara molt quotidiana i d’un ritual que, malgrat els canvis, continua despertant records molt vius.

Rambla d’Ègara 1979: una parada que feia olor de tardor

El primer que atrapa la mirada és la parada. No és una caseta moderna, tancada i perfectament uniformada. És una instal·lació senzilla, gairebé artesanal: bidons metàl·lics, foc, fum, sacs de castanyes, caixes i una petita estructura de treball preparada per aguantar hores de feina.

Tot sembla directe, sense artifici. Les castanyes es couen allà mateix, davant la gent. El carrer participa de l’olor, del fum i del moviment. La parada no queda separada de la ciutat; forma part de la vorera, del pas dels vianants i de la vida de la Rambla.

Aquesta és una de les grans diferències amb moltes parades actuals. Avui tot és més regulat, més ordenat i més protegit. És lògic. Però aquella imatge de 1979 conserva una proximitat que molts recorden amb afecte: la castanyera a peu de carrer, el foc visible i el producte amuntegat al costat, com si tot formés part d’un petit ritual urbà.

La castanyera com a protagonista

La figura de la castanyera és essencial. A l’esquerra de la imatge, la veiem treballant, concentrada en la feina, envoltada dels recipients on es torraven les castanyes. No està posant per a la fotografia. Està fent feina. I això dona molta veritat a l’escena.

La castanyera formava part del paisatge de tardor. Quan arribaven aquells dies, la seva presència anunciava una època concreta de l’any. Les castanyes no eren un producte permanent. Eren de temporada, i això els donava encara més valor. Si les trobaves, sabies que Tots Sants era a prop, que el fred començava a deixar-se sentir i que la ciutat canviava d’olor.

Avui vivim envoltats de productes disponibles tot l’any. Però abans hi havia esperes. Hi havia aliments que arribaven quan tocava. Castanyes, panellets, moniatos, torrons, gelats, orxata. Cada cosa tenia el seu moment. I potser per això el record era més fort.

Els bidons, els sacs i una manera de vendre

La fotografia és molt rica en detalls materials. Els bidons metàl·lics, ennegrits pel foc, expliquen una manera de treballar molt diferent de l’actual. No hi ha una maquinària sofisticada ni una estructura comercial impecable. Hi ha ofici, pràctica i resistència.

Els sacs amuntegats a la dreta també tenen molta força visual. Ens diuen que no era una venda simbòlica. Hi havia quantitat, moviment i demanda. Aquella parada estava preparada per coure moltes castanyes i atendre un públic que no veiem directament, però que intuïm.

Aquest és un dels encants de la imatge: el públic no apareix com a protagonista, però hi és. S’endevina en l’organització de la parada, en els recipients preparats, en el volum de castanyes i en el mateix lloc triat. La Rambla era un espai de pas i de trobada, un lloc perfecte per vendre un producte que cridava la gent amb l’olor abans que amb cap cartell.

La Rambla d’Ègara com a escenari

La fotografia també ens parla de la Rambla d’Ègara 1979, una Rambla de finals dels anys setanta on encara convivien arbres, cotxes, comerços, façanes i una vorera prou ampla per acollir aquella parada sense perdre la seva funció de pas.

Al fons apareixen elements comercials i vehicles que situen molt bé l’època. Un cotxe aparcat a tocar de la vorera ens recorda una Rambla més vinculada al trànsit i a la circulació quotidiana. No és una Rambla purament contemplativa. És una Rambla viva, pràctica, amb comerç, vehicles, vianants i parades temporals.

En aquest sentit, la fotografia ens ajuda a entendre una Terrassa on el carrer encara era un espai molt barrejat. S’hi caminava, s’hi comprava, s’hi aparcava, s’hi esperava i, quan arribava el moment, s’hi torraven castanyes.

Aquesta mateixa barreja de comerç, trànsit i vida quotidiana també apareix en altres imatges del centre, com la de la Font Vella de 1988, quan encara s’hi baixava en cotxe cap a la Plaça Vella.

