La Rambleta del Pare Alegre: història d’una entrada canviant a Terrassa
Hi ha espais de la ciutat que no es deixen explicar amb una sola fotografia ni amb una sola època. La Rambleta del Pare Alegre és un d’aquests llocs. Durant dècades ha estat moltes coses alhora: riera i terreny de pas, espai obert als afores, lloc de fires i mercats, escenari de la riada del 62, gran porta d’entrada a Terrassa i, més recentment, objecte d’una nova transformació urbanística.
Potser precisament per això la Rambleta té tant d’interès. Perquè no és només un vial. És un espai on es poden llegir molt bé els canvis físics, socials i mentals de la ciutat. Allò que avui molts conductors travessen gairebé sense pensar-hi havia estat, abans, una frontera d’aigua; després, una rambla oberta; més tard, un lloc de fira i de mercat; i finalment, un node viari que va modificar profundament la manera d’entrar a Terrassa.
Explicar la història de la Rambleta del Pare Alegre és, en el fons, explicar com Terrassa ha anat resolent —no sempre sense conflictes— la relació entre aigua, creixement, mobilitat i vida urbana.
Abans de ser rambla: la riera del Palau
L’origen de la Rambleta no s’entén sense la riera del Palau. Durant molt de temps, aquest espai no va tenir la forma urbana que avui li atribuïm. Era, sobretot, la continuació natural del curs d’aigua que baixava des de la Rambla d’Ègara i que, en arribar a l’actual Rambleta, es desfeia cap a l’esquerra fent un gran arc fins al barri de ca n’Aurell i al torrent que hi anava a parar.
A l’inici, aquell indret era encara un espai molt obert. Les fotografies antigues i les cròniques el presenten com una mena de final de ciutat, un punt on Terrassa encara es difuminava cap a camins, camps i carenes. No era estrany: durant molt de temps, la ciutat real acabava abans, i allò que després coneixeríem com a Rambleta no era tant una avinguda urbana com una franja de transició entre el nucli habitat i l’exterior.
Aquesta condició de límit explica moltes coses. Explica, per exemple, per què la Rambleta va poder acollir durant anys usos que el centre consolidat difícilment hauria absorbit: fires, mercats, circs, espais d’atraccions i, més endavant, grans infraestructures de circulació.
Quan la ciutat va començar a donar-li forma
A poc a poc, aquell espai es va començar a urbanitzar. La zona, situada a l’arrencada de les carreteres de Montcada i Martorell, tenia una posició estratègica. Per això, a mesura que Terrassa creixia, també anava prenent sentit convertir aquell gran buit en un vial ampli, amb forma de rambla i amb els seus arbres corresponents.
No va ser una transformació sobtada, sinó gradual. El lloc va passar de ser un espai de riera i vores imprecises a convertir-se en un eix d’entrada i de circulació, però conservant durant molt de temps una doble naturalesa: urbana i perifèrica alhora.
Aquesta ambivalència és important. La Rambleta mai no va ser exactament la Rambla d’Ègara, però tampoc no va ser només una carretera. Va ocupar una mena de territori intermedi, on la ciutat encara estava fent-se i on els usos canviaven amb una llibertat que altres espais més compactes no tenien.
El nom del Pare Alegre
Un moment simbòlic important arriba el 19 de febrer de 1936, quan l’Ajuntament assigna el nom de Rambla del Pare Alegre a aquell espai, en homenatge al jesuïta Jacint Alegre i Pujals.
Aquest baptisme no és un detall menor. Dona identitat urbana a un lloc que encara arrossegava molta condició de marge. Posar-li nom era, d’alguna manera, reconèixer-lo com a part plena de la ciutat.
Jacint Alegre i Pujals, nascut el 1874 i mort el 1930, havia estat una figura religiosa destacada, molt vinculada a la tasca caritativa i a l’atenció als pobres. La seva figura, per tant, connectava bé amb una època en què els noms dels carrers també volien transmetre valors, memòria i reconeixement moral.
Durant la República, però, la Rambla portà també el nom de Jaume Compte, com tants altres espais urbans que van canviar de nomenclatura segons el moment polític. Aquest detall ens recorda que els carrers no són mai neutres: també són espais on s’inscriu la història ideològica de la ciutat.
