Quan Terrassa va proclamar la República al Raval
Abril de 1931: eleccions, banderes, retrats cremats, manifestacions i una ciutat que va sortir al carrer per viure el canvi de règim.
El 14 d’abril de 1931, Terrassa no va llegir la República en un paper: la va veure pujar al balcó de l’Ajuntament, la va sentir al Raval i la va escoltar amb la Banda Municipal tocant La Marsellesa i La Santa Espina.
Aquell dia, la ciutat va sortir al carrer.
No va ser només una jornada política. Va ser una tarda de banderes, rumors, corredisses, retrats reials cremats, obrers deixant les fàbriques, cafès plens, discursos des del balcó i una multitud que va convertir el Raval en el centre emocional de Terrassa.
El que havia començat dos dies abans amb unes eleccions municipals es va transformar en una proclamació popular. La República arribava a Terrassa amb tanta força que no cabia dins les parets de la Casa de la Ciutat.
A la plaça, al Raval, a la Casa del Poble, als cafès i als carrers, molta gent va sentir que aquell 14 d’abril començava alguna cosa nova.
La ciutat, almenys per unes hores, va creure que el futur acabava de canviar de bàndol.
Una ciutat tèxtil, obrera i polititzada
La Terrassa que va viure aquell abril no era una ciutat adormida. Era una població de prop de 40.000 habitants, marcada pel pes de la indústria tèxtil, per una forta vida associativa i per diferències socials molt visibles.
La dictadura de Primo de Rivera havia reprimit el moviment obrer, sindical i republicà, però no l’havia fet desaparèixer. Moltes idees havien continuat circulant pels ateneus, les entitats obreres, les societats corals, els centres republicans, els cafès, les fàbriques i espais com la Casa del Poble.
Terrassa era una ciutat acostumada a treballar, discutir, organitzar-se i sortir al carrer. Tenia una burgesia industrial forta, un moviment obrer cada vegada més present i una vida política que no es podia entendre només des dels despatxos municipals. Les entitats, els locals socials i els espais de trobada eren també llocs on es feia ciutat.
Per això, quan la crisi de la monarquia es va fer evident, Terrassa ja tenia espais, persones i xarxes preparades per viure el canvi amb intensitat.
Les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 no es van percebre com unes eleccions qualsevol. Formalment es triaven regidors. Però, en realitat, es votava molt més que un ajuntament.
Es votava la continuïtat o l’esfondrament d’un règim.
Les eleccions que van obrir la porta
El 12 d’abril, la jornada electoral fou intensa. Un cop constituïdes les meses, la votació va ser molt animada en tots els col·legis. Les cues es van allargar durant el matí i, a la tarda, les societats polítiques vivien pendents dels resultats.
A Terrassa, el republicanisme va arribar a aquelles eleccions amb una voluntat clara d’unitat. Les principals famílies republicanes —la Fraternitat Republicana, el Centre Republicà Obrer i el Centre Catalanista Republicà— van concórrer agrupades sota el nom de Bloc Catalanista Republicà.
La coalició reunia sensibilitats diferents, però compartia un objectiu immediat: convertir les municipals en una resposta política contra la monarquia i obrir pas a una nova etapa. Entre les seves figures hi havia noms que serien decisius aquells dies, com Avelí Estrenjer, Ramon Camps i Samuel Morera.
A l’esquerra d’aquesta coalició també es presentà el Bloc Obrer i Camperol, que representava una opció més radicalitzada dins el moviment obrer. A la dreta, els republicans tenien al davant la Coalició Monàrquica i l’Associació Catalana, una formació catalanista conservadora vinculada a sectors moderats de la ciutat.
Per tant, aquelles eleccions no van ser unes municipals rutinàries. Terrassa no només triava regidors. Votava, en bona part, quin futur polític volia.
Els resultats van ser contundents: el bloc republicà obtingué 3.680 vots, davant dels 1.980 vots monàrquics i els 1.587 vots catalanistes. La victòria es traduí en 21 regidors republicans, 9 monàrquics i 1 catalanista. El Bloc Obrer i Camperol quedà lluny d’obtenir representació.
La ciutat havia parlat amb una claredat que fins i tot sorprengué els guanyadors.
Terrassa havia votat Ajuntament.
Però, en realitat, havia obert la porta a la República.
La Casa del Poble, primer centre de decisió
AMAT-Ragon / Arxiu Municipal de Terrassa.
El 14 d’abril, els rumors corrien de pressa. A diverses poblacions ja es parlava obertament de República. A Barcelona, Francesc Macià havia proclamat la República Catalana. Les notícies arribaven a Terrassa amb aquella barreja d’expectació, incertesa i urgència que tenen els dies que canvien la història.
Davant d’aquell ambient, una part important dels regidors republicans elegits es va reunir a la Casa del Poble.
