Quan al carrer de Sant Francesc encara es feien sabates a mà

La sabateria artesanal a Terrassa va tenir també petits tallers com el del carrer de Sant Francesc, on Isidro Queralt Barrull encara feia sabates a mà als anys seixanta.

Hi ha oficis que desapareixen sense fer soroll. Un dia formen part del paisatge quotidià d’un carrer i, anys després, ja no en queda gairebé ni el record. Al carrer de Sant Francesc hi va haver, als anys seixanta, un d’aquests petits mons avui extingits: un modest taller de sabateria artesanal on encara es feien sabates a mida amb les mans, amb eines senzilles i amb una paciència que avui sembla gairebé d’un altre temps.

Aquella petita sabateria artesanal a Terrassa era un exemple clar de com molts oficis modestos van sobreviure gràcies a l’esforç i a les jornades dobles.

No parlem d’un gran establiment ni d’un negoci conegut a tota la ciutat. Parlem d’un espai petit, discret, gairebé invisible si ningú no l’explica. Al número 51 del carrer de Sant Francesc, Isidro Queralt Barrull mantenia viu un ofici que ja llavors començava a semblar resistent més que pròsper. Ho feia, a més, sense dedicar-s’hi en exclusiva: com tants altres homes de la Terrassa obrera, combinava aquella feina amb les hores al tèxtil, treballant també en un teler d’una empresa tan representativa de la ciutat com Sala i Badrines.

Això ja diu molt. Diu que el taller no era només vocació o tradició, sinó també necessitat. Diu que, per a moltes famílies, un sol jornal no sempre bastava. I diu, sobretot, que hi havia una manera d’entendre la feina molt pròpia d’aquella època: llarga, sacrificada i sostinguda sobre la idea que calia aprofitar totes les hores possibles.

Sabateria artesanal a Terrassa: un petit taller al carrer de Sant Francesc

La fotografia conservada té més força del que podria semblar a primer cop d’ull. No mostra un local elegant ni una botiga amb aparador lluent. Mostra un home treballant en un entorn modest, gairebé nu de comoditats, envoltat d’eines, fusta, cola, cuir i llum pobra. Però és precisament això el que la converteix en una imatge tan poderosa.

Perquè aquell petit taller resumeix una part molt concreta de la Terrassa de mitjan segle XX: la dels oficis menestrals, la de les feines que encara depenien completament de la mà, de l’ull i de l’ofici après. Abans que ho envaís tot la producció en sèrie, abans que comprar fos més fàcil que reparar o encarregar, encara hi havia artesans que feien sabates una a una, pensades per a un peu concret, per a una persona concreta i per a una manera de caminar concreta.

I això, en una ciutat industrial com Terrassa, té un valor especial. Perquè tendim a recordar sobretot les fàbriques, els vapors i els grans noms del tèxtil, però la ciutat també es sostenia amb una multitud de tallers petits, oficis silenciosos i treballadors que passaven d’una jornada a una altra sense gairebé respir.

Parlar d’aquesta sabateria artesanal a Terrassa és parlar també d’una ciutat menestral, feta de tallers petits i feines silencioses.

L’ofici vist des de prop

La descripció del lloc és d’una austeritat que impressiona. Una bombeta penjada, una taula envellida carregada d’estris, un cubell als peus per estovar el cuir, un martell per clavar les soles, pots de cola amb aquella olor forta que devia quedar enganxada a la roba, un calendari a la paret i una finestra petita deixant entrar una mica de claror. Res de superflu. Tot al servei de la feina.

És fàcil idealitzar avui la paraula “artesà”, com si tot ofici manual tingués automàticament alguna cosa de noble i romàntica. Però aquesta imatge obliga a tocar de peus a terra. Aquí no hi ha postal amable. Hi ha ofici, sí, però també hi ha duresa, moltes hores assegut, fatiga, precarietat material i una rutina de treball que devia acabar esgotant el cos.

I tanmateix, d’aquell espai en sortien sabates fetes a mida. És a dir: d’un entorn modestíssim en sorgia un producte fet amb precisió, amb coneixement i amb orgull professional. Aquesta és una de les grans lliçons dels oficis d’abans: que moltes vegades la qualitat no naixia de la comoditat, sinó de la insistència i de l’hàbit.

Fer més hores per sostenir la casa

Potser el detall més revelador de tota aquesta història no és ni tan sols el taller, sinó la vida que hi havia al darrere. Isidro no es dedicava només a la sabateria. A més de treballar al seu petit obrador, feia hores en el tèxtil. No era una excepció estranya: era la realitat de moltes llars obreres, on els homes allargaven la jornada tant com podien per sostenir l’economia familiar.

Aquesta manera de viure explica una Terrassa molt concreta. Una ciutat on l’esforç no s’acabava quan es plegava de la fàbrica. Una ciutat on l’ofici particular, el taller petit o la feina complementària podien ser la diferència entre arribar just o respirar una mica. I també una ciutat on moltes decisions familiars passaven per una idea molt arrelada en aquella generació: evitar, si era possible, que la dona hagués de sortir a treballar fora de casa.

Avui aquesta manera de pensar pot semblar llunyana, i de fet ho és. Però forma part del context social d’aquell temps. No s’entén la vida d’homes com Isidro sense entendre també aquesta mentalitat: la del pare de família que assumia com a obligació carregar amb més hores per garantir una certa estabilitat domèstica.

Un ofici que va anar quedant enrere

La sabateria artesanal no va desaparèixer de cop. Va anar reculant a mesura que canviaven els hàbits, els materials, la indústria i també la manera de consumir. Les sabates fetes a mida, el tracte personal i el taller de carrer van anar cedint davant d’un altre món: més ràpid, més industrial i més estandarditzat.

Per això aquesta petita història té tanta força. Perquè no parla només d’un sabater. Parla del moment en què una ciutat encara conservava oficis que avui han quedat arraconats a la memòria. Parla d’una economia de l’esforç, d’un carrer on encara es feien sabates a mà i d’un home que, acabada una feina, encara en començava una altra.

No és una gran història de grans noms. És una història petita, i justament per això és important. Perquè les ciutats no només es construeixen amb els seus edificis principals o amb les seves indústries més conegudes. També es construeixen amb aquests tallers humils, amb aquestes taules gastades, amb aquests martells i amb aquestes mans que durant anys van treballar sense demanar protagonisme.

Un record que val la pena salvar

Avui al carrer de Sant Francesc ja no hi ha aquell petit taller de sabateria artesanal. L’ofici s’ha esvaït i el temps ha passat per damunt d’aquell món amb la mateixa decisió amb què ha esborrat tants altres oficis menors de Terrassa. Però la fotografia, el nom d’Isidro Queralt Barrull i el record del seu esforç continuen dient-nos una cosa molt clara: que sota la Terrassa industrial i sota la ciutat que tots coneixem hi havia també una xarxa de feines modestes, callades i essencials.

Recuperar aquesta història no és només un exercici de nostàlgia. És una manera de recordar que, en aquesta ciutat, també es va viure —i molt— a base d’ofici, de moltes hores i de tallers tan petits que avui gairebé semblen impossibles.

Avui costa imaginar que una sabateria artesanal a Terrassa pogués sostenir-se en unes condicions tan modestes, però precisament aquí rau el valor d’aquest record.

Però van existir. I mereixen ser recordats.