El Saló Sevilla de Terrassa: el cafè-teatre que va donar llum a una època

Hi ha locals desapareguts que, quan tanquen, deixen un buit físic. I n’hi ha d’altres que deixen també un buit sentimental, perquè havien estat molt més que un negoci. El Saló Sevilla pertany clarament a aquesta segona categoria. Durant dècades va ser un dels espais més populars i recordats de Terrassa, un cafè-teatre modest en aparença, però capaç de concentrar una part molt viva de la ciutat.

El Saló Sevilla de Terrassa va ser un d’aquells locals que, sense ser luxosos, acabaven definint una època i una manera de viure la Rambla.

Situat a la Rambla d’Ègara, 63-65, el Saló Sevilla va obrir les portes l’any 1928 i aviat es va convertir en un punt de trobada per a una Terrassa que començava a descobrir, a escala local, l’atractiu de les varietats, de la música en directe i de l’ambient dels locals d’espectacle. No tenia el luxe dels grans teatres ni l’ambició escenogràfica de les grans capitals, però justament aquí hi havia una part del seu encant: era un lloc proper, popular i accessible.

Un cafè-teatre al cor de la Rambla

El Saló Sevilla no era un teatre en el sentit clàssic del terme. Era un cafè-teatre, amb taules de marbre, consumicions, petites llums, un escenari relativament senzill i una atmosfera que barrejava l’espectacle amb la sociabilitat de cafè. El públic no hi anava només a “veure una funció”, sinó també a passar l’estona, a trobar-se, a comentar la jornada i a sentir-se part d’un ambient determinat.

En una Terrassa que encara no disposava d’una gran oferta estable d’aquest tipus, el Sevilla va ocupar un espai singular. Va ser un local de varietats, un d’aquells llocs que en els anys vint i trenta tenien la capacitat d’atraure un públic ampli i d’oferir un tipus d’entreteniment que combinava música, cançó, humor i presència escènica.

L’escenari de noms que després serien grans figures

Una de les dades que més impressiona del Saló Sevilla és la quantitat de noms que hi van passar abans de convertir-se en figures de gran projecció. Les fonts locals i els records conservats al voltant del local indiquen que per aquell escenari hi van passar artistes com Carmen Amaya, Juanita Reina, Estrellita de Palma, Curro Carmona, Amalia Molina, Antonio Molina i altres noms vinculats al món de les varietats i de la cançó popular.

Aquest detall és molt revelador. Ens diu que Terrassa no era un simple escenari passiu de la modernitat cultural, sinó que participava també, a la seva escala, del circuit d’espectacles i de l’ambient artístic que recorria moltes ciutats del país. El Sevilla va ser, en aquest sentit, un petit focus d’atracció i una plataforma per a artistes que encara estaven fent camí.

Un local popular i proper

Però la importància del Sevilla no s’explica només pels noms famosos. S’explica sobretot perquè era un local popular, integrat dins la vida urbana de la ciutat. El seu èxit no venia només de la programació, sinó de l’ambient, de la ubicació i de la capacitat de convertir-se en un lloc reconeixible dins la Rambla.

Això és el que passa amb molts locals mítics: acaben representant una època. El Sevilla era un d’aquests espais on la ciutat es mirava a si mateixa amb ganes de festa, d’evasió i de vida compartida. No calia que fos un local luxós per ser important. N’hi havia prou que fos viu.

La guerra, la postguerra i la resistència discreta

Com tants altres locals d’aquella generació, el Saló Sevilla va haver de travessar moments difícils. La Guerra Civil i, sobretot, la postguerra van transformar el país i van ofegar moltes iniciatives culturals, comercials i populars. En aquest context, la simple continuïtat d’un local d’espectacles ja era, en certa manera, una forma de resistència quotidiana.