Això no és un detall menor. La Casa del Poble, situada a la part baixa del carrer Cremat, havia estat un dels grans espais de sociabilitat política i popular de Terrassa. Fins al 1939 seria un centre de referència per a les classes populars, el republicanisme i una part important del moviment obrer local.
Allà s’hi trobaven militants, obrers, republicans i sectors que veien en la República alguna cosa més que un simple canvi de cap d’Estat. Per a molts, República volia dir sufragi, laïcitat, llibertats públiques, educació, drets de reunió i associació, i una societat menys sotmesa als poders tradicionals.
Per això és tan significatiu que el primer moviment terrassenc d’aquell 14 d’abril neixi precisament allà. La República a Terrassa no va començar només al balcó de l’Ajuntament. Abans havia passat per la Casa del Poble.
Quan els reunits van tenir constància del que havia passat a Barcelona, van decidir actuar també a Terrassa. El relat conservat d’aquella jornada explica que fou cridat un grup de senyoretes perquè es fessin càrrec de la bandera de Fraternitat Republicana. Acompanyades de joves, regidors i una gran multitud congregada a la Casa del Poble, van sortir cap a l’Ajuntament.
La imatge és poderosa.
La República avançava pels carrers de Terrassa amb una bandera a les mans.
No baixava d’un despatx. Pujava des de la ciutat.
Les banderes al balcó de l’Ajuntament
Baltasar Ragon-AMAT / Arxiu Municipal de Terrassa.
Quan la comitiva arribà a la Casa de la Ciutat, les banderes republicana i catalana foren col·locades al balcó de l’Ajuntament. També s’hi posà un domàs amb l’emblema republicà.
Aquell gest ho deia tot.
El balcó municipal era el lloc des d’on el poder es feia visible. Canviar-hi les banderes significava anunciar a tota la ciutat que el temps anterior havia acabat. El vell règim deixava de presidir l’espai públic i la República es mostrava davant dels veïns.
Però la jornada no es va limitar a hissar banderes.
Un grup de joves va entrar al saló de sessions i es va endur el retrat d’Alfons XIII, que fou estripat i cremat al Raval, davant mateix de la Casa Consistorial. Un altre retrat del rei, que presidia el saló de la Permanent, va córrer la mateixa sort.
Avui podem mirar aquella escena amb distància, però cal entendre-la en el clima emocional d’aquell dia. Per a molts, cremar aquells retrats no era només destruir unes imatges. Era escenificar la fi d’un règim que identificaven amb la repressió, la desigualtat i el passat.
La monarquia desapareixia del saló.
La República ocupava el balcó.
I el Raval començava a omplir-se.
El Raval ple de gent
Durant la tarda, el Raval va ser el gran escenari de la jornada.
La gent s’hi va anar concentrant per veure les banderes, comentar les notícies i participar d’aquell moment excepcional. Els regidors republicans van demanar que la multitud abandonés l’interior de la Casa Consistorial, però molta gent va continuar apostada al Raval per mirar cap al balcó i seguir el curs dels esdeveniments.
Cap al tard, quan els obrers de fàbriques i tallers abandonaren el treball, la concentració va créixer encara més.
Aquest detall és essencial. La proclamació de la República a Terrassa no fou només un acte institucional. Fou també una vivència de ciutat obrera. Els treballadors, en sortir de les fàbriques, es van incorporar a una jornada que ja havia passat de la política al carrer.
El Raval es convertí en una mena de plaça major emocional.
Hi havia republicans convençuts, curiosos, obrers, joves, representants polítics, gent que volia veure les banderes, altres que volien participar i molts que simplement intuïen que aquell dia no era un dia qualsevol.
A dos quarts de sis es va sentir un repic general de campanes.
La ciutat sonava diferent.
La Marsellesa i La Santa Espina
A dos quarts de set s’organitzà una manifestació molt nombrosa al Raval. La Banda Municipal l’acompanyava interpretant La Marsellesa. Els manifestants portaven la bandera republicana desplegada i rètols amb inscripcions com “Volem l’amnistia total”, “Llibertat presos” i “Desarme Sometent”.
La música no era un detall decoratiu.
La Marsellesa evocava revolució, poble i llibertat. La Santa Espina, que també sonaria aquell dia, connectava amb el catalanisme popular. Escoltades al Raval de Terrassa, totes dues peces explicaven molt bé l’esperit d’aquell 14 d’abril: República, Catalunya, carrer i esperança.
La manifestació es dirigí cap a la presó. D’allà fou extret un altre retrat d’Alfons XIII, que també va ser estripat davant de l’edifici. Després d’una resistència inicial de l’escarceller, un grup es va fer amb les claus de les cel·les i van ser alliberats set detinguts, que foren aclamats i portats a braços.