La Rambleta viscuda: mercat, fires i circ
Un dels aspectes més atractius de la història de la Rambleta és que no va ser només un espai de pas. Durant uns quants anys, va ser també un espai de vida popular.
Entre 1954 i 1962, segons la documentació conservada, la Rambleta va acollir el mercat del dimecres i les fires d’estiu i d’hivern. També hi feien estada les carpes dels circs. És a dir, allò que avui associem sobretot amb trànsit i accessos, durant força temps va ser també un lloc de trobada, de comerç i d’oci.
Aquesta és una dada magnífica perquè altera la imatge mental actual. Costa imaginar la Rambleta com a espai firal, amb paradetes, moviment de gent, atraccions o ambient de mercat. Però ho va ser. I ho va ser precisament perquè la seva amplitud i la seva posició en feien un escenari ideal per acollir activitats temporals que necessitaven lloc.
La memòria fotogràfica d’aquelles fires encara avui impressiona. Hi ha aquella barreja de provisionalitat i intensitat tan típica dels espais populars: barraques, gentada, criatures, soroll, comerciants, curiosos i una ciutat que, per uns dies, ocupava la Rambla no només per circular-hi, sinó per viure-la.
Una rambla que encara mirava cap enfora
Durant molt temps, la Rambleta va mantenir aquesta sensació d’espai que encara mirava cap als afores. A la seva dreta, on després hi hauria una benzinera, abans de la guerra hi havia el camp de futbol del Casino del Comerç, i també el camp de bàsquet d’aquella entitat. Després de la Guerra, aquell lloc seria ocupat per l’equip dels Kubales.
Aquest detall és molt revelador, perquè mostra que la Rambleta no era només una zona de pas automobilístic: era també una franja on hi cabien usos esportius, associatius i temporals, molt propis d’una ciutat que encara no havia rigidificat del tot el seu espai urbà.
La riada del 62: de rambla a cementiri de cotxes
Si hi ha un episodi que marca profundament la història de la Rambleta, és la riada del 1962.
Les cròniques recorden que, des dels estralls de la riuada, tota l’aigua de la Rambla d’Ègara va desembocar cap a la Rambleta fins a convertir-la en un autèntic cementiri de cotxes. La imatge és duríssima i molt eloqüent. L’espai que havia estat lloc de mercat i de fira es convertia, de cop, en escenari de devastació.
Aquesta relació amb l’aigua no era casual. La Rambleta arrossegava encara la seva història antiga de riera i de col·lectors insuficients. De fet, les cròniques sobre les “circumstàncies negatives” de la riada ja advertien que la canalització i els desviaments previs no havien resolt del tot el problema. Quan va baixar l’aigua amb tota la seva violència, aquell punt es va tornar a comportar, en part, com el que havia estat sempre en origen: un espai receptor del desguàs.
El resultat fou tràgic. A la zona de la Rambla hi hagué víctimes mortals i uns danys materials enormes. La Rambleta quedà associada, per a tota una generació, a les imatges dels vehicles amuntegats, les restes arrossegades i la sensació que la ciutat havia estat desbordada no només físicament, sinó moralment.
A partir d’aquí, la relació de Terrassa amb aquest espai ja no seria la mateixa.
Del passeig a la infraestructura
El següent gran canvi arriba amb la nova lògica de la mobilitat. L’any 1975 s’inaugura l’autopista de Barcelona a Terrassa i, d’alguna manera, es dona a la ciutat una nova entrada per la Rambleta. Allò que havia estat una rambla amb mercat, fira i memòria d’aigua començava a assumir ara una nova funció: la de porta sud de Terrassa.
Aquesta transformació es concretaria encara més amb les grans obres del pas inferior i la reordenació de l’espai. El projecte inicial plantejava quatre carrils, però finalment se’n feren dos per banda, deixant algunes connexions amb els carrers veïns. El preu d’aquesta operació, però, va ser notable: amb la nova solució desapareixien uns 300 metres de rambla i prop d’un centenar d’arbres del passeig central.