Rambla d’Ègara 1979: la roba i el gest d’una època

També val la pena mirar la vestimenta. La castanyera porta una roba funcional, preparada per treballar al carrer i davant del foc. No hi ha posat folklòric ni disfressa. És roba de feina. Aquest detall és important perquè sovint la figura de la castanyera s’ha convertit en una imatge gairebé escolar o decorativa, però aquí la veiem com el que era: una persona treballant.

L’home que l’acompanya, també ocupat en la parada, reforça la idea que allò exigia esforç. Coure castanyes no era només estar darrere d’un taulell. Calia controlar el foc, remenar, servir, preparar paperines, moure sacs, suportar fum i fred, i aguantar moltes hores al carrer.

La fotografia no idealitza la feina. La mostra amb naturalitat.

El fum que no es veu, però es recorda

Hi ha una cosa que la fotografia no pot capturar del tot: l’olor. Però el lector la pot recuperar fàcilment. L’olor de castanya torrada té una força especial perquè va lligada a un moment de l’any, a una temperatura, a una llum i a una manera de caminar per la ciutat.

Molts terrassencs recordaran haver passat per davant d’una parada semblant, haver demanat una paperina, haver-se escalfat les mans o haver menjat castanyes massa calentes, bufant abans de pelar-les. I també recordaran aquella pell que s’enganxava als dits, el paper tacat i el gust fumat que no tenia res a veure amb qualsevol castanya comprada ja preparada.

Aquest és el poder de la imatge: ens retorna una sensació.

Castanyes d’abans i castanyes d’ara

La tradició no s’ha perdut. Encara avui hi ha parades de castanyes i encara Tots Sants conserva aquest vincle amb la tardor. Però la manera de veure-les ha canviat. Les parades actuals són més ordenades, més regulades i, segurament, més segures. Però també és cert que aquella imatge antiga transmet una proximitat difícil de reproduir.

No es tracta de dir que tot abans era millor. No cal caure en la nostàlgia fàcil. Però sí podem reconèixer que algunes escenes tenien una força especial perquè eren més visibles, més físiques i més compartides.

La parada de castanyes de la Rambla d’Ègara de 1979 no era només un punt de venda. Era una senyal de calendari. Deia a la ciutat que havia arribat la tardor, que Tots Sants era a tocar i que encara hi havia oficis capaços d’omplir un carrer d’olor.

Una imatge que demana records

Aquesta fotografia té tots els ingredients per despertar comentaris. Qui recorda aquelles parades de la Rambla? Qui comprava castanyes per Tots Sants? Qui recorda altres punts de Terrassa on també se’n venien? Qui té encara present l’olor, el fum o el gest de pelar-les caminant pel carrer?

La memòria urbana no sempre neix dels grans edificis ni dels grans actes. A vegades neix d’un bidó fumejant, d’una paperina calenta i d’una castanyera treballant en plena vorera.

També pot néixer d’un carrer convertit en festa veïnal, com el carrer de Galileu l’any 1963, quan una catifa de flors va transformar Ca n’Aurell en un escenari de memòria compartida.

La Rambla d’Ègara de 1979 ens retorna això: una Terrassa que també es recorda pel gust, per l’olor i per aquelles petites escenes de temporada que, sense fer soroll, acabaven formant part de la vida de tots.

La Rambla d’Ègara 1979 que veiem en aquesta fotografia no és només un escenari de venda de castanyes. És una imatge de temporada, de carrer i de memòria popular, d’aquelles que expliquen Terrassa a través d’un gest tan senzill com comprar una paperina calenta.

Fonts consultades

Aquest article parteix de la publicació de Sergi Estapé al Diari de Terrassa, titulada “Castanyes d’abans, castanyes d’ara”, sobre una imatge de la Rambla d’Ègara l’any 1979. La fotografia està acreditada a l’Arxiu Diari de Terrassa i Alberto Tallón, segons consta en la publicació original.

També s’ha incorporat una lectura visual de la imatge: la parada de castanyes, els bidons metàl·lics, els sacs, la vestimenta, el paper de la castanyera, la Rambla com a espai de pas i la memòria popular vinculada a Tots Sants.