Secrets sota la ciutat: nous misteris i llegendes de Terrassa (II)
🕰️ Secrets sota la ciutat: nous misteris i llegendes de Terrassa (II)
Hi ha ciutats que no revelen tots els seus secrets d’una sola vegada.
Terrassa és així: quan penses que ja l’has coneguda, s’obre una porta nova, un soterrani, una veu antiga que et diu “no tot està escrit”.
Aquest segon capítol recull històries menys conegudes —potser oblidades— que continuen vivint entre túnels, rellotges, convents i torrents.
🕳️ El túnel perdut del Vapor Aymerich
Quan al segle XX Terrassa va convertir l’antic Vapor Aymerich, Amat i Jover en el Museu de la Ciència i la Tècnica, les obres van destapar més d’un secret. Alguns obrers asseguren que, sota els fonaments, hi havia un passadís estret de maó vermell, orientat cap al carrer de la Rasa.
El túnel, segons explicaven, no figurava en cap plànol. Un cop localitzat, va ser tapiat sense donar-ne explicacions públiques. Uns diuen que havia servit per transportar carbó des del ferrocarril; altres, que era part d’una xarxa de refugis improvisats durant la Guerra Civil.
Una anotació trobada a l’arxiu municipal (datada el 1954) parla d’“una conducció inferior clausurada per seguretat”.
Però ningú ha tornat a veure aquell corredor.
Quan camines avui pel museu, sota la nau de voltes parabòliques, potser trepitges encara el sostre d’un secret que la ciutat va preferir enterrar.
🐉 El drac del torrent del Batlle
El torrent del Batlle, abans d’ésser urbanitzat, era un lloc d’aigua fosca i vegetació espessa. Els nens de finals del segle XIX creixien amb un avís: “no t’hi acostis de nit, que el drac t’hi espera.”
La llegenda diu que un pastor va veure sortir de l’aigua una figura enorme, coberta d’escates, amb ulls que brillaven com brases. Aquella nit, un ramat sencer va desaparèixer sense rastre. Els pagesos van atribuir-ho al “drac del torrent”, fins que un grup de veïns, armats amb torxes, va trobar un home fugit, un bandoler conegut com en Llampes, que s’amagava sota el pont.
Amb el temps, la bèstia es va convertir en símbol del mal que s’amaga darrere les aparences.
Els estudiosos moderns creuen que el “drac” no era més que una metàfora popular del perill i de la por rural, però el lloc manté una estranya energia.
Encara avui, després de pluges fortes, els més vells diuen que se sent un rugit apagat, barreja de vent, aigua i memòria.
🪶 El convent desaparegut de les monges del silenci
En un mapa de 1820, a mig camí entre Terrassa i Matadepera, hi apareix una construcció anotada com “Conventus minorum silentii”. Cap altre document no en parla.
La tradició oral explica que hi vivien monges que feien vot de silenci i que custodiaven un manuscrit misteriós, escrit en llatí i català antic, amb visions i profecies.
Durant la desamortització de Mendizábal, el convent va desaparèixer sense rastre: ni ruïnes, ni inventaris, ni registres eclesiàstics. Només una nota en un llibre de comptes del bisbat de Vic on es llegeix:
“Les germanes de la muntanya foren traslladades sense soroll.”
Alguns excursionistes diuen haver trobat restes de murs a la zona de la Serra de les Martines. I hi ha qui afirma que, en certes nits de calma, es pot sentir un cor femení cantant Benedictus entre els pins. Potser és el vent. O potser el silenci encara té veu.
⚙️ El rellotge maleït de l’Institut Industrial
Entre els murs de l’Institut Industrial de Terrassa, al vell edifici del carrer de Sant Pau, hi ha un rellotge de paret antic. Avui està aturat, però no pas per casualitat.
Segons els antics conserges, el rellotge s’aturava cada any, exactament a les 3:07 del 18 d’abril.
La data coincideix amb l’incendi de 1908, quan una part del taller es va cremar durant la nit. Els testimonis de l’època asseguren que, just abans del foc, es va sentir un soroll mecànic estrany i el rellotge va marcar aquella hora abans de fondre’s el pèndol.
Quan el van reparar, l’agulla va tornar a detenir-se al mateix minut, any rere any, com si volgués recordar-los el moment exacte en què el temps de la fàbrica es va aturar per sempre.
Avui, el rellotge reposa darrere un vidre, silenciós, i ningú no gosa tornar-lo a posar en marxa. Alguns diuen que encara emet un petit tic-tac… però només els que hi creuen el poden sentir.
🌙 Epíleg: allò que resta sota les pedres
Cada generació descobreix un misteri i n’oblida un altre.
Terrassa, com un organisme viu, amaga capes i capes de temps, i sota cadascuna hi ha una història que batega. Els túnels, els dracs, els convents i els rellotges no són només contes: són maneres simbòliques d’explicar les absències, les pors i els desitjos.
Potser mai sabrem si tot això va passar.
Però mentre algú continuï explicant-ho, els secrets sota la ciutat seguiran vius.
“Les llegendes no moren —només canvien de veu.”
📚 Fonts i memòria oral
- Arxiu Històric Comarcal de Terrassa (documentació sobre Vapors, 1900–1980)
- Mapes antics de 1820 i 1852 (fons cartogràfic de la Diputació de Barcelona)
- Testimonis orals recollits per J. Verdaguer i E. Batlle (1983–2001)
- Relats populars sobre el torrent del Batlle, arxiu del Centre Excursionista de Terrassa
📎 Lectures recomanades
- Terrassa oculta: relats i supersticions de la ciutat antiga – M. Busquets (1998)
- Els vapors i els seus secrets – Revista del Centre d’Estudis Històrics
- Records de Terrassa – Joaquim Verdaguer, blog
