Refugiats a Terrassa: famílies, conflictes i solidaritat en temps de guerra (1936–1939)
🚶 Refugiats a Terrassa: famílies, conflictes i solidaritat en temps de guerra (1936–1939)
Quan esclatà la Guerra Civil, Terrassa no només fou rereguarda industrial i política: també es convertí en ciutat d’acollida. Milers de persones fugint del front, de la repressió i de la fam arribaren a la nostra ciutat buscant refugi. La seva presència transformà la vida quotidiana i deixà una empremta profunda, tot i que sovint silenciosa, en la memòria col·lectiva.
📍 L’arribada massiva de refugiats
El setembre de 1936 arribà el primer contingent, gestionat pel Socors Roig Internacional, amb seu a l’avinguda Onze de Setembre (actual carrer Major). Allà, on avui hi ha botigues comercials, es va improvisar un centre d’acollida. Les prioritats eren dues: allotjament i alimentació.
Durant l’any següent, els carrers de Terrassa es van omplir de famílies carregades amb maletes, criatures i la mirada perduda. La ciutat, de sobte, esdevenia una cruïlla humana.
🏠 Espais improvisats per viure
L’antiga residència d’Alfons Sala (carrer Puig Novell, 18) es convertí en un dels primers centres d’acollida: quinze famílies, unes setanta persones, hi van conviure amuntegades. Altres espais foren requisats pel consistori:
- Can Guix, al carrer del Nord, davant de l’estació.
- Les cases d’Ignasi Escudé i Puigarnau/Pujals (Escola Airina).
- Residències dels germans Salvans al carrer Nou de Sant Pere.
- La casa del pintor Vancells, al carrer de la Font Vella.
El decret de la Generalitat de l’octubre de 1937 obligava cada llar a allotjar com a mínim un refugiat. Això generà tensions: hi havia famílies que acollien amb solidaritat, mentre d’altres ho feien a contracor.
🍲 Sobreviure: cuines populars i mercat negre
El menjar fou el gran problema. Es van habilitar cuines populars: primer al convent de les Concepcionistes (la Puríssima), després al convent de les Josefines i finalment al Camí Fondo. Allà, cada dia centenars de persones feien cua per aconseguir un plat calent.
Però les queixes eren constants: menjar insuficient, males condicions i, sovint, poca solidaritat. Alguns refugiats recorrien al mercat negre, mentre pagesos i comerciants locals els miraven amb recel.
Com deia una veïna en una crònica:
👉 “Els refugiats ens prenen el pa de les mans; quan ens toca a nosaltres, ja no en queda.”
👥 Històries amb nom i cognom
Darrere cada estadística hi havia vides concretes:
- Francesc Mas, barber i jutge de pau d’Eivissa, arribà amb la dona, la cunyada i cinc fills petits. El seu ofici el féu molt visible a la ciutat.
- Luciano Larque, d’Aragó, portava a sobre la tragèdia d’haver perdut dos fills afusellats a Zuera. A Terrassa intentà començar de nou, però arrossegava el pes d’una ferida irreparable.
- Crisel Losada (1925–2022), refugiada basca, visqué entre els 12 i 14 anys a Terrassa. Instal·lada amb la seva família al carrer de Sant Joan, recordava l’escola, les cues i també les sospites que queien sobre els refugiats. En una entrevista confessava:
👉 “Ens veien amb recança, com si fóssim delators. Però jo vaig aprendre el català i mai no l’he oblidat.”
⚖️ Tensions i solidaritat
La convivència no sempre fou fàcil. Les autoritats locals rebien queixes de pagesos pels robatoris de llenya, i els refugiats eren vistos sovint com una “plaga”. Però també hi hagué xarxes de suport:
- El Socors Roig del POUM i el Socors Roig Internacional es disputaven l’organització, cadascun amb la seva ideologia.
- Els Amics Quàquers, gairebé oblidats, ajudaren amb aliments i roba.
- Famílies terrassenques obrien les portes de casa seva a infants orfes o mares desesperades.
🌍 Un llegat oblidat
El 1938, Terrassa superava els 3.000 refugiats. La ciutat bullia de gent forana: bascos, aragonesos, murcians, eivissencs… Alguns s’hi arrelaren per sempre, d’altres marxaren amb la derrota republicana.
El relat dels refugiats ens mostra una Terrassa grisa, famolenca i dividida, però també capaç de solidaritat. I sobretot ens recorda que la guerra no només es va viure als fronts, sinó també dins les cases, en la lluita per sobreviure un dia més.
🕯️ Avui, noms com el de Crisel Losada ens retornen aquella memòria. No són estadístiques, sinó veus que expliquen com la ciutat es va convertir, per uns anys, en refugi i en frontera.
📌 Continuarà…
En el proper capítol explorarem com la ciutat va gestionar els bombardejos aeris i quins refugis antiaeris es van construir per protegir la població.