Això explica per què aquella obra no va ser viscuda de manera unànime. Per a uns, representava modernització, fluïdesa i una nova imatge d’entrada a Terrassa. Per a d’altres, significava la destrucció d’un espai que, amb totes les seves imperfeccions, havia tingut una identitat pròpia.
Una obra polèmica
Les obres començaren formalment el 1977, però abans ja havien generat nombroses polèmiques, amb l’Ajuntament enfrontat a veïns de la zona i a sectors que consideraven afectada la seva manera de viure aquell espai.
No és gens estrany. Quan un lloc ha estat durant anys rambla, fira, mercat i frontera viva, convertir-lo en gran infraestructura viària no és només una qüestió tècnica: és també una qüestió emocional i urbana. Canvia la velocitat, canvia la percepció, canvia la forma com la ciutat s’hi relaciona.
Per això la Rambleta és tan interessant. Perquè no és només un exemple de transformació física. És un exemple de conflicte entre dues idees de ciutat: la ciutat viscuda i la ciutat circulada.
Entorn industrial i memòria dels marges
Al llarg del temps, l’entorn de la Rambleta també va acollir activitats industrials i comercials que ajuden a comprendre’n el caràcter híbrid. En aquella zona s’hi van establir empreses vinculades al tèxtil, als tints i als acabats, com les relacionades amb la saga dels Segura, i molt més endavant, en un dels seus solars, s’hi acabaria instal·lant un McDonald’s.
Aquests canvis són molt eloqüents. Parlen d’un espai que sempre ha estat disponible per a noves funcions, un lloc on la ciutat ha anat projectant les seves necessitats successives: canalitzar aigua, vendre al mercat, instal·lar atraccions, fer-hi passar trànsit, col·locar-hi activitat industrial o repensar-lo com a accés renovat.
Fins i tot la memòria més lúdica, com la vinculada a la fira d’atraccions de la Festa Major de 1952, ajuda a reforçar aquesta idea d’un indret molt obert a usos populars i temporals.
La Rambleta d’avui i la que ve
Més recentment, la Rambleta ha tornat a entrar en una nova fase. Els projectes presentats el 2024 la tornen a posar al centre del debat urbà, ara com a espai de reparcel·lació, nova entrada a la ciutat, habitatges, serveis, rotonda i reordenació general del sector.
És interessant constatar com el discurs es repeteix, encara que canviïn les paraules. Si als anys setanta es parlava de modernitzar l’accés a Terrassa, avui es torna a parlar de dignificar l’entrada sud, de fer-la més atractiva i de convertir aquell entorn en una nova façana urbana.
Això vol dir que la Rambleta continua sent, encara ara, un lloc “inacabat”, o si més no, un espai que Terrassa encara no ha deixat mai de redefinir.
Una biografia de ciutat
Potser aquesta és la millor manera d’entendre la Rambleta del Pare Alegre: no com un simple vial, sinó com una biografia urbana.
Primer va ser riera i marge.
Després, rambla oberta cap als afores.
Més tard, espai de mercat, fira i circ.
Després, escenari de la tragèdia de la riada.
Més endavant, porta automobilística de la ciutat.
I ara, un cop més, objecte d’una nova reconversió.
Pocs espais de Terrassa concentren tantes capes diferents en tan pocs metres.
El que la Rambleta ens diu de Terrassa
La història de la Rambleta del Pare Alegre també diu molt sobre la mateixa ciutat. Parla d’una Terrassa que ha crescut sobre antics cursos d’aigua; d’una ciutat que ha aprofitat espais oberts per fer-hi mercats i fires; d’una ciutat colpejada per la riuada; i d’una ciutat que, en nom de la modernització, ha transformat sovint de manera profunda els seus espais més fràgils o més ambigus.
Però també parla d’una cosa més íntima: de com els llocs no desapareixen del tot encara que canviïn radicalment. La Rambleta actual ja no és la de les fires, ni la de la riera, ni la del cementiri de cotxes, ni la del passeig central amb arbres. Però totes aquestes Rambletes continuen presents, d’alguna manera, en la memòria del lloc.
I potser és això el que fa que encara avui ens interessi tant mirar-la enrere. Perquè en la seva història hi ha, concentrada, una bona part de la història moderna de Terrassa.
