El Raval de Montserrat l’any 1901: quan Terrassa es mirava al mirall del progrés
Quan l’Ajuntament es trasllada de la plaça Vella al Raval de Dalt, a tocar del carrer Cremat, el mapa emocional de Terrassa es reorganitza. El Raval de Montserrat deixa de ser només un pas i es converteix en centre neuràlgic: un espai de trànsit, de vida quotidiana, de carruatges, de comerç, de celebracions… i també d’obres.
El 1901, el Raval és una fotografia en moviment: el vell i el nou conviuen porta amb porta, com si Terrassa estigués aprenent a ser ciutat sense deixar de ser vila.
Una “rambla” petita al cor del Raval
Al bell mig del Raval hi havia un petit passeig central —una mena de rambla estreta— amb pas de carruatges pels dos costats. L’escena tenia elements que avui diríem “urbans” i que aleshores eren símbol de modernitat: una vintena de plataners, sis faroles de ferro fos i quatre bancs de pedra.
No era només decoració: era una declaració d’intencions. Terrassa estava posant ordre, llum i ritme a un espai que ja actuava com a plaça major de facto.
L’Ajuntament en obres: Muncunill i el nou rostre institucional
Un dels punts que defineixen aquell 1901 és el número 20 del vial: l’edifici de l’Ajuntament, en plena transformació, amb Lluís Muncunill dirigint l’aixecament d’una nova façana neogòtica.
Aquesta obra no és un detall arquitectònic: és una manera de dir “som aquí”. L’Ajuntament al Raval converteix l’espai en escenari de poder, d’administració i de representació pública.
I al costat d’aquesta centralitat institucional, el Raval vibra amb la vida comercial i social:
- a la dreta de la Casa de la Vila, la Banca Marcet;
- a l’esquerra, la Posada del Centro, amb rastres visibles encara avui als balcons i finestres dels núm. 24 i 26;
- i a la façana, la capelleta de la Mare de Déu de Montserrat, com a record que l’espai també és devoció i identitat.
Terrassa 1936: el silenci abans del foc | Context i clau
La Posada del Centro: hostal, balcó i mirada de carrer
La Posada del Centro era més que un edifici: era un punt de pas i de trobada. I quan una rua de Carnestoltes hi passa davant, el Raval es converteix en teatre.
Aquesta és la gràcia del Raval de 1901: és el lloc on Terrassa es veu a si mateixa. No cal anar lluny per entendre com era la ciutat: n’hi ha prou amb quedar-se a la vorera i mirar.
L’altra banda del Raval: cases velles i un urbanisme que encara dubta
A l’altra banda del Raval, unes cases velles sobresortien uns 20 metres de l’actual marcat i dibuixaven una forma de V. A un costat, el carrer Goleta; a l’altre, la continuació del Raval cap al que avui coneixem com el carrer del Peix.
Eren cases que arribaven fins a l’alçada del carrer de la Unió, amb numeració parella per la banda del Goleta (del 2 al 10). Aquest detall és important: explica un Raval encara amb peces antigues que el segle XX acabarà reordenant.
El final del Raval: la baixada a la riera del Palau i el record del Portal de la Guia
La continuació del Raval acabava topant amb una forta baixada cap a la riera del Palau, al punt on feia una dècada s’havia enderrocat el Portal de la Guia.
I allà hi apareix un edifici clau del relat urbà: el de l’antic Hospital de la vila. Quan l’Hospital es trasllada al convent de Sant Francesc, aquell edifici es reconverteix en una mena de “contenidor de necessitats”: gimnàstica higiènica, colònies escolars, serveis municipals (centre mèdic, escola pública, laboratori municipal, oficina de burots, bombers…).
Fins que el segle XX fa el seu moviment decisiu: la demolició de l’antic hospital per deixar pas al Mercat de la Independència. Un canvi d’ús que resumeix l’època: de la cura a l’abastiment; del vell equipament a la nova ciutat comercial.
La Riera del Palau Terrassa: història del riu que va marcar la ciutat
Tradicions menudes que fan ciutat
Al Raval, la història no és només pedra i institucions. També és gest.
A la cantonada del Goleta amb el “Peix”, per Corpus, es muntava un sortidor per fer ballar “l’ou”. Per Nadal, un pessebre de suro. Petits rituals que fixen el barri a la memòria, com si l’espai necessités festa per ser complet.
Camins, portals i jocs: la Terrassa que no surt als plànols
Al sud del Raval, cantonada amb el carrer de l’Unió, hi havia un camí popular conegut com el de l’Unió perquè connectava amb el Portal de Sant Roc. Una reixa feia girar el camí cap a la dreta (Iscle Soler) i més endavant cap a l’esquerra (carrer Cisterna), fins al portal.
I a l’entrada del camí, a tocar del Raval, una paret lateral d’una casa servia perquè la canalla jugués a pilota xixa o a “saco”.
Això és or pur: perquè és història urbana sense maquillatge. La vida real enganxada a la paret d’una casa.
Noms que pesen: Cardellach, la Vila Nova i el carrer Cremat
A continuació de l’entrada del carrer de l’Unió hi havia les cases dels Cardellach; no és estrany que es proposés el nom de plaça dels Cardellach.
Baixant pel carrer de la Vila Nova, a la dreta, hi havia la fàbrica d’electricitat que funcionava amb motors de gas. I aquí apareix la memòria oral: la història de la dona gran que la canalla creia bruixa, i la filla “amb molts amics”. No és un “dato”, és un retrat social del barri: la fantasia infantil, el rumor, la mirada de carrer.
I al carrer Cremat, cantonada amb el Raval, una entrada fosca de Cal Ferrer, on s’adobaven les ferradures. El ferrer també feia de veterinari de la vila. Uns metres més avall, la casa senyorial dels Busquets, propietaris de terres fins a la riera del Palau.
La Font Trobada: un record d’aigua dins la ciutat
El que avui és la plaça de la Font Trobada formava part com a continuació del Raval. Abans d’arribar al carrer del Gavatxons hi havia una font “en record” de la Font Trobada.
És un final perfecte per al capítol: perquè el Raval de 1901 és això—un lloc on la ciutat canvia, però al mateix temps conserva rastres, noms i memòries.
Tancament
El Raval de Montserrat del 1901 no és només un espai. És una idea: la Terrassa que es fa moderna sense deixar de ser humana. Ajuntament, banc, posada, mercat, riera, portal enderrocat, jocs de carrer i rituals de festa. Tot barrejat, tot real.
I quan camines avui pel Raval, encara hi ha una sensació: que aquí, durant molts anys, Terrassa va aprendre a mirar-se com a ciutat.
Fonts
- DUCH, Joan — El tiempo y mi calle. 1895–1936 (Terrassa, 1962)
- ARÓZTEGUI, Rafel — Treball de recerca històrica del Raval (publicat per Joaquim Verdaguer, 2017)
- Fons Ragon–AMAT (imatges i referències del Raval / Rambla / Ajuntament / actes)
1 thought on “El Raval de Montserrat l’any 1901: quan Terrassa es mirava al mirall del progrés”