Fer el salpàs a Terrassa: un costum de Setmana Santa que s’ha perdut

Hi ha costums que desapareixen sense fer soroll, però que durant molts anys van formar part de la vida quotidiana de pobles i ciutats. Un d’aquests rituals, avui gairebé esvaït de la memòria col·lectiva, era fer el salpàs. A Terrassa i a molts altres indrets de Catalunya, especialment durant la Setmana Santa, aquest gest tenia un significat religiós, però també domèstic i comunitari: beneir les cases, protegir la llar i recordar que aquell espai també formava part del cicle litúrgic de l’any.

Per a molta gent gran, el salpàs no era una curiositat antiga, sinó una escena familiar. El rector o algun representant de la parròquia passava per les cases on l’havien demanat i hi feia la benedicció amb aigua beneïda i sal. Aquell moment, avui estrany per a molts, havia estat durant dècades un costum conegut i compartit.

Què era exactament el salpàs?

El salpàs era una benedicció de les cases feta habitualment en temps pasqual. El nom ve de la combinació de sal i pa, o, segons altres interpretacions populars, de l’ús de sal i aigua en el ritual de protecció de la llar. La pràctica consistia, de manera general, en la visita del rector o d’un escolanet a les cases que s’hi havien apuntat per rebre la benedicció.

El gest més visible era l’aspersió d’aigua beneïda, però la sal també tenia un paper simbòlic important, perquè tradicionalment s’associava a la preservació, a la puresa i a la protecció. No era només un acte litúrgic: era també una manera de posar la casa sota l’empara religiosa en uns dies especialment significatius del calendari cristià.

Una escena que abans era habitual

Durant anys, veure passar el rector i l’escolanet pels carrers no tenia res d’excepcional. Formava part del paisatge humà d’aquella Setmana Santa més arrelada als ritmes religiosos i als costums col·lectius. Les famílies sabien quan tocava, preparaven la visita i obrien la porta perquè la benedicció arribés fins al llindar de casa seva.

Per a moltes persones, especialment a barris o nuclis on la vida comunitària era més intensa, el salpàs tenia també un valor de reconeixement social. La parròquia entrava, encara que fos simbòlicament, dins la vida domèstica. La fe, en aquell context, no es vivia només a l’església, sinó també a la casa, al carrer i a la relació entre veïns.

Més que religió: protecció i tradició

Avui pot sorprendre, però durant molt de temps moltes pràctiques religioses populars es vivien també com a rituals de protecció. Fer el salpàs volia dir, per a molta gent, beneir la llar i allunyar mals, pors o desgràcies. No era una protecció entesa en un sentit supersticiós simple, sinó dins una cultura popular en què la religió, la vida quotidiana i el simbolisme convivien d’una manera natural.

Per això aquest costum no s’ha de llegir només des del prisma estrictament litúrgic. També formava part d’una manera antiga d’entendre la casa com un espai que calia cuidar no només materialment, sinó també espiritualment.

Per què es va perdre?

Com tants altres costums populars, el salpàs es va anar afeblint amb els canvis socials, urbans i culturals del segle XX. La pràctica religiosa es va anar reduint, la vida comunitària es va transformar i molts rituals que abans semblaven normals van començar a desaparèixer sense gairebé deixar rastre.

Això no vol dir que desaparegués de cop. En alguns llocs es va mantenir més temps que en d’altres, però cada vegada amb menys presència. La Setmana Santa va continuar, però molts dels seus costums menors —els que vivien més al carrer o a l’interior de les cases— es van anar esborrant.

Una memòria que encara desperta records

Malgrat tot, el salpàs continua viu en la memòria de moltes persones grans. Quan es recuperen aquestes històries, sovint apareix el record del rector, de l’escolanet, de la sal, de l’aigua beneïda i d’aquella visita que, per uns minuts, convertia la casa en un espai litúrgic.

Recordar avui aquest costum no és només mirar enrere amb nostàlgia. És també entendre millor com es vivia abans la Setmana Santa, quina relació hi havia entre religió i vida quotidiana, i com la ciutat o el poble incorporaven a la seva rutina gestos que avui semblen d’un altre món.

Epíleg

Potser el salpàs s’ha perdut com a pràctica habitual, però no del tot com a memòria. I això ja el fa valuós. Perquè hi ha costums que expliquen millor una època que molts grans esdeveniments. I fer el salpàs n’és un: un petit ritual de Setmana Santa que, durant anys, va entrar a les cases i va formar part de la vida de cada dia.