Les publicitats del Sevilla desapareixen gairebé del tot després de la guerra, fet que suggereix fins a quin punt era delicat mantenir visibilitat i activitat en un temps de control, censura i precarietat. De fet, una de les poques referències conservades a la premsa de postguerra és una menció de 1942, quan es recull una donació solidària del local a l’Auxilio Social. És una notícia mínima, però molt significativa del marc polític i social en què el Sevilla havia de sobreviure.

Malgrat aquell context asfixiant, el local va continuar obert i va conservar una part de la seva funció d’evasió i d’entreteniment per a la ciutat.

Daniel Piqueras, l’home clau del Sevilla

Si hi ha una figura imprescindible per entendre la història del Saló Sevilla, aquesta és la de Daniel Piqueras. Les fonts el situen com la persona que va regentar el local durant els seus darrers 25 anys, des de 1937. La seva vinculació va ser tan intensa que, en certa manera, la memòria del Sevilla també passa pel seu nom.

Daniel Piqueras no només va mantenir viu el local durant els anys més difícils, sinó que també en va conservar part de la memòria material. Segons els records recollits, fou ell qui, abans que desapareguessin, va salvar cartells, papers i altres testimonis d’aquell món efímer del cafè-teatre i les varietats.

Sense figures així, molts locals populars s’esborren del tot. Amb ell, almenys en queda rastre.

Un model d’espectacle que avui sembla llunyà

El Saló Sevilla també ens ajuda a entendre una manera de divertir-se que avui gairebé ha desaparegut. El cafè-teatre, les varietats i els locals amb petit escenari formaven part d’un model de lleure molt vinculat a la primera meitat del segle XX. La gent hi anava no només per consumir espectacle, sinó per formar part d’un ambient.

Eren espais a mig camí entre el teatre, el cafè i la vida social. Espais on es barrejava el món artístic amb el públic habitual, on la proximitat era una part essencial de l’experiència.

Per això el Sevilla no s’ha de llegir només com un local concret, sinó com un exponent d’una cultura popular urbana que Terrassa també va tenir i que avui costa imaginar.

El tancament de 1962

La història del Saló Sevilla es va tancar el 25 de juny de 1962. El motiu no va ser una decadència lenta o una desaparició sense data, sinó una causa molt concreta: el local no va poder continuar perquè el propietari de l’immoble no va renovar el contracte d’arrendament, ja que tenia previst donar a l’edifici altres usos.

Així acabava una trajectòria de 34 anys, prou llarga i intensa per deixar una petjada fonda en la memòria de la ciutat. Aquell mateix any, Terrassa patiria també la tragèdia de la riuada del 25 de setembre, i la ciutat entraria de ple en una dècada de transformacions urbanes i socials molt accelerades. El món que havia fet possible el Sevilla començava a desaparèixer.

El Saló Sevilla de Terrassa en la memòria popular

Avui el Saló Sevilla ja no existeix, però continua tenint un lloc dins la memòria sentimental de Terrassa. Forma part d’aquell mapa de locals desapareguts que expliquen molt millor una ciutat que molts discursos oficials. Perquè en aquests espais hi ha vida real: costums, noms, relacions, tardes, música, fum, llums tènues i una forma d’entendre el lleure que ja no tornarà exactament igual.

El Sevilla va ser popular perquè connectava amb una necessitat molt humana: la de trobar un espai on la ciutat es relaxa, es distreu i es mira amb menys rigidesa. Va ser, al seu estil, un petit escenari d’una gran època.

Recordar avui el Saló Sevilla de Terrassa és també recuperar una part de la vida cultural, popular i sentimental de la ciutat.

Epíleg: el que una ciutat no hauria d’oblidar

Recordar avui el Saló Sevilla no és només recuperar la història d’un cafè-teatre desaparegut. És recuperar una part de la vida cultural i social de Terrassa, una memòria de la Rambla i una manera de divertir-se que formava part del batec quotidià de la ciutat.

Per això aquests locals importen. Perquè quan desapareixen no només s’enderroca un negoci: desapareix també un tros de l’ànima urbana.