L’escena és intensa. Hi ha entusiasme, però també desbordament. Hi ha festa, però també exigència. La República no era només una bandera nova: per a molta gent significava amnistia, llibertats públiques, desarmament del Sometent i separació entre Església i Estat.
Aquell dia, el poble no només celebrava.
També demanava.
Els discursos des del balcó
Quan la manifestació tornà al Raval, el balcó de la Casa de la Ciutat es convertí en tribuna.
Des d’allà parlaren Samuel Morera, Josep Camí i Avelí Estrenjer, que foren rebuts amb entusiasme. La Banda Municipal tornà a interpretar La Marsellesa i La Santa Espina, ovacionades per la multitud.
Aquest moment resumeix molt bé la jornada. Els representants republicans parlen des del balcó municipal i la gent congregada al Raval els reconeix com a veu del canvi. Encara no som en la normalitat institucional. Som en el temps de la proclamació, del gest, de la paraula pública i del carrer convertit en assemblea emocional.
Després, un grup es dirigí al Reial Col·legi de les Escoles Pies. Allà demanaren els retrats d’Alfons XIII que posseïen els pares escolapis. Els retrats foren destruïts al pati del col·legi i també fou lliurada una bandera espanyola, que va ser cremada davant l’edifici.
La jornada mostrava clarament que el canvi de règim s’expressava també com una retirada de símbols. Allò que fins aleshores presidia escoles, sales i institucions deixava de tenir lloc en el nou paisatge republicà.
Terrassa estava reescrivint visualment el poder.
Una nit més animada que moltes festes
Quan va arribar la nit, la ciutat no es va apagar.
Els carrers continuaven plens. Els cafès i els casinos s’ompliren de gent. Arreu es parlava del gran esdeveniment. Les cròniques d’aquells dies deixen una frase molt reveladora: la via pública estava animada com mai s’havia vist a la ciutat, ni tan sols en dies de grans festes.
Aquesta observació és magnífica, perquè ens allunya de la idea d’un acte només polític. La República també va entrar als cafès, a les converses, a les taules, als locals socials i als espais de relació.
Terrassa era una ciutat d’entitats, de centres polítics, de societats corals, de cafès, de casinos, de fàbriques i de places. Aquella nit, tots aquests espais semblaven parlar d’una sola cosa.
El canvi de règim s’havia convertit en conversa col·lectiva.
Les demandes obreres
El Raval continuava ple perquè s’esperava la lectura de les conclusions preparades pels representants obrers locals per enviar al Comitè provisional de la República.
Un delegat del Comitè Obrer llegí quatre demandes principals:
Llibertat absoluta als presos.
Desarmament del Sometent.
Separació de l’Església i l’Estat.
Llibertat de pensament, de reunió i de tribuna.
Aquestes demandes expliquen molt bé el clima de la jornada. Per als sectors obrers i republicans, el canvi de règim havia de tenir conseqüències concretes. No n’hi havia prou amb canviar les banderes del balcó. Calia transformar relacions de poder, garantir llibertats i trencar amb estructures que consideraven pròpies del passat.
El 14 d’abril terrassenc fou festa.
Però també fou programa polític.
Després, la multitud es dispersà amb ordre. Molts anaren a la Casa del Poble, on se celebrava un ball públic per commemorar l’esdeveniment. El saló de festes, el cafè i el jardí estaven plens, i l’orquestra interpretà diverses vegades La Marsellesa.
La política acabava en ball.
I això també explica aquell dia: solemnitat, ruptura, esperança i celebració popular, tot barrejat.
L’endemà: el camp del Terrassa F.C. ple
L’endemà al matí, la mobilització continuà.
Una gran gentada acudí al camp del Terrassa F.C., que es trobava ple. S’hi van aplegar milers de persones, amb una presència destacada de dones. Al centre del camp s’hi havia muntat un entarimat de taulons, on pujà el Comitè local dels representants obrers que havia preparat les conclusions per dirigir al nou poder constituït.
La imatge torna a ser molt potent: un camp de futbol convertit en espai polític.
Això ens recorda que la proclamació republicana no va tenir un únic escenari. El Raval, la Casa del Poble, l’Ajuntament, la presó, les Escoles Pies, els cafès i el camp del Terrassa F.C. formen part d’un mateix mapa emocional.
La República va recórrer la ciutat.
El nou Ajuntament republicà
El 16 d’abril de 1931, a dos quarts de sis de la tarda, es constituí formalment l’Ajuntament terrassenc de la República Catalana sota la presidència d’Avelí Estrenjer, perquè havia estat el regidor electe amb més vots.
Estrenjer fou elegit alcalde per 21 vots a favor i un en blanc. També foren designats els tinents d’alcalde: Samuel Morera per Obres, Ramon Camps per Governació, Josep Camí per Instrucció Pública, Joan Genescà per Proveïments, Domènec Armengol, Josep Girona i Antoni Piqué. Com a síndics foren elegits Frederic Segués i Francesc Llongueras.
La jornada del 14 havia estat carrer, emoció i símbol.
La del 16 fou institució.
La República passava del balcó al govern municipal, en una ciutat que arrossegava una llarga història d’institucions locals, poder polític i administració urbana.
Els carrers també canviaren de nom
Pocs dies després, el nou Ajuntament començà a deixar empremta en el mapa de la ciutat.
El 21 d’abril, s’acordà donar nous noms a diversos carrers i espais públics. El Raval passà a dir-se Raval de Fermí Galán; el carrer de Goleta, Layret; el de la Duquesa de la Victòria, Capità Sancho; el 13 de Setembre, 14 d’Abril; el Passeig del Comte d’Ègara, Passeig de Garcia Hernández; la Plaça Major, Plaça de la República; i el carrer del Comte de Salvatierra, Salvador Seguí.
Aquest canvi de noms mereix article propi, perquè mostra com la República també va voler escriure el seu relat damunt la ciutat, igual que anys després el franquisme faria amb el nomenclàtor i els símbols del carrer.
Els carrers passaven a recordar màrtirs republicans, figures obreres i símbols del nou règim. El nomenclàtor es convertia en una declaració política.
Terrassa no només canviava d’alcalde.
Canviava les paraules amb què s’anomenava a si mateixa.
El 14 d’abril com a festa cívica
Records de Terrassa.
Aquell 14 d’abril no va quedar només com una jornada excepcional. Durant els anys republicans, la data continuà ocupant un lloc destacat en la memòria pública, amb programes, actes i celebracions que recordaven la proclamació del nou règim.
La República no havia estat només una notícia arribada de Barcelona o Madrid. A Terrassa havia estat viscuda als carrers, al Raval, a la Casa del Poble, davant l’Ajuntament i enmig d’una multitud que va sentir que participava directament en la història.
Per això el 14 d’abril es convertí en una festa cívica i en una data carregada de memòria, emoció i disputa.
Els programes commemoratius posteriors recordaven aquell dia no només com el naixement d’un règim, sinó com el moment en què una part important de la ciutat va sortir al carrer convençuda que s’obria un temps nou.
Una ciutat dins la història
El 14 d’abril de 1931 és un d’aquells dies en què la història general i la història local s’abracen.
La proclamació de la República es pot explicar des de Madrid, Barcelona o Eibar. Però també s’ha d’explicar des de Terrassa. Des del Raval. Des de la Casa del Poble. Des de les banderes al balcó de l’Ajuntament. Des dels obrers que van deixar el treball. Des dels músics que van tocar La Marsellesa. Des dels cafès plens aquella nit.
La història d’una ciutat no es fa només amb decrets, governs i grans noms. També es fa amb la manera com la gent viu aquells decrets, amb els llocs on es concentra, amb les cançons que canta, amb els símbols que canvia i amb els carrers que omple.
A Terrassa, la República no fou una notícia llunyana.
Fou una tarda al Raval.
Fou una bandera al balcó.
Fou una multitud mirant cap a la Casa de la Ciutat.
Fou una ciutat convençuda, almenys per unes hores, que el futur havia començat.
El record d’aquell abril
Llegir avui les cròniques d’aquell 1931 és tornar a una Terrassa que bullia. Una ciutat industrial, obrera, polititzada, plena d’entitats, de centres republicans, de societats corals, de cafès, de fàbriques i de carrers capaços de convertir-se en escenari d’un dia històric.
Aquell 14 d’abril no va ser només el final d’un règim. Per a molts terrassencs fou una promesa de llibertat, de canvi i de justícia social.
Després vindrien les dificultats, les tensions, les revoltes, les decepcions, la guerra i la derrota. Però aquell dia encara no pesava tot això.
Aquell dia, Terrassa estava de festa.
I el Raval, ple de gent, va veure com la ciutat entrava a la República.
Fonts consultades
Historial Terrassenc de l’any 1931, dins Terrassa fa cinquanta anys. Historials dels anys 1931-1932-1933-1934-1935, direcció de Baltasar Ragon, Arxiu Tobella.
Records de Terrassa, publicació sobre el 14 d’abril i els programes commemoratius de la Festa de la República.
Laura Massallé, “90 anys de l’esclat republicà al Raval”, Diari de Terrassa, amb aportacions de l’historiador Bernat Pizà.
Joaquim Verdaguer, “La República: el 14 d’abril 1931 a Terrassa”.
Bernat Pizà i Castella, “14 d’abril, Terrassa proclama la República”, blog Cròniques i petites històries de les lluites populars a Terrassa.
Bernat Pizà i Castella, “La Casa del Poble, una història espoliada”, blog Cròniques i petites històries de les lluites populars a Terrassa.